El Nobel premia els esforços de pau de Santos a Colòmbia

Juan Manuel Santos va rebre dos premis en un en la inhòspita matinada de Bogotà. El Nobel de la Pau, obtingut per l’esforç portat a terme contra vent i marea per arribar a un acord amb les FARC, ja li assigna un lloc destacat en la història colombiana i regional. Però, sobretot, el valor de la distinció que s’entrega a Oslo té un ús polític i urgent en el present. Santos, al rebre el Nobel, enforteix la seva autoritat interna, d’alguna manera posada en entredit després de l’advers resultat en el plebiscit que va convocar per ratificar les negociacions de l’Havana.

En les seves primeres paraules, el president va deixar ahir clar que el guardó l’excedia: l’esforç per posar fi al conflicte armat havia sigut col·lectiu. «Aquest honrós premi és també un tribut a totes aquelles persones que tant han contribuït al fet que estiguem a punt d’aconseguir aquella pau tan anhelada, als negociadors de les dues parts, i a tantes altres persones i institucions que ens han recolzat». Santos va dir queb rebia el reconeixement «amb una gran humilitat» i com un mandat per seguir treballant sense descans».

Sense anomenar-los, va demanar als adversaris i difamadors un gest similar. «Colombians, aquest premi és vostre. És per les víctimes i perquè no hi hagi una sola víctima més, un sol mort més». El Comitè Noruec, al premiar-lo, no sols va ressaltar el que s’ha fet, sinó el que falta per fer. «És urgent que Santos i el cap de les FARC respectin l’alto el foc», va dir la seva presidenta, Kaci Kullmann Five. I no va dubtar en aquest sentit a ressaltar el paper del cap d’Estat com a «guardià» del camí transitat des de finals del 2012. Noruega ha jugat des d’aleshores un paper rellevant. A Oslo es van portar a terme els primers acostaments entre el Govern colombià i la guerrilla. El compromís noruec va anar més enllà: es va convertir, juntament amb Cuba, en un dels països garants de les negociacions que es van desenvolupar a l’illa.

DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL POLÍTIC

El resultat electoral de diumenge passat va tenir l’efecte d’un terratrèmol. Amb el no guanyador en el referèndum, l’horitzó de la pau es va ennegrir. La notícia del Nobel va arribar a Bogotà quan els protagonistes encara no havien sortit del seu estupor i començaven les converses amb el bloc d’opositors a l’acord. El panorama torna a alterar-se sobtadament.

L’expresident Álvaro Uribe, el principal promotor de la impugnació, no va trigar a advertir que les relacions de força havien tornat a modificar-se. Uribe va felicitar Santos però no va poder amagar el seu malestar. «Desitjo que (el Nobel) porti a canviar acords perjudicials per a la democràcia». L’uribisme no va tenir ni temps de celebrar el seu triomf electoral. El cap de la campanya del no, Juan Carlos Vélez, va obrir la porta d’un escàndol majúscul a l’admetre que no només es va dedicar a mentir a les xarxes socials als colombians sobre la naturalesa de l’acord. També va sortir a la llum un finançament fosc. La revista 'Semana de Bogotá' va dir sobre això que Uribe ha passat «d’heroi a brètol».

La publicació no va trigar a detectar el «nou aire» que es respira per la combinació d’aquests diversos esdeveniments: el Nobel de la Pau, el descobriment de les maniobres realitzades per l’uribisme i les recents i massives marxes a favor de preservar la naturalesa dels pactes de l’Havana. El premi és un clar missatge per a Santos: ha de «persistir» enmig de «les dificultats». Per a 'Semana', si la meitat dels colombians van dir no a les urnes es deu més al «clima polític» intern que no pas  «als textos acordats». Amb l’indubtable suport internacional derivat del Nobel, Santos pot tornar a l’ofensiva.

GIR MACONDIÀ          

Notícies relacionades

Santos, de flagell de la guerrilla a la recerca de la pau

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El periodista i diplomàtic Rodrigo Pardo García-Peña va descriure amb encert el que han sigut els últims dies de Santos: ha viscut com una muntanya russa. Ha passat de la derrota electoral a una victòria política. D’aquesta manera, Colòmbia va fer un altre «gir macondià». No per res, molts s’han recordat durant aquestes hores de l’altre Nobel colombià: Gabriel García Márquez. «Així és la vida d’un home sempre acompanyat de contradiccions. Un aristòcrata que acaba reconegut com un lluitador per la pau, i amb el suport de l’esquerra. Un polític castigat sempre per les enquestes, que arriba a la presidència amb la votació més alta de la història. Un ministre de Defensa que castiga les FARC com ningú ho havia pogut fer, i que acaba firmant la pau amb Timochenko», va assenyalar Rodrigo Pardo.

Nascut el 1951, al si de la més rància elit política colombiana, Santos porta el cognom familiar molt més lluny del que haurien suposat els defensors del llinatge. El seu oncle avi, Eduardo Santos Montejo, va ser president entre el 1938 i el 1942, i propietari d’'El Tiempo', el diari més influent de Colòmbia. Però aquesta figura reverenciada a la família quedarà ara a penes com una nota al peu de la biografia del premi Nobel de la pau.