Maduro no és Chávez

Les classes mitjanes, juntament amb una part important de desenganyats de les bases mateixes del moviment chavista, són els causants de l'àmplia i indiscutible derrota del Govern de Nicolás Maduro, l'hereu elegit per Hugo Chávez per succeir-lo. El gran triomf d'una oposició tan heterogènia es produeix en la primera de les eleccions que ha enfrontat Maduro des del seu molt estret triomf presidencial l'abril del 2013. El cansament provocat per la ineptitud, els disbarats i els excessos del president Maduro, en comunió amb una economia de subsistència, amb desproveïment de productes bàsics de consum, una inflació que ja supera el 210% anual, les fundades sospites de corrupció, els elevats índexs d'homicidis, la persecució fins a l'empresonament de càrrecs polítics electes o l'ús de la justícia en benefici del poder executiu, són algunes de les nombroses causes d'un profund malestar social que feien presagiar el rotund fracàs oficialista en aquesta elecció parlamentària.

Per si algú tenia dubtes, Maduro no és Chávez, ni per sorpresa, malgrat els esforços quotidians de Maduro per imitar el seu mentor, no sense arribar a l'esperpent. És probable que a partir d'avui aflorin amb més nitidesa les divisions en el si dels dirigents bolivarians. Les veus crítiques en el si del chavisme han mantingut certa prudència en les seves expressions públiques de contrarietat davant l'evident deteriorament de l'acció de govern. Atenció especial mereixeran els moviments que pugui fer Diosdado Cabello, el fins ara poderós president de l'Assemblea, amb enorme influència a la Força Armada Nacional Bolivariana. L'ofensa soferta alimentarà un debat intern intens, no exempt d'enfrontaments, en la perspectiva, a més, d'un llarg període restant fins a les eleccions presidencials previstes per al 2019.

FI D'UN LIDERATGE INDISCUTIBLE

Potser ara és un bon moment per recordar alguns fets del passat recent. Des dels greus successos del 27 de febrer del 1989, les tensions i la violència van contaminar la societat veneçolana. El 'caracazo' va ser la conseqüència de la degradació d'un sistema polític que tocava fons. En només deu dies, des d'aquell 27 de febrer fins al 8 de març --sense xifres oficials contrastades-- van desaparèixer més de 2.000 persones i es van comptar els cadàvers de 300 per la repressió militar de la població civil. L'acció política d'aquell segon govern del socialdemòcrata populista Carlos Andrés Pérez, amb majoria absoluta de diputats, va activar el naixement del lideratge d'Hugo Chávez.

Notícies relacionades

Victòria contundent de l'oposició al chavisme a Veneçuela

L'oposició afirma que la seva victòria és "el començament del canvi" a Veneçuela

Els partits polítics tradicionals patien un enorme desprestigi social a partir del divendres 18 de febrer de 1983. Aquell Divendres Negre va comportar una espectacular devaluació del bolívar respecte al dòlar, la nacionalització del petroli, dificultats endèmiques en el pagament del deute extern i inestabilitat institucional. Aquest va ser l'origen de la progressiva degradació social, empobriment, exclusió i  marginació d'una part important de ciutadans. Expulsats del sistema, desmoralitzats, qualsevol oferta que els involucrés, que proposés la seva participació, la seva inclusió en un projecte de ruptura; que combinés al mateix temps els conceptes de justícia social, redistribució de la riquesa i exaltació del patriotisme, podia fer-los posar drets, mobilitzar-los.

Sense les profundes decepcions provocades per l'acció política dels socialdemòcrates d'Acció Democràtica i els socialcristians de la Copei, Hugo Chávez mai hauria tingut èxit amb el seu projecte radical. En les eleccions del 1998 Hugo Chávez seria elegit president amb un percentatge del 58% i el 2000 aconseguiria acostar-se al sostre del 60%. Va guanyar totes eleccions i només va perdre un referèndum en 15 anys. Un lideratge indiscutible fins a la seva mort el 5 de març del 2013. I a partir d'aquí l'imparable declivi, condicionat també per la progressiva distensió en les relacions entre Cuba i els Estats Units, el recent triomf de la dreta a l'Argentina i la fragilitat del govern de Dilma Rousseff al Brasil. Decididament, no sembla que hi hagi chavisme sense Chávez. I el que és segur és que no existeix el madurisme, encara amb Maduro a la presidència.