Morir sense foto a Síria

Entre la imatge del nen Omran Daqneesh i la d’Aylan Kurdi ha passat gairebé un any. El primer té cinc anys i està viu a Alep, una ciutat siriana martellejada per la guerra. El segon en tenia tres i va morir ofegat quan la seva família mirava d’arribar a Europa, que llavors era l’Eldorado, un lloc per fugir i reconstruir una vida. Desconec per què una imatge es transforma de sobte en una icona. En els casos d’Omran i Aylan hi té molt a veure que encara estem d’estiueig informatiu, un temps de suposada escassetat de notícies polítiques.

    La imatge del cadàver del nen Kurdi flotant davant una platja turca va provocar una gran commoció. En a penes sis hores s’havia reproduït 12 milions de vegades a les xarxes socials a una velocitat de 53.000 retuits per hora. Si no fos tan macabre es podria dir que va ser un trending topic. Quan alguna cosa es mou d’aquesta manera a internet, els líders occidentals es veuen obligats a pronunciar frases rodones i a formular promeses que mai compliran. El joc consisteix a pujar a l’onada de l’emoció col·lectiva i esperar que baixi uns quants dies després.

    Aylan Kurdi va morir abans dels atacs de París del novembre i dels de Brussel·les, el març d’aquest any; molt abans que la psicosi col·lectiva de seguretat empenyés els Governs democràtics de la UE a arribar a acords indecents amb un país escassament democràtic. El nou objectiu era frenar el flux de refugiats sirians i retornar molts dels que van aconseguir entrar a Europa.

    Ha passat gairebé un any i ara ens tornem a commoure per un altre nen: Omran, una víctima d’Alep, ciutat reduïda a runa en un conflicte en què és difícil escollir els bons, més enllà de les víctimes de la suma de tots els bàndols. Omran ha sobreviscut a un bombardeig al districte d’Al-Qaterji. Segons l’Aleppo Media Centre, que pertany a l’oposició, va ser un atac rus. La imatge d’Omran va tenir més de 350.000 visites en les primeres 24 hores i desenes de milers de retuits. Així es mesura avui el pes de cada notícia, de cada des­gràcia.

    Han passat més de cinc anys de guerra a Síria, els morts superen els 400.000, segons l’ONU, xifra que ja s’ha quedat vella. Només a Alep, superen els 30.000. La web I Am Syria eleva la xifra total a 450.000; d’ells, 50.000 són nens sense foto que en la seva inexistència gràfica i narrativa, estan mancats de valor i d’una vida per explicar.

    El personal sanitari d’Alep i d’altres ciutats del país s’enfronta diàriament al drama d’una cura en condicions d’escassetat. A penes surten notícies contrastades de Síria, més enllà de les que emeten els periodistes locals o els grups de drets humans, perquè grups d’il·luminats han decidit convertir la guerra contra Baixar al-Assad en un negoci privat. Sense periodistes a causa dels segrestos, només tenim silenci i molt de tant en tant una foto que sacseja consciències.

    Vivim en la cultura de la instantaneïtat; tot es redueix a una fogonada, a un flaix. Després res, buit, foscor. No som millors com a societat que els líders a qui tant critiquem. Tots dos som productes d’un mateix temps audiovisual i insubstancial en què han desaparegut les històries, la paciència i les persones. Només ens alimentem d’icones, de pòsters, no de veus.

    Jonathan Bachman, de Reuters, va fotografiar al juliol la detenció de Leshia Evans a Baton Rouge. La recordaran bé: una dona negra i alta, elegant i amb un vestit gris que es deixa detenir per dos policies que semblaven arrencats de l’Iraq o d’una pel·lícula de Mad Max. Aquesta vegada no era un nen ni un conflicte llunyà, sinó un altre tipus de guerra invisible per a molts: la del racisme i l’abús policial als EUA.

No entenem Síria

Les fotos icòniques són com els trending topics, els impactes a les webs o el prime time en televisió: només paraules de consum intern que serveixen per donar pes al que no entenem. No entenem Síria ni l’Iraq ni el terrorisme islamista.

Notícies relacionades

Omran, 5 anys, el nen supervivent d'un bombardeig a Síria

Un tuit de Pablo Casado sobre el nen sirià de l'ambulància desencadena la polèmica

    

Seguim al peu de la lletra el proverbi xinès del dit que assenyala la Lluna i l’idiota que només es fixa en el dit. L’últim exemple és el burkini. Ho resumia bé un tuit d’aquells que cauen del cel de tant en tant: el Daesh s’entesta a tapar les dones i nosaltres ens entestem a desvestir-les. Si volem l’alliberament de la dona sense importar la seva nacionalitat s’ha de lluitar sense concessions pel seu dret més important: l’educació.