Ella és Celeste Caeiro, la dona que, amb un petit gest, va donar nom a la Revolució dels Clavells

El matí del 25 d'abril de 1974, quan Celeste Caeiro es va despertar, res li feia presagiar que el seu país no només estava a punt de tancar un capítol de la seva història, sinó que, sense voler, acabaria formant-ne part. Fruit de la casualitat va tenir un gest, oferir una flor, que sense pretendre-ho va donar nom a l'aixecament militar que va posar fi al règim dictatorial a Portugal: la Revolució dels Clavells.

Quaranta-dos anys més tard, Celeste, avui una àvia d'aspecte fràgil i humil, no aconsegueix contenir les llàgrimes quan recorda el moment: “El soldat em va demanar un cigarret i no en tenia. Em va fer pena i li vaig donar un clavell pensant que no l'acceptaria, i ell el va posar al canó de l'escopeta”, relata amb la veu entretallada per l'emoció.

Va repetir el gest tantes vegades com flors tenia el ram i, més tard, van ser les floristes les que van continuar amb el repartiment. Va ser així que, al mateix temps que el règim queia, els carrers de la capital es van omplir de clavells, convertint-se en símbol de llibertat i anunciant una primavera que va portar la democràcia al país lusità.

UN DIA PER A LA POSTERITAT

Empleada del guarda-roba d'un cafè a la rua Braamcamp, aquell matí Celeste va anar a treballar, aliena completament a l'aixecament militar que s'havia iniciat la nit anterior: “HI vaig anar ben d'hora per esmorzar allà”, rememora. A l'arribar-hi, el cap del local, atesa la situació, va enviar cap a casa els treballadors i els va demanar que s'emportessin els clavells que havia comprat per a la festa d'aniversari del local, que complia el seu primer any.

“Podien haver triat una altra flor, però va ser aquella. En vaig agafar de vermells i de blancs”, assenyala l'àvia, conscient de l'arbitrarietat de l'elecció. Amb el ram a la mà, no va fer cas del consell d'una amiga de dirigir-se al seu domicili. “Hi ha un cop d'Estat, no puc quedar-me a casa”, va pensar. Després d'un viatge en metro, va arribar a la cèntrica plaça de Rossío, on al començament de la Rua do Carmo, va observar els tancs dels militars sublevats.

El desig de saber va fer que preguntés a un d'ells. “Anem cap a la caserna, on hi ha el Ministre”, li va dir el soldat en referència a Marcelo Caetano, successor de Salazar, que va acceptar la seva rendició hores més tard. Després de l'intercanvi de paraules, el militar, de guàrdia des de la matinada, li va demanar tabac. Davant la impossibilitat de donar-n'hi, Celeste li va oferir l'única cosa que portava a mà, una flor, encara que matisa: “No vaig ser jo qui va posar el clavell a l'escopeta, va ser ell”, fet que justifica apel·lant al seu metre i mig d'estatura.

FALTA DE RECONEIXEMENT

Sense perdre la prudència que la caracteritza, a la cara de l'àvia de 81 anys es dibuixa un tímid somriure quan la seva íntima amiga Rosa Días la introdueix a dos turistes francesos que irrompen a la sala. “Ella és la dona que va començar a repartir clavells als militars el 25 d'abril”, explica mentre gesticula per fer-se entendre. La parella, que sap la història, no dubta a retratar-se amb la celebritat, que assaboreix per uns minuts aquest reconeixement que tant troba a faltar al seu país natal.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Els jutges absolen Salvini per bloquejar l’Open Arms

Sorprèn que l'emprenedora del gest que va nomenar la Revolució i que cada aniversari fa que els carrers del país s'inundin de clavells vermells i blancs sigui encara desconeguda per a molts dels seus compatriotes. Acostumada a les entrevistes, Celeste lamenta que l'única atenció rebuda provingui dels mitjans, en la seva immensa majoria estrangers: “Mai he rebut un reconeixement oficial”, confirma.

Memòria viva de la història del país, l'àvia viu a Lisboa amb una pensió de 370 euros al mes –dels quals inverteix més de la meitat en el lloguer d'un petit apartament- i amb l'única ajuda de la seva filla, que viu en una altra ciutat i amb la qual passa algunes temporades. “És ella qui em compra la roba”, assegura. No obstant, davant la insistència per anar a viure de forma permanent amb la seva família, Celeste Caeiro es mostra reticent a abandonar la casa que habita, situada a escassos metres d'una Avenidade da Liberdade que, com cada 25 d'abril, recorrerà avui clavell en mà en homenatge a un moment històric que ella mateixa va batejar.