Colòmbia gira l'esquena a la pau
El 'no' a l'acord de l'Havana guanya per un avantatge mínim i sumeix el país en la incertesa
La consulta enfrontava un país il·lusionat amb el futur amb un altre ancorat en la por i el passat
35766924 601 /
Va passar el que era impensable: el poble colombià va girar l’esquena a la pau. Amb més del 99% del vot escrutat, el rebuig a l’acord a què el Govern i les FARC van arribar fa un mes a l’Havana obtenia el 50,24% dels vots i el sí es quedava en el 49,75%. Una diferència estreta, de menys de 70.000 vots sobre gairebé 13 milions, que parla d’un país literalment partit per la meitat. La situació que s’obre és d’incertesa total. «No hi ha pla b», va repetir insistentment el Govern durant la campanya. «Llimbs» era la paraula que repetien els estupefactes comentaristes polítics als canals de televisió.
Colòmbia ha tornat a mostrar al món la cara d’un país indesxifrable. Cap enquesta havia previst això: es donava per feta la victòria del sí amb el 55% del vot almenys. Més enllà de les fronteres marítimes o plenes de selva o solcades per serralades o indomables rius d’aquest país tropical en gairebé tots els sentits, aquest Macondo de 47 milions d’habitants, s’instal·la una incredulitat d’abast planetari davant l’evidència que els colombians, pel que sembla, han desaprofitat una gran oportunitat. «Nosaltres no volem que tornin a la muntanya, només volem renegociar aquest acord», va dir Francisco Santos, del Centre Democràtic, l’únic partit que va fer campanya pel no. El vencedor de la jornada, si és que és una jornada amb vencedors.
¿Com ha arribat Colòmbia fins aquí? «En primer lloc –diu l’escriptora Piedad Bonnett–, crec que la crueltat desmesurada i la violència aterridora de les FARC durant tants anys va deixar molta gent previnguda davant les seves bones intencions». En efecte, el conflicte va degenerar en una violència inaudita amb l’expansió paramilitar de mitjans dels 90; llavors, la guerra va tocar fons en termes de crueltat. Un dia va esclatar en un poble un burro carregat amb dinamita (un «burro bomba», va titular la premsa) i va matar 11 policies, i la gent, incrèdula, es va preguntar cap a quins camins estrambòtics estava condemnat a encaminar-se el conflicte. «Aquí els deixem perquè se’ls mengin», recorda una veïna que va dir un guerriller, assenyalant els cadàvers.
L’ERROR DEL GOVERN / Cal sumar a això que durant vuit anys –els de presidència d’Álvaro Uribe, que va portar la guerra contra les FARC al seu apogeu militar–, la demonització de la guerrilla va arribar al clímax, i molts colombians segueixen enganxats a aquest discurs. «Si a vostè li repeteixen cada dia durant vuit anys que les FARC són el pitjor que hi ha, l’enemic de Colòmbia, uns menjanens, després canviar la mentalitat de la gent és molt difícil», resumeix Ariel Ávila, subdirector de la Fundació Pau i Reconciliació.
Uribe, avui senador i cap del Centre Democràtic, va abanderar la campanya del no amb un discurs que bàsicament va agitar la por de la gent que la guerrilla arribi al poder i s’instal·li al país una espècie de règim castrochavista a la veneçolana. «La campanya de desinformació ha sigut enorme, i Uribe, que busca rèdits personals, ha fet un enorme dany en aquest sentit», assegura Bonnett. La guerra bruta va conquistar nivells de deliri. Les tanques que van aparèixer en alguns llocs del país amb una foto del líder de les FARC i la llegenda: «¿Vols veure Timochenko president? Vota sí al plebiscit» en són la seva màxima expressió.
Notícies relacionadesSOCIALMENT TRANSVERSALS / El sí i el no són socialment transversals: hi havia partidaris i detractors de l’acord en totes les classes socials i en totes les regions del país. No obstant, les enquestes assenyalaven una inclinació cap al no a les ciutats i cap al sí al camp. «És clar, perquè els grans enfrontaments han tingut lloc a la Colòmbia profunda –explica la periodista María Jimena Duzán–. Aquesta guerra s’ha lliurat fora de les muralles urbanes, cap allà, lluny, al camp, i era una cosa que la gent de la ciutat veia per televisió». La conseqüència, afirma Ávila, és que «la societat urbana sent que la necessitat de la pau no és tan urgent».
El no de les classes altes expressa un rebuig a qualsevol canvi en l’statu quo, diu Duzán. El no de les classes baixes és un no desinformat i manipulat, diu Ávila. I el no de les classes mitjanes és un no «atrapat en els llocs comuns de sempre», assegura Bonnett. «La línia del no és la del conservadorisme, que travessa tots els estrats –afegeix–. El catolicisme ha fet molt de mal en relació amb aquesta qüestió. I a sobre aquí hi ha una gran tradició de desconfiança en l’Estat». Semblava que el país havia viscut insòlits dies de polarització, però potser ara comencen de veritat.
