L'odi que nia a Europa

Els atemptats de Brussel·les han generat una sensació de fragilitat; va passar a París. És un escenari emocional perfecte perquè la manipulació reemplaci al seny i el discurs de l'extrema dreta simplifiqui el debat arrossegant-nos en la direcció equivocada. Governs d'esquerra, com el francès, s'aprofiten de la commoció per insistir en la necessitat d'aprovar lleis que suposen una retallada de les llibertats sense analitzar les causes del caos policial a la UE: 28 països i desenes de cossos de seguretat que no comparteixen informació. No falten normes, només escassegen els mitjans humans i materials, i la valentia política.

Els atacs suïcides indiscriminats alimenten el discurs xenòfob. El acord dels caps d'Estat i de Govern de la UE amb Turquia per expulsar desenes de milers de refugiats és una concessió a aquesta extrema dreta que creix a les urnes, però el que és també, paradoxalment, al Daesh (Estat Islàmic) que els considera heretges i traïdors perquè fugen del Califat per asilar-se en terra cristiana.

Vincular l'arribada massiva de refugiats procedents de la guerra de Síria amb el terrorisme islamista és una insensatesa; ells són tan víctimes com nosaltres. És un error que es va cometre al novembre divulgant especulacions mai provades que un o diversos atacants haurien pogut utilitzar les rutes de la migració per entrar a Europa. No vénen de fora perquè són dins, van néixer aquí.  

Els refugiats han donat sense desitjar-ho una empenta als neofeixistes, que els culpen de tots els mals: robatoris, violacions, terrorisme, tracte de favor. Malgrat la reiteració de l'argument de l'escassetat de feina, no es pot dir que el repunt racista s'alimenti de la ràbia dels perdedors de la crisi que va començar el 2008.

“L'argument econòmic explica per què unes classes obreres que han perdut el seu sentiment de classe voten partits d'extrema dreta, però no serveix com a explicació genèrica per als països”, assegura en conversa telefònica Jordi Vaquer, analista internacional i director de l'Open Society Initiative for Europe. “La precarització, la pèrdua de la feina i l'absència de feines fixes poden explicar en part el vot de les persones, però no la situació general. Si és així, l'extrema dreta hauria de créixer més a les zones i als països on les retallades i les polítiques d'austeritat han sigut més grans. Per a països sencers no existeix una correlació entre crisi, desigualtat i creixement de l'extrema dreta. Si existís l'extrema dreta hauria de triomfar a Irlanda, Espanya i Portugal”, afegeix.

L'excepció grega

Grècia seria una excepció: els filonazis d'Alba Daurada van passar, en només quatre anys, de ser extraparlamentaris a convertir-se en la tercera força del país, amb el 6,98% dels vots i 18 escons (de 300) el setembre del 2015. El seu èxit tampoc s'explica només en clau econòmica, malgrat la pèrdua d'un terç del PIB nacional i la sensació d'enfonsament col·lectiu; és la resposta a les humiliacions infligides durant els tres rescats. Si volen saber més llegeixin a Petros Màrkaris.

L'alarma ha tornat a sonar després de l'èxit d'Alternativa per a Alemanya (AfD) en les eleccions de Baden-Württemberg, on va aconseguir un 15,1% dels vots; Renània-Palatinat (12,6%) i Saxònia-Anhalt (24,2%). AfD és un partit nou, nascut el 2012. Va dirigir llavors la seva artilleria contra la moneda única, símbol al seu entendre de tots els mals que sacsegen Alemanya i la va estendre després a uns rescats que la població alemanya no recolza.

En les passades eleccions ha sumat al seu discurs el rebuig frontal a la política d'Angela Merkel en l'assumpte dels refugiats. Els successos de Colònia, mai aclarits del tot, i la manipulació dels mitjans sensacionalistes els han fet la feina. El que ha passat ara a Brussel·les juga a favor seu.

Vaquer insisteix a dir que el motor subjacent d'aquest clima no és la crisi: “Els països que tenen governs de coalició que inclouen partits d'extrema dreta, com Finlàndia, Noruega, Suïssa o Bèlgica, estan entre els més rics d'Europa. Polònia ha votat un partit de dreta ultranacionalista després de ser durant deu anys el que ha tingut més creixement econòmic de la UE. La República Txeca, que és el que té menys atur de la Unió i el menys desigual, compta amb el moviment islamòfob de més èxit d'Europa”.

La por a la ultradreta ha portat a molts partits de la dreta moderada a copiar-los part del discurs. Nicolás Sarkozy ja parla com Marine Le Pen, lideressa del Front Nacional francès, i un presumpte socialista com Manuel Valls, que exerceix el càrrec de primer ministre, s'expressa com Sarkozy. D'aquesta dretanització massiva no se n'escapen els partits socialdemòcrates, com l'SPD alemany. El seu líder, Sigmar Gabriel, va ser molt més dur amb l'endeutada Grècia que la cancellera Merkel, que exercia de policia bo.

L'auge de Donald Trump

Aquest sisme submarí ideològic coincideix amb l'auge de Donald Trump als EUA, a qui l'impulsa el vot blanc de la classe treballadora empobrida, descarrilada per una crisi que no s'ha acabat. Trump connecta amb ells des de l'empipada permanent i l'insult. La revista britànica 'The Economist' el considera un dels 10 perills als quals s'enfronta el món.

“Als EUA existeix una tradició populista molt forta; hi ha una percepció menys negativa del populisme perquè no han tingut una deriva feixista com a Europa”, assegura Vaquer. “Alemanya, en canvi, semblava vacunada pel trauma del passat. En la tradició nord-americana, Trump no és tan aberrant ni tan diferent de Ross Perot [un independent que va desafiar Bush pare i Clinton el 1992 i va aconseguir el 19% dels vots]. L'estat en què es troba el Partit Republicà ha permès a Trump hackejar el sistema, mentre que Perot es va haver de presentar fora del sistema”, diu el director d'Open Society Initiative for Europe.

El neopopulisme alemany busca causes que ningú s'atreveix a qüestionar i utilitza temes que no eren seus, com el dels refugiats, per créixer. “AfD ha tocat dos assumptes tabú: la conveniència de l'euro i la política d'immigració de Merkel. Però malgrat el seu creixement en les eleccions regionals, el seu èxit és relatiu”, afirma Vaquer. “Creixen més a l'Est, on han aconseguit a prop del 25% de vots a Saxònia-Anhalt. És molt, però si es contextualitza no és tant com cabria témer en un país que l'any passat va rebre un milió de refugiats”.

No convé confondre AfD amb Pegida, l'expressió del vell radicalisme alemany que desperta memòries dels anys trenta i quaranta. Pegida no aspira a entrar al Parlament, es limita a atacar centres d'immigrants amb pintades, llançaments de pedres o de còctels molotov. Encara que part dels vots d'AfD vénen d'aquell món, la majoria procedeixen dels descontents de la dreta moderada.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Sobre la perillositat de l'extrema dreta danesa o finlandesa, Vaquer recorda que és més moderada que la dreta hongaresa i la polonesa en el poder, i molt més que la ultradreta en aquells països, o la de Grècia.

Els atemptats multipliquen la islamofòbia. Portar un hijab converteix les dones en sospitoses d'alguna cosa. A Europa de l'Est juga en contra la mitologia medieval, les batalles de prínceps i reis cristians contra els turcs que van arribar a les portes de Viena el 1529. Una barreja oportunista d'història, mites i manipulació sempre produeix el mateix resultat: odi.