Altars a París

És una cosa per a la qual no cal posar-se d'acord. Perquè tot el que té a veure amb els sentiments, i aquí hi ha la gràcia, és imprevisible, sorprenent, inesperat. Els voltants de la sala de concerts Bataclan s'han omplert d'altars improvisats. Centenars de roses i petites espelmes s'hi amunteguen. També missatges, partitures musicals, alguna foto. Fins i tot una sabata amb la sola plena de sang que gela la sang. Es pot veure al bulevard Voltaire, on tot va canviar divendres a la nit. Però també, i sobretot, a la plaça de la République, un dels símbols de l'animació de París.

Al segle XVIII, aquest lloc es va omplir de locals destinats a l'entreteniment de la població. La gran revolució arribaria el 1789, així que era evident que a la ciutat li anava la marxa. El realisme d'algunes de les obres que s'interpretaven al carrer era tan gran, que el llavors bulevard de la République, avui avinguda, va ser batejat com a bulevard de la por. Avui bé podria recuperar aquell sobrenom. Però no serà el cas. I no perquè aquesta "guerra", en paraules del president Hollande, no inciti a la por davant el que sembla incontrolable per més servei que hi disposi un estat. No serà el cas perquè aquí es van inventar allò de 'liberté, égalité, fraternité'. I ho porten a l'extrem. En pau. "Ni tan sols tenim por", exclama una de les notes, escrita amb un retolador de punta gruixuda.

SUBRATLLATS I AMB MAJÚSCULES

Aquestes tres paraules, tornant al tema, apareixen a tots els altars -aquest diari n'ha pogut comptar almenys cinc- que envolten Bataclan. Queda lleig atansar-se a llegir un text que un anònim deixa entre les flors. Però és fàcil, encara que sigui de lluny, detectar aquests tres conceptes, perquè el més habitual és que estiguin subratllats (importància), en majúscules (preponderància) o repassats una vegada i una altra amb el boli (cabreig). A Bataclan, segons aporta una col·lega periodista, un home va portar ahir un piano fins a la tanca que separa la ciutat de la zona zero. Potser hi va tocar 'Imagine'. En devia tenir prou recollint la partitura que algú va deixar a l'altar del bulevard de Richard Lenoir.

"Llibres, no bombes". "Estem dins de l'horror, però res podrà amb el nostre honor". "Vive la France". "¿Per què?". "Sóc francesa i musulmana, però no sóc terrorista". "No oblidarem". "No ens prendreu la llibertat". Són alguns dels missatges dipositats a prop dels atacs que van matar 129 persones i van deixar 352 ferits, molts dels quals trigaran anys a recuperar cos i ànima.

Notícies relacionades

Un fan grava el moment de l'atac a la sala Bataclan des de dins

Incògnita sobre el nombre d'espanyols morts en els atemptats de París

Ahir al vespre, cap a les nou, una manta tèrmica com les que s'usen per cobrir cadàvers, recorria la cruïlla de Lenoir amb Voltaire, a uns 200 metres del Bataclan. No hi ha manera de confirmar-ho, però tampoc és tan difícil intuir d'on podia venir i quin ús havia tingut o havia estat a punt de tenir. Una noia en bicicleta es va quedar gelada. També un vianant. La lona va passar de llarg sense que ningú, absolutament ningú, tot i que tots la seguien amb la mirada, s'atrevís a tocar-la. Es movia amb el vent, a batzegades.

L'HIMNE

A la République, cap a la una de la matinada, cantaven l'himne de França mentre seguien encenent les espelmes que la brisa anava fonent. Aquest monument es va inaugurar el 1880 i està coronat per una escultura de Marianne, la mare de la pàtria francesa. A la base hi ha figures que representen la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I ara, i potser per bastant temps, un munt de flors, missatges i espelmes que fan de la seva fragilitat el millor fonament de l'orgull de tot un país.