Els últims dies de les FARC

Després de mig segle de conflicte, la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) va clausurar ahir a El Diamante la seva última conferència amb una declaració que ratifica l’acord de pau amb el Govern i proclama l’abandonament de la lluita armada per transformar-se en moviment polític. Dilluns, es firmaran els acords amb el Govern a Cartagena de Indias i, després d’un període de 180 dies per completar l’entrega del seu armament, els guerrillers aixecaran el seu campament i afrontaran el repte de reingressar a la vida civil. Per a molts no serà fàcil. Amb prou feines han conegut una altra cosa que la vida a la guerrilla.

Amb 14 anys, Franky Rojas se’n va anar «volao» de casa seva, d’amagat de la seva mare, per ingressar a les FARC. La guerrilla llavors estava en el seu moment àlgid. Exercia un total control sobre la zona desmilitaritzada del Caguán, una àmplia regió al sud-oest colombià de la qual l’Exèrcit s’havia retirat el 1998 per facilitar un intent de negociació amb el Govern d’Andrés Pastrana. El procés de pau va acabar naufragant, però la guerrilla comunista va aprofitar aquella àrea autònoma per reforçar-se i reclutar centenars de joves guerrillers com Franky.

«A l’ingressar, jo mai havia sentit la paraula burgès, no tenia aquesta consciència de classe», declara el guerriller assegut a la seva caleta, un llit improvisat cobert per una petita carpa entre una espessa vegetació selvàtica. Des del seu reclutament, el guerriller Franky es va formar quan els donava «descans una miqueta l’enemic» i va viure els anys més durs del conflicte.

ENVESTIDES MILITARS

El principi del final per a les FARC va arribar amb l’ofensiva Pla Patriota. El nou Govern colombià, dirigit per Álvaro Uribe, ho va apostar tot a una victòria militar després del fracàs negociador del seu antecessor. Una sèrie d’envestides militars entre el 2003 i el 2006 van deixar molt afeblides les FARC, però no van aconseguir derrotar-les.

Ara, després de mitja vida a la guerrilla, Franky afronta el retorn a una vida civil que gairebé no coneix i a una societat que descriu amb un llenguatge ple de terminologia marxista. Parla fins i tot de la seva família utilitzant dialèctica revolucionària que sembla extreta d’una altra època.

«Jo vaig estar 10 anys sense mirar la meva mare. Un dia vaig passar per allà, me la vaig trobar, la vaig saludar i va ser un moment dur», explica el guerriller. «Vam parlar molt, cada segon el vam aprofitar. Li vaig explicar per què estava a la guerrilla i ella em va entendre. Ella no té una claredat política, però té una consciència del que ha viscut i sap qui és el verdader culpable de la seva explotació».

Duvian i Melisa descansen en un banc d’un dels campaments instal·lats temporalment al perímetre de la desena Conferència de les FARC, a l’interior de les planes del Yarí. Tots dos es van criar en «zona guerrillera» i es van unir a les FARC quan eren molt joves. Ell hi va ingressar per motivacions purament polítiques que va desenvolupar des dels 11 anys, ella «volia veure com era en realitat la guerrilla», que era l’estat de facto a la seva regió.

RENÚNCIA A LA MATERNITAT

«Mai m’he penedit d’entrar en la guerrilla», explica Duvian. «Tinc una família, però després de 18 anys la meva família també és aquí». Melisa no veu la seva mare des que va ingressar a les FARC i confessa amb un enorme somriure a la cara: «Quan passi a la vida civil aniré a visitar-los per sorpresa». Ella va haver d’acceptar, com la resta de les dones que conformen el 40% de l’organització, que la vida guerrillera no era compatible amb la maternitat. «Jo no sento aquell anhel per ser mare. Ara el que ha de fer una és preparar-se per a la vida civil i no pot anar amb una criatura pel món», declara aquesta guerrillera de 30 anys.

Tots aspiren a seguir tenint un paper en el futur de l’organització, a partir d’ara en la política legal, canviant el fusell per l’estrada. «Jo no seré polític, perquè un no té la formació necessària», explica Duvian, amb un vocabulari molt menys sofisticat que Franky. «Potser en la política local, o si no, ajudaré al moviment d’alguna altra manera, hi ha moltes maneres de continuar en la lluita».

Un cop aprovats els acords per part de la guerrilla, l’últim pas per finalitzar el conflicte tindrà lloc el 2 d’octubre que ve. El president colombià, Juan Manuel Santos Calderón, ha optat voluntàriament perquè sigui la població civil qui tingui l’última paraula amb un plebiscit per aprovar o rebutjar l’acord.

Al Caguán, cada persona té un centenar d’històries sobre la guerra. A Fernando l’anomenen «el Pulga» i fa 25 anys que treballa de taxista per la zona. «Aquesta zona era molt dura, a vegades ens paraven els guerrillers, feien baixar els passatgers del cotxe i s’hi enfilaven ells amb els fusells sortint per les finestretes perquè els portés», explica el Pulga mentre condueix.

Notícies relacionades

Últims dies a la selva

El Govern i les FARC revelen el protocol del cessament definitiu del foc

La carretera que uneix Florencia, la capital del departament del Caquetá, i San Vicente del Caguán va ser una zona calenta del conflicte durant anys. Des d’aquesta via de comunicació es distingeixen les clarianes obertes als vessants selvàtics dels Andes per al cultiu de la fulla de coca, la principal font de finançament de la guerrilla des dels anys 90. En una d’aquelles ocasions en què els guerrillers l’utilitzaven com a transportista, el Pulga va topar amb una reserva militar i va haver d’acabar ficat en una claveguera per salvar la vida. «Al pelao del meu costat li va entrar un tret pel front. Jo el  vaig haver d’empènyer fora del carro perquè no me’l taqués de sang», explica el Pulga, mirant pel retrovisor.

AMENACES DE MORT

Malgrat tot, el Pulga assegura que no sent rancor pels membres de les FARC, a qui considera «bona gent», encara que la seva opinió no és unànime al Caguán. Astrid, una administradora d’hotel a San Vicente, està convençuda de que no tots els guerrillers s’acabaran desmobilitzant. «La meva família haurà de seguir pagant la vacuna –un impost revolucionari als propietaris de finques–», diu, i mostra un pamflet que està sent repartit pel poble. Utilitzant un llenguatge bel·licista, el grup paramilitar Las Águilas Negras amenaça de mort els guerrillers que tornin a la vida civil.