Dario Fo, adéu al 'nobel' més provocador

La casualitat o potser el destí ha volgut que el mateix dia en què es concedia el premi Nobel a Bob Dylan coincidís amb la mort d’un altre 'nobel', l’italià Dario Fo, que va obtenir el guardó sorprenentment i no sense polèmica el 1997, com el músic de Duluth. Fo, llegenda del teatre popular italià, va morir ahir als 90 anys a l’Hospital Sacco de Milà, on estava ingressat des de feia dies per problemes respiratoris.

L’activitat creadora de Fo, home d’un immens carisma, és difícil de resumir en una paraula. Va ser dramaturg, actor, escriptor, il·lustrador, escenògraf i activista, tot a la vegada, al llarg de 70 anys de carrera. Aquest joglar de la cultura italiana, com li agradava definir-se, hereu de Totó i d’Eduardo de Filippo, amb peces tan significatives com la satírica 'Mort accidental d’un anarquista' i la seva obra mestra, 'Misterio bufo', es va mantenir actiu fins al final. El 20 de setembre passat va presentar a Milà el seu últim llibre, 'Darwin', i l’estiu passat, una exposició amb la seva obra pictòrica a Cesenatico, una població costanera de l’Adriàtic on Fo passava llargues temporades. Dedicat sobretot a la narrativa en els últims anys, des que el 1995 un ictus va estar a punt de deixar-lo cec, bona part de la seva tasca literària en català és al segell Bromera, i en castellà, a Siruela, que l’any que ve publicarà 'Razza di zíngaro'.

No es pot entendre la trajectòria de Fo sense Franca Rame, la seva dona, morta fa tres anys, que acostumava a dir que ella es mereixia el 50% del Nobel del seu marit. No exagerava. Durant dècades, la parella va treballar colze a colze i va tenir un fill, Jacopo, continuador del treball dels seus pares. Tots dos es van conèixer el 1953, quan ella era una actriu molt reconeguda, i ell, només un artista que prometia.

Fo, fill d’un cap d’estació de tren, va néixer el 1926 a Sangiano, una petita localitat de Llombardia que ell anomenava el «poble de les meravelles». D’allà va sortir el seu amor per la cultura popular que més tard desenvoluparia a les seves obres, amb què renovaria l’antic concepte de la comèdia de l’art, tal com explica a les memòries d’infància. Va estudiar Arquitectura i Belles Arts, però només va ser fidel a la pintura perquè no se sentia a gust ajudant «a l’especulació immobiliària».

A principis del 1951 va fer petits monòlegs per a la ràdio, on va assolir un enorme èxit que el va portar a estrenar al Piccolo Teatro de Milà, on coneixeria la seva dona. El 1960 van crear junts la companyia Fo-Rame, especialitzada en farses de rerefons social. Va ser tanta la repercussió, que la parella va saltar a la televisió pública italiana, al programa estrella del moment, 'Canzonissima'. Però la seva crítica punyent va molestar els democristians i al cap de poques setmanes se’ls va rescindir el contracte. Fo va trigar més de 15 anys a tornar a aparèixer a la RAI.

CONTRA LA CENSURA

A partir d’aquell moment, el camí de la parella no va abandonar mai el teatre compromès. Van fundar Nuova Scena i el col·lectiu La Comune, que va ser un important centre de contracultura als anys 70, les obres del qual es van representar en fàbriques, ateneus i dependències del Partit Comunista Italià (PCI). És llavors quan el seu treball escènic es va convertir en reflex i assot de les misèries polítiques del seu país, i en especial, de l’omnímode poder de l’Església. Va ser l’època d’'Ací no paga ni Déu'; 'Pum, pum, pum, ¿qui hi ha? ¡La policia!', i de 'Mort accidental d’un anarquista', que il·lustrava actuacions fosques de la policia i el Ministeri de l’Interior italià, disfressat de succés situat als EUA als anys 20.

La seva heterodòxia va fer que trenqués amb el PCI i que s’acostés a l’esquerra extraparlamentària. Amb Rame va fundar Socorso Rosso per recolzar els detinguts polítics. No és estrany que la censura es mirés amb lupa tots els seus guions, però ell era capaç d’esquivar la paraula fent que, amb la seva enorme habilitat mímica, els seus personatges s’assemblessin a un polític o un altre. El maquiavèl·lic Andreotti, 'il divo', era un dels seus favorits.

No era estrany que li ploguessin les denúncies. El 1973 va ser arrestat durant la representació d’una obra sobre el cop d’Estat a Xile i, aquell any, Franca va ser raptada i violada per un comando feixista. El terrible cop no va aturar Fo. Tampoc a Rame, que amb aquella experiència va escriure una obra de teatre, 'Strupro'.

ANTIGUES ACUSACIONS

Notícies relacionades

Ciaaao!

Mor Franca Rame, la meitat de Dario Fo

Amb l’anunci del premi Nobel van tornar les velles acusacions de militància feixista a la República de Saló quan era adolescent. I ell, que mai va negar aquell episodi del seu passat, va tornar a explicar que s’hi va allistar per allunyar les sospites del seu pare, actiu antifeixista. En els últims anys es va aproximar a un altre còmic preocupat per la política, Beppe Grillo, i al seu Moviment (anticasta) Cinc Estrelles, i això va fer que se’l titllés de populista. Com no podia ser d’una altra manera, Berlusconi va ser la seva bèstia negra, a qui va atiar fort en una obra de teatre, 'L’anomalo bicefalo negli anni duemilla', i en els últims temps es lamentava que l’era postberlusconi no hagués propiciat una regeneració política a Itàlia oferint un nou impuls a una esquerra anorèxica. El 2013 va escriure el discurs del dia mundial del teatre, una encesa defensa de la professió.

L’últim cop de la seva vida va ser la mort de Franca Rame, que el va deixar devastat. Al funeral laic confessava: «Tinc curiositat per descobrir el misteri de l’amor, encara que després hi hagi un final i em toqui morir».