L'Amèrica negra després d'Obama

Martin Luther King va tenir un somni que molts van pensar que Barack Obama faria realitat. Però el cert és que, després de vuit anys, el primer president negre dels EUA ha sigut incapaç d'eradicar els problemes sistèmics de racisme que pateix el país.

La nit d'aquell 4 de novembre, fa vuit anys, Candice Fortin es va llançar als carrers de Nova York i, en una marea humana multiracial com la que s'estenia en aquella vetllada històrica en incomptables punts dels EUA, va celebrar i va plorar, també com tants altres, llàgrimes d'alegria. Als seus 27 anys de llavors, aquesta dona negra era conscient de la fita que ella i gairebé 70 milions de persones acabaven de marcar a les urnes. Barack Obama havia sigut elegit president. Per primera vegada al país que es va aixecar sobre el pecat original de l'esclavitud i es va seguir construint sobre la ignomínia d'una segregació que va ser legal fins fa 52 anys, un home negre arribava dalt de tot del poder.

Aquella elecció va provocar entusiasme global. En aquest mateix diari, la portada de l'endemà no l'ocupava Obama sinó un retrat de Martin Luther King i la frase «Ja no és un somni». En aquells dies es va fer ineludible trobar comentaris i anàlisis que parlaven de l'arribada de la «política postracial», d'una nova era cega a les diferències de color i «sense prejudicis racials». La revista Forbes va arribar fins i tot a declarar en un editorial: «El racisme als EUA s'ha acabat». Avui no queden més que ressons d'aquells dies d'eufòria, d'optimisme desfermat o declaracions tan prematures com un premi Nobel de la pau. La realitat s'ha imposat. I també Obama ha imposat la seva realitat. Perquè com a president ha tingut un lema, que es resumeix en una cosa que va dir en una entrevista el 2012: «No sóc el president de l'Amèrica negra, sóc el president dels Estats Units d'Amèrica».

AGENDA MODESTA

Per a desesperació de molts activistes i intel·lectuals negres que van tenir esperances que Obama envestís de cara problemes sistèmics de discriminació, el president va optar des del primer moment del seu mandat per una agenda de justícia racial modesta. Va apostar per emprendre accions polítiques que, sense portar una etiqueta racial, beneficiessin tots els nord-americans, una cosa que per lògica hauria d'ajudar els més desproporcionadamant afectats per injustícies, incloent-hi els negres. I aquesta és la filosofia que batega, sobretot, darrere la reforma sanitària (que ha donat cobertura a uns tres milions d'adults negres que abans no tenien assegurança), però també darrere els programes d'estímul econòmic amb què es va combatre la crisi o darrere les ajudes per lluitar contra els desnonaments, que han afectat més els negres perquè també van ser els que van rebre gairebé la meitat de les hipoteques escombraries.

Per molts ha sigut clarament insuficient, ja que hi ha una estesa línia de pensament entre intel·lectuals, polítics i ciutadans negres que, després dels triomfs reunits en la lluita pels drets civils els anys 60, van marcar durant dècades com a senyal de normalització i fins i tot objectiu la pragmàtica escalada fins a posicions destacades en camps com la política, l'economia o les arts. Votants com Fortin creuen que «ha amagat qui és». I crítics com Keeanga-Yamattha Taylor, professora a Princeton i una de les noves i més potents veus de referència en l'activisme i la intel·lectualitat radical negra, han denunciat que «la reticència de la seva Administració d'abordar cap dels temes substantius que enfronten les comunitats negres ha significat que el patiment ha empitjorat en aquestes comunitats durant el temps d'Obama en el càrrec». Altres, com Brandon Terry, professor del Departament d'Estudis Afroamericans de Harvard, tenen una visió més positiva. En una entrevista telefònica, opina que «els estudiosos de la raça no han fet fins ara una gran feina per presentar el que ha fet l'Administració». En la llista de polítiques específiques no hi ha només projectes, com l'ambiciós intent de reformar la justícia penal que hauria de posar fi a despropòsits en part iniciats sota el mandat de Bill Clinton que han disparat la població carcerària fins als 2,3 milions de persones (un milió d'ells negres). També apareixen els més de 1.000 milions de dòlars que sortiran del Departament d'Agricultura per pagar reparacions per discriminació contra negres i altres grangers; la implementació d’una norma que pressiona ajuntaments i agents immobiliaris per reduir la segregació racial i la concentració de pobresa, i les investigacions posades en marxa en 23 departaments de policia local ordenades pel Departament de Justícia, que en el mandat d’Obama han dirigit dos negres: primer Eric Holder i ara Loretta Lynch.

BLACK LIVES MATTER

Aquestes investigacions a cossos de policia eren, possiblement, ineludibles. Perquè ha sigut també durant la presidència d’Obama -en temps en què un telèfon mòbil i les xarxes socials poden ser portes a la veritat, agitadors de consciència o desencalladors de l’acció política- quan el degoteig incessant de casos de negres morts a mans de policies (sovint exonerats malgrat que el seu ús de força letal no estigués justificat) ha ressuscitat les protestes racials amb una intensitat que no es veia des de feia dècades.

Hi ha més que un eslògan rere Black Lives Matter, «les vides negres importen», que tres dones van usar per primera vegada a Face­book el 2012 després que l’adolescent Trayvon Martin morís quan tornava de comprar unes llaminadures i un refresc de te pels trets d’un autoproclamat vigilant que el va considerar sospitós només per ser negre en una comunitat residencial de Sanford (Florida). Quan dos anys i mig després un altre adolescent negre, Michael Brown, moria a Ferguson (Missouri) a mans de l’agent blanc Darren Wilson (al qual un gran jurat va decidir no imputar), el hashtag va començar a transformar-se en moviment. I des d’aleshores no ha deixat de créixer, al mateix temps que en la consciència col·lectiva entraven les morts de gent com Eric Garner, Freddie Gray i Tamir Rice.

La resposta d’Obama tampoc ha sigut convincent per a tohom. En el seu llibre 'De #BlackLivesMatter' a l’alliberament negre, la professora Taylor recorda que el president va trigar més d’un mes després de la mort de Martin a pronunciar: «Si tingués un fill s’assemblaria a Trayvon». I el que per a uns pot haver sigut el necessari equilibri d’un president entre la solidaritat amb els ciutadans i el suport a les forces de l’ordre, per a altres ha sigut clarament insuficient.

A ningú se li escapa que bona part de la cautela d’Obama i de la seva decisió conscient de no fer de la raça un tema central de la seva presidència té a veure amb el racisme que va intensificar la seva pròpia elecció. I aquest racisme ha agafat formes extremes (com el moviment que qüestionava que hagués nascut als EUA, que va promoure l’actual candidat republicà, Donald Trump), però també altres de més subtils però no menys evidents. Per exemple l’auge del Tea Party o un bloqueig que és difícil entendre com a mera oposició política.

Però si una cosa ha molestat molts intel·lectuals i activistes negres és que diverses vegades en què Obama ha abordat la qüestió racial ho ha fet apel·lant a la «responsabilitat personal» de la comunitat negra per superar molts dels reptes que la castiguen i dels problemes que l’asfixien, legitimant, segons algunes interpretacions, un discurs que eludeix assenyalar proves evidents de racisme sistèmic.

En una visita al Chicago consumit per una crisi de violència d’armes de foc, per exemple, va lamentar l’absència de models masculins per als nens negres i va assegurar que el Govern no podia acabar sol amb el problema perquè el fons no és només «un tema d’armes», sinó «del tipus de comunitats que estem construint». I el 2013, quan va oferir un discurs de graduació als estudiants de Morehouse College, una històrica institució educativa negra, els va dir: «No hi ha temps per a les excuses. A ningú li importa si heu patit discriminació. I, sobretot, heu de recordar: sigui el que sigui el que hàgiu passat empal·lideix en comparació amb el que van suportar generacions anteriors. Si ells ho van superar, vosaltres també podeu».

CANVI EN LA RECTA FINAL

«La reticència d’Obama a destacar el patiment negre és lamentable», escrivia aquest estiu a The New York Times Michael Eryc Dyson, professor de Sociologia a Georgetown i autor de diversos llibres sobre política i raça, incloent-hi La presidència negra, en què es llegeixen també crítiques demolidores: «Quan ell reprèn els negres mentre pràcticament no esmenta els defectes dels blancs, deixa la impressió que la raça és preocupació només de gent negra i que la negritud està plena de patologia».

Obama no sembla deixar-se afectar per les crítiques. El 2014 va posar en marxa 'My brother’s keeper' (El guardià del meu germà), una iniciativa centrada a ajudar nens negres que s’ha transformat en una organització benèfica amb suports corporatius i que posa el seu focus en temes com l’educació des de petits o la preparació laboral, i evitar que joves negres acabin a la presó. Tot apunta que aquest pot ser el projecte al qual dediqui els seus esforços quan abandoni la presidència.

En la recta final del seu mandat, alguna cosa sembla estar canviant. «En comparació amb la primera part del seu govern, ha començat a parlar més directament de l’existència de desigualtat racial -constata el professor Terry-. És molt acurat, no diu que el sistema sigui racista i emmarca el problema com una qüestió de desconfiança cívica, però l’aborda més de cara».

Notícies relacionades

50 anys de la revolució dels Panteres Negres

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Per Terry, a més a més, la transcendència d’Obama en matèria racial va més enllà de polítiques o accions concretes. La retòrica del president, diu, està marcant mil·lennistes i progressistes per abordar temes com la reforma de la justícia, i «la seva formulació de diferents problemes anirà guanyant poder amb el temps». Potser la conversa oberta sobre reparacions, supremacistes blancs, empresonaments massius o protestes polítiques no tindrà marxa enrere.

En la seva herència immediata queden, no obstant, taques. Durant la seva presidència s’ha doblat el nombre dels que es preocupen «molt» per la situació de les relacions racials i ha caigut el 16% el percentatge de negres que les descriuen com a «bones» (19% en el cas dels blancs). Algunes de les xifres en la columna de la dreta apunten a la persistència d’una realitat de discriminació al país. Però Obama se’n va amb un índex d’aprovació del seu treball que ronda el 50%. I entre els negres l’aplaudiment és aclaparador: 90%.