Memòries d'un liquidador de Txernóbil

Ja havien passat 10 anys d'aquells 42 dies, entre juliol i setembre del 1986, en els quals Vladímir Anatolevitx Gúdov va formar part del batalló especial 731, encarregat de retirar material contaminat per la radiació, i de col·laborar en l'extinció de l'incendi el reactor número 4 de la central atòmica de Txernóbil, després de l'explosió que s'havia produït el 26 de abril anterior. Aquell dia va anar a un laboratori citogenètic a realitzar una anàlisi de sang, i durant la consulta amb la cap de la institució, aquesta li va permetre observar al microscopi el seu plasma sanguini.

Davant la seva sorpresa, Vladímir va comprovar que la seva mostra presentava nombroses anormalitats genètiques. Alguns cromosomes X estaven partits per la meitat o de forma parcial, i els seus fragments, escampats per tot el camp de visió de l'ocular microscòpic. Quan li va preguntar si podia saber a quina mena de radiació havia estat sotmès, va rebre una contundent negativa, sense apel·lació possible: "Només amb l'autoritat de la gent de dalt".

Avui, 30 anys després de la catàstrofe que va modificar el rumb de la seva predictible existència, aquest enginyer agrícola de professió és un home que pateix intermitentment recaigudes, viu d'una pensió, ha escrit un llibre traduït a l'anglès (731 Special Battalion) i ha ingressat a la Unió Nacional de Periodistes d'Ucraïna. És l'únic supervivent dels tres vicecomandants amb els quals comptava la seva unitat, cosa que li permet calcular que el 75% dels integrants del seu batalló "estan morts i enterrats". Per telèfon, des de Kíev, adverteix a EL PERIÓDICO sobre la impossibilitat de posar xifres a la tragèdia: "No hi ha estadístiques, no és possible comptabilitzar els liquidadors que van morir".

TESTIMONI ATERRIDOR 

El relat de Gúdov, recopilat en 155 pàgines, és un contingut testimoni de primera mà d'una de les prop de 800.000 persones que durant els mesos següents a l'explosió del reactor, van treballar als voltants de la central per limitar els efectes de la tragèdia, segellar el reactor i evitar noves deflagracions que amplifiquessin el que al cap i a la fi es va convertir en el pitjor desastre nuclear que la humanitat ha afrontat.

Gúdov no va tenir opció de dir 'no'. Exercia la seva professió en una granja col·lectiva d'Ucraïna, però també era un militar en la reserva. Va ser convocat en unes hores, gairebé sense temps per tancar els seus assumptes familiars, amb una dona i un nadó que encara anava en braços. "Considera que estàs en temps de guerra", li van dir. Quan va arribar als voltants de la central de Txernóbil, es va sorprendre per la joventut dels que treballaven allà en torns previs. "L'edat mitjana dels soldats oscil·lava entre els 25 i els 35 anys", explica en un capítol del seu llibre, I no va trigar a esbrinar-ne la raó: "Tot s'havia de fer a corre-cuita (per limitar l'exposició a la radiació) sense importar el que s'hagués de carregar a l'esquena, ja fossin sacs plens de ciment, o residus".

El principal problema amb el qual es van enfrontar va ser el deficient mesurament de la radiació al qual s'exposaven, que va fer que en realitat assumissin dosis molt més elevades del que és aconsellat per a la salut, i del que finalment van reflectir els informes. "Podíem rebre un màxim de dos roentgen en cada incursió i això permetia treballar en una estança contaminada nomnés uns minuts", explica. Recorda com en una de les seves expedicions al reactor número 4, van mesurar el grau de radiació en una estança, que era de 20 roentgen per hora, cosa que els permetia, com a màxim, exposar-se i completar el treball durant només sis minuts.

No obstant, aquests càlculs no comptabilitzaven els trasllats cap a les zones de treball, les dreceres que prenien quan estaven cansats i que els acostaven al nucli del reactor sinistrat, a més de molts altres imponderables producte de la falta d'experiència davant una catàstrofe d'aquesta magnitud. El material que usaven tenia deficiències. Les màscares antigàs militars que els havien de protegir de la pols radioactiva en suspensió quedaven inutilitzades ràpidament per la suor, que obstruïa la vàvula respiratòria.

"HI HAVIA FALTA D'HARMONIA EN AQUELLA NATURALESA"

Gúdov recorda en especial un dia que contemplava la luxuriosa naturalesa que envolta la central de Txernóbil. "Una gespa suau i verda s'estenia sota els nostres peus... el sol brillava, l'aire era calent, semblava que ens omplia d'energia", rememora en un passatge del seu llibre. No obstant, contínua, "s'hi trobava a faltar alguna cosa; no hi havia ocells, no se'ls sentia cantar i el lloc estava en silenci...hi havia una verdadera falta d'harmonia en aquella naturalesa".

Gúdov explica telefònicament que la seva vida està consagrada a fer que les futures generacions recordin aquells que van salvar "milions d'éssers humans, entregant la seva salut i les seves vides". Preguntat sobre si el món ha après la lliçó de Txernóbil, no es mostra optimista: "Ha succeït a Fukushima; i pot passar en qualsevol moment i a qualsevol lloc".     

Notícies relacionades

Txernóbil, la catàstrofe que va dinamitar la 'glasnost' de Gorbatxov

Un nou sarcòfag segellarà durant un segle el reactor número 4 de Txernóbil