Ni Trump ni el seu mur són benvinguts a la frontera amb Mèxic

Quan Víctor Fontes era encara un nen, cap als anys 50, l’únic que separava el Nogales nord-americà del Nogales mexicà era un filat de ganivetes escanyolit. La frontera es travessava sense passaport i no hi havia més patrulla fronterera que un agent a cavall. Però la guerra contra les drogues i la subsegüent militarització de la frontera van canviar les coses. Nogales està avui partit per una tanca d’acer de gairebé cinc metres d’altura. Ni les estaques ni les gelosies han trencat els llaços culturals, econòmics i familiars que uneixen les dues poblacions. Però la perspectiva de més restriccions genera per aquestes terres escasses simpaties i preocupació.

«Si no fos pels mexicans, aquest poble faria fallida», diu Fontes, secretari de l’alcalde al Nogales nord-americà, un poble de 20.000 habitants al sud d’Arizona. Els periodistes no deixen de trucar a la seva porta des que Donald Trump va fer de la frontera un dels assumptes centrals de la campanya presidencial als EUA. El candidat republicà ha promès construir «un mur impenetrable, físic, alt, poderós i bonic» als 3.185 quilòmetres que separen el seu país de Mèxic per frenar la immigració il·legal i el tràfic de drogues. Vol triplicar-hi el nombre d’agents de frontera i expulsar als 11 milions d’indocumentats. La factura del mur, al qual són favorables el 41% dels nord-americans, segons l’últim sondeig de la CNN, pretén que la pagui Mèxic.

COMERÇ I COOPERACIÓ

Però en aquesta frontera d’Arizona és difícil trobar-hi algú que recolzi els seus plans. «Trump ha demostrat una gran ignorància sobre la cultura i la relació que tenim els estats fronterers amb Mèxic. El comerç i la cooperació són vitals per a nosaltres», diu l’alcalde de Nogales, l’independent John Doyle. Com molts altres pobles fronterers, el seu depèn en gran mesura de l’economia asteca. De les seves fàbriques i els seus consumidors. Prop de 26.000 mexicans travessen legalment aquesta frontera cada dia per comprar roba, electrònica i productes d’alimentació a les seves botigues, un gran basar que engreixa les arques municipals amb l’IVA.

Més important encara són les maquiladores en terra mexicà, les fàbriques i plantes d’acoblament que es van instal·lar al costat de la frontera arran de la firma de l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) el 1994. Els baixos costos laborals a Mèxic van accelerar la desindustrialització a Michigan o a Ohio, però l’acord va ser una benedicció per a les localitats frontereres. Només a Nogales, l’emmagatzematge i la distribució de productes de les maquiles, especialment fruites i verdures, deixa quasi 3.000 milions de dòlars anuals en la seva economia. Però ara hi ha por que Trump la dinamiti. El republicà ha fet del Nafta un dels seus cavalls de batalla i amenaça d’imposar aranzels del 35% als cotxes importats des de l’altra banda, com els que Ford fabrica al Nogales de Sonora. La guerra comercial estaria servida.

INFRAESTRUCTURA DE SEGURETAT

Aquesta ha sigut sempre una frontera porosa, per més que les seves ardents soledats desafiïn tot intent racional de travessar-la. Tanques de diferent altura i gruix cobreixen un terç de la seva extensió, especialment les zones poblades. Però la infraestructura de seguretat deixa poques escletxes sense vigilar. Sensors, torres d’observació, drons, controls de carretera i vehicles de la Patrulla Fronterera escruten pobles i camins remots.

Res d’això va impedir que una mica més de 350.000 indocumentats la creuessin l’any passat, però aquesta xifra està molt lluny del descontrol caòtic de què parla Trump en els seus discursos. És tres vegades inferior als 1,2 milions del 2000. Ni tan sols la Patrulla Fronterera està convençuda que el seu mur freni el trànsit. Ni de persones ni de marihuana, la droga que més entra per aquesta regió. «No podem posar un mur i esperar que funcioni perquè passaran per sobre, per sota o el rebentaran», diu el seu portaveu a Tucson (Arizona), John Lawson. «Hauria d’anar acompanyat de molts més mitjans per vigilar-lo».

OASI DE RANXERS I JUBILATS

Notícies relacionades

Les carícies fugaces del mur de Nogales

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Arivaca és un petit oasi de ranxers, jubilats i hippies a uns quilòmetres de la frontera. Es parla més anglès que espanyol. I els habitants estan acostumats a les trobades fortuïtes amb els immigrants. Fa uns anys, se’n produïen quasi cada dia. Ara passen mesos sense veure’n. «Hauríem de construir el mur al voltant de Trump perquè només servirà per pertorbar les rutes dels animals. No aturarà la immigració», diu l’artista plàstica Maggy Milinovitch. No és l’únic problema que suposaria. La frontera travessa 1.600 quilòmetres de terres privades i reserves índies, cosa que obligaria a pagar compensacions milionàries o emprendre expropiacions massives.

Milinovitch reconeix que els immigrants de vegades entren a les cases quan estan buides, però aquestes violacions que indignen la cacofonia xenòfoba lluny de la frontera molesten poc a Arivaca. «M’han entrat quatre vegades, però no se n’han emportat més que menjar i aigua, bé han de sobreviure». Altres veïns expressen opinions semblants. «El mur no va funcionar a Berlín i tampoc funcionarà aquí. Som un país d’immigrants, ens hem allunyat dels nostres valors», afirma Joe Rodgers, un veterà del Vietnam. Ni la Patrulla Fronterera ni la milícia de vigilants que pentina el desert a la caça d’indocumentats tenen aquí gaires amics. En una de les parets del poble s’hi llegeix: «L’ajuda humanitària mai és un crim».