EL PERIÓDICO entra a Guantánamo

Al seu ‘Diari de Guantánamo’, el maurità Mohamedou Ould Slahi explica com el van traslladar fins a la presó cubana des de l'Afganistan encadenat al seient de l'avió, amb una màscara que a penes el deixava respirar i una ulleres que li ennuvolaven la vista. Res a veure amb els viatges que organitza el Pentàgon per a la premsa. Els vols surten des de la terminal de l'aeroport de Miami reservada per als avions privats. Hi ha cafè i crispetes a la sala d'espera. Les hostesses llatines xafardegen sobre passatgers il·lustres com Jennifer Lopez i Marc Anthony. I ningú revisa l'equipatge dels periodistes o els demana el passaport. Acompanyats per diversos militars encantadors, se'n van al Carib en una avioneta amb seients còmodes de cuir.

“Benvinguts a Guantánamo”. Després de dues hores i mitja de vol i una breu travessia en vaixell, un grup d'oficials reben la comitiva. Els esperen 30 hores de 'tour' minuciosament preparat pel Pentàgon per demostrar el tracte “segur, humà, legal i transparent” que es dispensa als 91 detinguts que queden al centre de detenció 14 anys després de la seva obertura. Des del principi queda clar que l'Exèrcit no està content amb la reputació del penal, definit al seu dia com “el gulag del nostre temps” per Amnistia Internacional. “M'agradaria canviar la retòrica que utilitzen habitualment els mitjans i els interessos especials per impugnar i denigrar el professionalisme dels guardes i la resta de forces”, diu l'almirall Peter Clarke, al comandament des de fa quatre mesos. 

Per al visitant, Guantánamo és un lloc desconcertant. La presó ocupa un espai ínfim dels 120 quilòmetres quadrats de la base militar, on viuen unes 4.000 persones entre militars i contractistes, molts d'ells jamaicans i filipins, que s'encarreguen de les tasques més ingrates. Lluny dels filats de la presó, la vida és assolellada i tranquila, un calc urbanístic de qualsevol suburbi americà. Hi ha un cine a l'aire lliure amb pel·lícules d'estrena. Un camp de golf amb vistes al mar, un McDonalds, una pista de bitlles i un 'pub' irlandès on es pot veure el beisbol o la Lliga espanyola. Un cartell a l'entrada anuncia “la virtut del dia: la integritat”.

ELS EXCESSOS DE LA GUERRA CONTRA EL TERROR

És fàcil oblidar durant la visita la història d'aquest vestigi de la “guerra contra el terrorisme” de Bush i els seus falcons, els errors en cadena dels quals i els seus excessos mai jutjats s'estan pagant ara. En el seu moment de màxima ocupació va arribar a tenir 683 detinguts i va ser un polvorí de desesperació, amb vagues de fam massives, suïcidis de presos (almenys tres es van penjar a les seves cel·les) i el terror kafkià --encara viu-- de saber-se tancat indefinidament sense càrrecs ni judici a la vista. Només set detinguts han sigut condemnats pels tribunals militars i sis estan sent jutjats, inclòs l'autoproclamat cervell dels atemptats de l'11-S, Khàlid Xeih Mohammad.

“La majoria dels militars que capitanegen Guantánamo no tenen experiència per gestionar una presó. Es limiten a donar ordres, per això és un lloc on la confrontació és permanent”, assegura l'advocat Clive Stanford Smith, que ha tret més de 80 presos del penal. Els oficials insisteixen, no obstant, que aquesta és una de les èpoques més tranquil·les perquè hi queden pocs presos i hi ha cert “optimisme” per les presses d'Obama per buidar la presó i tancar-la abans que finalitzi el seu mandat.

Però també hi influeixen els canvis que va fer l'agutzil a l'agafar el comandament fa gairebé dos anys. “Quan vaig arribar hi havia molt poca tolerància amb els que tenien un mal dia. Qualsevol incompliment de les regles resultava en un càstig disciplinari i un trasllat potencial des d'un bloc comunal a una cel·la individual”, assegura el coronel David Heath. Els detinguts no són necessàriament ovelles manses. Els guardes han patit “més de 300 assalts” en dos anys, un concepte que inclou escopinades, mossegades, cops o amenaces.

A Guantánamo queden tres mòduls oberts, però la premsa només té accés al Camp 6, on viuen la majoria de presos, els que compleixen amb les regles. Tots són homes, tots musulmans. Dormen en cel·les de formigó amb un vàter i un lavabo, una petita taula, estris per netejar-se, una alfombra per resar, paper per escriure o uns auriculars per veure la televisió.Una vegada al mes poden parlar amb les seves famílies per Skype.

Als espais comunals, on molts passen la major part del dia, un pres mira la televisió i un altre llegeix en una taula plena de bosses de menjar sota una llum groguenca. En un altre bloc, un home de barba fosca, vestit amb un pijama caqui, parla sol i aixeca els braços com si declamés davant un auditori. Recorre el bloc a gambades ràpides d'un costat a l'altre. Fa una volta. Una altra. Sembla un d'aquells animals del zoo que pentinen el perímetre de la gàbia com autòmats. Al fons apareix un altre home amb barba. Es mou a càmera lenta. Tots dos s'ignoren.

CURSOS, LLIBRES, PREMSA

Per als que es porten bé, hi ha incentius: cursos d'informàtica, idiomes, gestió empresarial o de pintura. La biblioteca té 34.000 llibres, pel·lícules, còmics i videojocs. El més popular són les novel·les de Harry Potter i les revistes de National Geographic. També es pot llegir en castellà ‘Don Quijote’ o ‘La piel del tambor’ (Pérez Reverte). I per informar-se hi ha dos diaris, 'Asharq al Awsar', propietat d'un membre de la família reial saudita, i 'Al Quds al Arabi', panarabista i propietat d'expatriats palestins. Tot el material es revisa abans per assegurar-se que no conté propaganda gihadista, violència gràfica o nus.

A l'arribar a la clínica, les iguanes campen al seu aire a la porta. “Són residents de la presó, però elles poden entrar i sortir quan vulguin”, diu un soldat amb humor negre. El doctor Richard Qualtrone no vol especificar quants detinguts reben medicació per a la depressió, l'ansietat o les tendències suïcides. “Ara són menys del 10%”. Al·legant “motius de privacitat”, tampoc vol parlar del cas de Tareq Ba Odah, un iemenita de 36 anys que fa vuit anys que està en vaga de fam per protestar per la seva detenció indefinida. Alimentat per força amb un tub pel nas, Ba Odah pesa només 33 quilos, segons el seu advocat, i té des de fa anys permís de les agències de seguretat nord-americans per ser transferit. Una situació que comparteixen 36 detinguts més.

Notícies relacionades

El pla d'Obama per tancar Guantánamo topa amb un enorme escepticisme

Ahmed Errachidi: "Guantánamo no t'abandona mai"

La premsa no pot entrar al Camp 5 ni al 7. Al primer hi ha els presos que compleixen càstigs disciplinaris (“un”) o que han decidit viure en aïllament per 'motu propio' (“24”). Al segon hi viuen teòricament els 15 detinguts d'“alt valor” que queden a Guantánamo, inclosos els cinc responsables que queden de l'11-S.

Com totes les presons, Guantánamo és un lloc opressiu i depriment. La diferència és que més del 90% dels que han passat per aquí no han sigut jutjats. La gran majoria van ser capturats per actors de dubtosa reputació com l'Exèrcit pakistanès o l'Aliança del Nord i entregats als EUA a canvi de recompenses que van oscil·lar entre els 3.000 i 20.000 dòlars. Malgrat tot, els militars insisteixen que tots els que segueixen al penal “han fet alguna cosa per ser-hi”. ¿Per què llavors no se'ls ha pogut acusar? ¿Es van cometre errors amb alguns presos? “És una bona pregunta, però no sóc jo qui l'ha de respondre”, diu el coronel Heath. “Les decisions de qui va ser enviat aquí i perquè van ser polítiques”.