¿Què hem après d'Auschwitz?

Auschwitz-Birkenau és un cop de puny en la consciència col·lectiva, un recordatori del que va passar no fa tant de temps, de fins on és capaç de descendir l’home en la seva bestialització quan la impunitat reina sobre l’educació i la cultura. Si això els va passar als alemanys ens pot passar a qualsevol.

El cop de puny de l’Holocaust està multiplicat en centenars de llibres, pel·lícules (¿han vist 'El fill de Saül' de László Nemes?), documentals  ('Shoah' de Claude Lanzmann) i desenes de milers de documents. Ningú pot dir que no és real perquè aquí tenen les proves inapel·lables i una justícia que persegueix els negadors. També n’hi ha a Treblinka i Sobibor, dos camps d’extermini a la Polònia ocupada, tot i que els nazis els van destruir per ocultar les empremtes dels seus crims. Per aconseguir una pau duradora és essencial establir una veritat jurídica. No tan sols per evitar que es repeteixin els assassinats massius, sinó per tornar la dignitat als morts.

Hi ha un dolor inabastable i inaccessible a Auschwitz-Birkenau; és com si la barrera fos el fet d’estar viu, no ser fill o nét de supervivents. Són fets que ens situen en un lloc allunyat des d’on és difícil amarar-se d’emoció. Auschwitz exposa l’horror nazi amb respecte però en la seva mateixa exposició el cosifica. Des que el museu es va inaugurar als anys 70 l’han visitat més de 30 milions de persones, 8.000 al dia durant els mesos d’estiu. Tot i que les onades de visitants es mouen en silenci hi ha alguna cosa en la nostra presència amb pressa, de turisme industrial, que pertorba l’harmonia del record.

Un grup d’escolars d’Israel van seure al terra de Birkernau, al davant del que van ser els barracons del sector B, i allà es van quedar a escoltar el seu guia. Al darrere seu, les vies per on els trens traginaven milers de persones com si fossin bestiar cap a una mort segura. Els estudiants es tapaven amb banderes del seu país com si fossin un mantell de defensa. Tres agents de seguretat israelians els protegien de manera visible.

Birkenau sembla el lloc idoni per reflexionar sobre la violència circular que salta d’un poble a un altre, d’un innocent a un altre innocent mudant-se de races, i no per reafirmar-se en la manipulació com a defensa que mai tornarà a passar.

És impossible no projectar el que va passar a Auschwitz-Birkenau a altres conflictes, no en la profunditat i el mal causat, però sí en les pautes en les que es regeix el mal: impunitat, odi, nacionalisme extrem, ignorància, por.El crit de mai més llançat pels aliats després de descobrir l’escala d’extermini d’11 milions de persones (de les quals sis milions eren jueves) va durar poc. No va arribar a Biafra, Cambodja, Ruanda, Iugoslàvia, Darfur i, ara, Síria. En tots hi ha un denominador: la passivitat del qui mira, del qui pretén que no en sap res. No parlo d’una població civil espantada, sotmesa a règims de terror com les dictadures militars llatinoamericanes, sinó de Governs democràtics informats sobre el que passa a l’Aràbia Saudita, Egipte i Turquia. La mateixa inacció que hi va haver amb Auschwitz es troba avui amb milions de refugiats, la majoria sirians.

Milers d’espanyols van cada any a Auschwitz-Birkenau. La majoria arriba a Cracòvia en pelegrinatge religiós, perquè aquesta ciutat és la capital del fervor per Joan Pau II, bisbe de Cracòvia abans d’ascendir a Papa i a sant després de mort. No sé quina és la reacció emocional de cada un d’ells quan es posen en contacte amb la memòria dels morts del nazisme, si el que ha passat en aquests camps de la mort, de privació radical de la dignitat, els posa en contacte amb una altra classe de víctimes, més pròximes, que reclamen una memòria similar, la mateixa integritat i respecte; una veritat científica, que n’hi ha, per sobre del negacionisme polític.

Lorca, el símbol

Notícies relacionades

Cuba, el gran èxode

Un atac israelià al cor de Beirut mata 15 persones i en fereix 63

El problema d’Espanya és que a diferència dels nazis i els feixistes d’Itàlia no hi va haver derrota ni reconeixement de culpa ni perdó. Encara una part de la família de García Lorca considera que el que va passar amb el poeta és un assumpte privat. No hi ha res de privat quan un és símbol de tants silenciats.

Llocs com Auschwitz-Birkenau i Mauthausen són centres de respecte, d’homenatge i, sobretot, d’aprenentatge. Negar el camí de saber qui som, de prevenir contra la reaparició de la bèstia que portem a dins, és el primer pas cap a la impunitat, ja sigui a través d’una corrupció sistèmica com a Espanya, la golafreria dels mercats o la dels qui maten en nom de déus sense misericòrdia.