El que està en joc després de l'acord nuclear

El programa nuclear de l'Iran ha sigut objecte de disputa internacional durant 13 anys. En aquest temps hi ha hagut de tot: negociacions, moments d'escalada i gran tensió i altres en què l'acord semblava factible però mai es materialitzava, compromisos adquirits i enterrats després de dies, enganys i mentides, guerra bruta i un llarg etcètera.

¿Per què el que es va demostrar impossible durant més d'una dècada ha sigut possible ara? De totes totes, el factor més important és el dels protagonistes. Barack Obama va arribar a la Casa Blanca el gener del 2009 amb la promesa d'una política exterior allunyada del bel·licisme del seu antecessor, George Bush, i que posés per davant de la diplomàcia. Però llavors ja feia gairebé quatre anys que els reformistes del règim iranià havien sigut destronats amb l'arribada a la presidència de Mahmud Ahmadinejad, un personatge intransigent i nefast que basava tota la seva política exterior en la confrontació, acompanyada d'una retòrica incendiària que feia molt difícil qualsevol entesa.

La conjunció presentada amb l'arribada a la presidència de l'Iran del reformista Hassan Rouhani el 2013 mentre Obama seguia a la Casa Blanca ha demostrat ser la clau. Vist amb la perspectiva de tota la història del conflicte, resulta sorprenent la rapidesa  amb què es va arribar a l'acord interí (novembre 2013), sols tres mesos després que Rouhani prengués possessió del seu càrrec.

Per descomptat hi va haver altres factors. El dany causat per les sancions a l'economia iraniana va incrementar la fam de Teheran de buscar l'acord. Les sancions han sigut un arma poderosa en mans dels negociadors occidentals, però també el mateix avanç del programa nuclear s'havia convertit en l'as de què disposaven els iranians. Trita Parsi, president del Consell Nacional irano-nord-americà, va posar de manifest dissabte a Barcelona com a finals del 2012 es va arribar a un punt en què el programa nuclear iranià avançava més ràpid que l'efecte de les sancions, de manera que l'Iran hagués tingut la capacitat de fabricar la bomba abans que el càstig internacional acabés de destruir la seva economia. Els EUA s'haurien hagut d'enfrontar llavors al dilema d'acceptar un Iran amb arma nuclear o anar a la guerra.

Els defensors de l'acord, començant pel mateix Obama, tenen en comú amb els detractors del pacte (Israel, Aràbia Saudita i els republicans dels EUA) el més substancial: ningú vol un Iran nuclear. El que els diferencia és una qüestió de fe. Els primers creuen que l'acord impedeix que l'Iran tingui la bomba atòmica; els segons pensen que ho facilitarà, no ara, sinó d'aquí 10 o 15 anys, quan expirin les restriccions imposades. Només el temps podrà certificar qui té raó, però de moment s'ha evitat un desastre segur.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El que també és segur és que la fi de l'aïllament internacional de l'Iran modifica tot el tauler estratègic i l'equilibri de poders al Pròxim Orient. Es busca que l'Iran passi de ser part del problema a part de la solució, sobretot a Síria. Principal valedor, amb Rússia, de Baixar al-Assad, l'Iran s'ha convertit en actor indispensable en la recerca d'una solució política, encara que la seva incorporació a la taula de negociacions no sigui tampoc garantia d'èxit.

Altres aspectes fonamentals estan en joc. L'Iran surt reforçada com a potència regional i caldrà veure com això impacta en la rivalitat que manté amb Aràbia Saudita i si el nou estatus adquirit per Teheran contribueix a inflamar o apaivagar la guerra sectària entre xiïtes i sunnites que tenalla diversos països del Pròxim Orient. Cal desitjar que l'Iran sigui capaç de fer un ús responsable de la seva condició. Seran molts els que ho miraran amb lupa.