Colòmbia decideix: guerra o pau

Massacre de Pueblo Bello, 5 de maig de 1996: 16 pagesos morts. Massacre de Bojayá, 2 de maig del 2002: 74 civils morts. Presa de la base militar de Las Delicias, 30 d'agost de 1996: 27 militars morts. Operació Farón contra el 10è Front de les FARC, 21 de març del 2012: 33 guerrillers morts. Massacre d'El Billar, 3 de març de 1998: 65 soldats morts. Massacre de Tarazá, 14 de desembre del 2001: 25 pagesos morts. Cotxe bomba a El Nogal, 7 de febrer del 2003: 36 civils morts. Més de 260.000 colombians –guerrillers i soldats, però sobretot civils– han mort violentament en el marc de la llarga guerra que durant més de mig segle ha enfrontat l'Estat amb la guerrilla de les FARC. Avui, després de 52 anys, el mateix poble d'aquest país dessagnat pel conflicte fratricida té a les seves mans posar-hi punt final.

Gairebé 35 milions de colombians estan cridats a les urnes en una jornada democràtica crucial, de la qual depèn la transformació del protagonista principal del conflicte intern en un actor més de la política nacional. Sis dies després que el president Juan Manuel Santos i el cap màxim de les FARC, Rodrigo Londoño, ‘Timochenko’, firmessin a Cartagena de Indias l'acord de pau aconseguit després de quatre anys d'àrdues negociacions a l'Havana, aquest diumenge té lloc el plebiscit en què el ciutadà colombià s'enfronta a la dicotomia: votar ‘sí’ o votar ‘no’. És una dicotomia real: encara que les enquestes anticipen un ampli triomf del ‘sí’, un percentatge gens negligible de colombians votaran contra l'acord. No els agrada gens el que s'ha pactat.

DEFENSOR DEL ‘NO’

Qui s'ha erigit en defensor del ‘no’ és l'avui senador Álvaro Uribe, president de Colòmbia entre el 2002 i el 2010 i líder del partit de dreta Centre Democràtic: l'home que va desencadenar durant el seu mandat una ofensiva militar total i sense treva contra les FARC, que va infligir cops molt durs a la guerrilla i que va aconseguir acorralar-la al sud selvàtic del país, a més de minvar-la en termes de poder i nombre de combatents; al preu, això sí, segons han denunciat les oenagés, d'una violació sostinguda dels drets humans. Uribe: el mateix polític que al seu dia va negociar un polèmic acord de pau amb els paramilitars -l'exèrcit irregular d'ultradreta nascut per combatre la guerrilla- fent concessions qualificades des de diversos sectors d'intolerables.

L'acord “premia el terrorisme”, ha dit Uribe, “aplana el camí” al castrochavisme, “menteix als civils” i “converteix les FARC en un grup paramilitar soci de l'Estat”. Uribe i els milers de colombians que el segueixen sostenen que l'acord fa massa concessions a la guerrilla i que no preveu prou càstigs per als caps, i afirmen que una victòria del ‘no’ permetria fer-los seure a renegociar el pacte. No són enemics de la pau, diuen, però sí de la pau de Santos.

NO HI HA PLA B

De l'altre costat, el Govern, el partit que el sosté -Partit de la U- i les altres formacions polítiques lluiten per ampliar l'avantatge del ‘sí’ en els sondejos amb un discurs que en qualsevol altra societat -menys ferida, menys complexa, menys 'macondiana'- sonaria a evidència: el discurs de la pau. “Voteu a consciència perquè és el vot de la nostra vida”, va dir divendres el Comissionat per a la Pau, Sergio Jaramillo, un dels negociadors de l'Havana. Les enquestes vaticinen el triomf del ‘sí’ amb més del 55% dels vots, algunes amb més del 60%, i atribueixen al ‘no’ al voltant del 35%, així que no hi ha gaire marge per al dubte, però: ¿què passaria si guanyés el ‘no’?

El Govern ha dit per activa i per passiva que no hi ha pla B. No hi ha pla B “perquè no n'hi pot haver”, va declarar concisament Jaramillo en una entrevista amb ‘El Tiempo’; perquè, va donar a entendre, és impossible fer marxa enrere. La contrapart negociadora tampoc està per bromes. “No hi ha la més mínima possibilitat que l'acord sigui renegociat”, va declarar el cap guerriller Luis Antonio Losada Gallo, àlies ‘Carlos Antonio Lozada’, responsable dels Comandos Urbans de les FARC fins abans de la firma de l'acord. “El que s'ha acordat ja està acordat, i no hi ha aquesta possibilitat”. La victòria del ‘no’ -improbable però no impossible en aquest racó del planeta acostumat al desori- sumiria el país en la incertesa i la inestabilitat, i el convertiria en una espècie de gran incomprès davant la comunitat internacional. ¿Pla B? No hi ha pla B.

INTERVENCIÓ PAPAL

Notícies relacionades

Colòmbia d'ara endavant. Històries de reconciliació

La comunitat internacional recolza Colòmbia en la firma de la pau

Aquest diumenge acaba un mes d'intensa campanya, la que es va iniciar a finals d'agost, quan el Govern i les FARC van anunciar a l'Havana que havien arribat a un acord. Des d'aleshores, el país és pura efervescència. Votar ‘sí’ o votar ‘no’ està a totes les converses, a totes les tertúlies de restaurant, a totes les trobades familiars. Les campanyes han sortit a conquistar el carrer i han desplegat una intensa activitat a les xarxes socials. Actors i esportistes famosos han prestat la cara a aquest emocionant enrenou, principalment per al ‘sí’, i a última hora el papa Francesc ha dit que viatjarà a Colòmbia “per recolzar la pau” quan l'acord “estigui blindat i tingui el reconeixement internacional”, cosa que pot contrarestar la insòlita campanya que, en un país tremendament religiós, nombrosos pastors cristians han fet pel ‘no’.

Després de la firma de l'acord a Cartagena de Indias, dilluns passat, els fronts guerrillers van començar un lent i tímid desplaçament cap a les zones on tindrà lloc la transició dels rebels cap a la vida civil. Lent i tímid: se suposa que serà ràpid i decidit quan triomfi el ‘sí’. Hauria de ser gairebé una qüestió de tràmit.