Un vaixell en un mar de desigualtat

Escena 1: Exterior Nit. Dissabte, 2 de juliol. El carrer central de Lampedusa té totes les terrasses plenes. La gent sopa en taules reservades mentre mira inquieta les pantalles de televisió que tots els restaurants han instal·lat per no perdre un sol client. S’està jugant l’Alemanya-Itàlia, partit de quarts de final de l’Eurocopa 2016. Final anticipada, diuen els cronistes esportius. Europa una altra vegada paralitzada. Ara per un partit de futbol.

    Escena 2: Exterior nit. Aquell mateix dia, a aquella mateixa hora, en platges líbies com Zuara i Sabratah centenars de persones escolten inquietes les últimes indicacions del traficant que els ha cobrat el que no tenen per intentar arribar fins a Lampedusa amb una barca pneumàtica pensada per a qualsevol cosa menys per arribar a Lampedusa. Abans d’embarcar-los, per si no haguessin sofert prou abans d’arribar fins a Líbia, els treuen l’equipatge, perquè hi càpiga més gent a la barcassa. Fins a 150. A una mitjana de 500 euros per persona… feu els comptes del negoci. Ja amb el llindar de la crueltat totalment sobrepassat, el traficant també els demana que es desfacin de les sabates. Millor fer la travessia descalços. Salparan sense res. I així esperen iniciar una nova vida. Sense res.

BARQUES PRECÀRIES / Això no és una pel·li de ficció. Aquestes dues escenes passen a escassos 300 quilòmetres de distància. Pel mig, un mar de desigualtats que fon dos continents. El Mediterrani, rebatejat per alguns com el Mare Mortum. Fa dos dies que l’'Astral' –el vaixell de rescat de l’oenagé Proactiva Open Arms– va atracar al port de Lampedusa, després de tres jornades de travessia des de Badalona. Pel camí, el capità Andreu Rul·lan ha confirmat les seves sospites: el vaixell no passaria una ITV. Però ja és tard per fer-se enrere. Sortiran com puguin, cosa que provoca no poques tensions entre la tripulació. Però són més fortes les ganes que qualsevol impediment. Perquè aquí sí que enviem la nau a lluitar contra els elements.

A 12 MILLES DE LA COSTA LÍBIA

    Diumenge, l’'Astral' salpa cap a la costa líbia. S’hi pot acostar com a molt a 12 milles. A partir d’allà, corre el perill que suposats guardacostes libis en facin una de grossa. Dilluns, l’equip de l’'Astral' aprofita per provar les seves zòdiacs i equips de salvament, o que el sistema d’evacuació dels lavabos funcioni. Tot OK, menys això dels lavabos. Però en aquestes circumstàncies aquesta no és una avaria de primer grau.

    El comunicat meteorològic clava la previsió. Dimarts el Mediterrani no és un mar, és un estany. No hi ha ni una onada. Ni una gota de vent. Dia ideal per a l’operació sortida des de Líbia, encara que aquí no hi haurà cap DGT que ens informi del nombre de persones que s’espera que es desplacin, ni de les retencions, ni dels accidents.

    El sol no ha sortit i a aquestes hores no tenim ni idea que aquest 5 de juliol es batrà el rècord de rescats al Mediterrani en un sol dia.

    A les 4 de la matinada tocades veiem la primera barcassa pneumàtica carregada de persones. Podria dir emigrants. Podria dir refugiats. Però crec que és bo que parlem de persones. En menys de dues hores tenim al voltant nostre fins a tres dinguis (així anomenen en l’argot nàutic aquestes barques pneumàtiques). Més de 400 persones a la deriva. La que muntaríem si en lloc de negres fossin blanques.

ix un altre dingui, més petit, amb vuit tripulants. No sembla que tinguin dificultats i passen olímpicament de les altres barcasses. Vénen directes cap a nosaltres. Alguns dels seus ocupants van armats fins a les dents. Els que tenim menys experiència en aquestes situacions ens mirem amb cara de «pringarem». Són els suposats guardacostes libis. Creuen que estem dins les seves aigües jurisdiccionals.

    

VICTÒRIA / El capità en puja un a coberta per demostrar-li que no és cert. Li ensenya el GPS i efectivament no hem sobrepassat aquestes 12 milles territorials. Al comprovar el seu error, el noi somriu i accepta un tros de rajola de xocolata que ronda pel pont de comandament. Són tan joves que fa la sensació que aquest dia han decidit jugar a ser guardacostes. Tant de bo fos un joc. Llàstima del collar de bales que algun d’ells llueix. Repartint-se la xocolata, com si vinguessin de fer un truc o tracte de Halloween, els nois se’n van entre rialles i fent-nos el símbol de la victòria. Per ràdio ens arriba l’avís que s’acaba d’albirar  una barca de fusta. En aquestes barques acostumen a anar-hi el doble de persones que en una pneumàtica. Fins a 400. La meitat a la coberta i l’altra meitat a la bodega. Una llanxa de l’'Astral' s’hi acosta. Se’ls ha parat el motor. I Savvas, mariner grec ara en missió humanitària, puja a la barcassa i l’arrenca. La reacció de la tripulació és posar-se a cantar. Avui han vist fer-se de dia, que no és poca cosa, i piquen de mans d’alegria, acompanyats pels socorristes Iñaki, Joaquín i Óscar. Pell de gallina, i no és pel fred.    

    L’'Astral' no és un vaixell preparat per pujar-hi les persones rescatades a la coberta. Però aquest dimarts, l’allau és tan nombrosa que no hi ha més remei. Alguns encara porten la sorra de les platges líbies enganxades a la pell. Gela la sang quan et relaten les seves últimes hores. Quan s’embarquen els diuen que vagin cap a les llums que es veuen enmig de la nit. Ells pensen que això ja és Europa. Però no. Són les llums de les plataformes petrolíferes líbies.

    A altres els deixen enmig del mar amb el combustible just per cobrir les 20 milles a partir de les quals operen la majoria d’oenagés i vaixells de diferents exèrcits europeus. Qualsevol dels rescatats, quan els ensenyes un mapa del Mediterrani i els demanes que s’ubiquin, creuen que ja són a Itàlia, altres a Grècia. Et costa dir-los la veritat, però quan els mostres que en realitat són a molt poques milles de Líbia, i que no han fet ni una cinquena part del viatge tantes vegades somiat, la seva cara reflecteix una barreja de desconcert, impotència, tristesa, i una pregunta sobrevola: «¿Acabo d’arriscar la meva vida per a això?».

LA NENA / Hi ha una mirada on refugiar-se. La d’una nena de 3 o 4 anys que sembla aliena a tot el drama. L’ha pujat al vaixell Marco, un tros de mariner que l’ha agafat com qui sosté una porcellana fina. Ara ja juga amb un globus que li han inflat els metges Guillermo i Rafa, mentre ells atenen un a un tots els rescatats. I Fernando demostra que, a més de preparar-nos el menjar, sap preparar biberons. Aquesta nena ja és la nena dels nostres ulls. 

Notícies relacionades

Un vaixell de rics per a pobres

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

    

Impressiona la docilitat amb què totes les persones acabades d’arribar al vaixell reben qualsevol informació. La docilitat amb què accepten que no hi ha més aigua. Que no hi ha més menjar. Que ara hem de transportar-los a un vaixell militar i que no sabem dir-los on acabaran després. I enmig del cansament, dels dubtes, de la decepció, de la incertesa… un d’ells ens pregunta: «¿Sabeu com va acabar l’Alemanya-Itàlia?». I amb aquesta pregunta capgira el marcador.