"Això és una pel·lícula de terror"

Crac, crac, brrrom. Silenci. Crac, cric, brommmm. El soroll de la por arriba des de les entranyes de la terra i s’apodera de Norcia, poble en gran part reduït a runa arran de les sacsejades sísmiques que, incansables, castiguen els Apenins centrals des de ja fa gairebé una setmana. Com un general obstinat i poc piadós, la terra segueix tremolant. Una vegada i una altra. Sense treva. «Mantinguem la calma. Som gent de muntanya, gent forta, gent que sobreviu, fins i tot a una pel·lícula de terror com aquesta», diu Manuel Paglialunga, cambrer de 39 anys, marxant pel carrer amb una bossa de plàstic transparent  amb les seves pertinences.

La frase es repeteix aquests dies en moltes converses entre els habitants d’Úmbria i Les Marques, les regions italianes més castigades diumenge pel pitjor terratrèmol –de magnitud 6,5 en l’escala Richter– des del 1980 i amb un epicentre que es va situar a la rodalia de Norcia. «Jo no me n’aniré fins que hagin salvat tots els meus animals. A l’Esponja, la meva gata, l’estan traient ara casa meva», explica la Veronica, mentre es treu el casc i la roba de rescat.

Com ella, no són pocs els que voldrien resistir-se a abandonar Norcia, un poble de 5.000 ànimes que és també bressol del patró d’Europa, sant Benet. «És la terra on hem nascut, crescut i on vivim», explica la Caterina, una estudiant d’enginyeria de 29 anys que gairebé es poda a plorar mentre parlem amb ella. Necessitaria, amb tota probabilitat, assistència psicològica, un luxe impossible enmig de l’emergència en què es viu, per a ella i per a tots els altres.

Sense aigua ni electricitat

«Hi ha almenys 2.000 desplaçats que encara necessiten ser atesos», afirma l’alcalde de Norcia, Nicola Alemanno, explicant la dificultat que ell, com els administradors de les altres localitats afectades, han tingut per atendre els més de 15.000 desplaçats que ha deixat el terratrèmol. «Seguim sense tenir aigua corrent i electricitat a gran part de la zona», afegeix.

L’alcalde, com els voluntaris de Protecció Civil, els bombers i la policia, fa l’aparença d’estar exhaust. Des de dimecres passat, quan es va produir la primera sacsejada important (5,9), són molts els que viuen a la intempèrie. Han acampat als seus automòbils, alguns en cases de fusta; centenars estan en cases d’amics o als hotels de la zona o de la costa pròxima, on les autoritats els han traslladat en els autobusos blaus que recorren el camí malgrat tot.

La majoria dels supervivents expliquen que per ara no queda cap més remei que allunyar-se del lloc. Tot i així, es quedaran per la rodalia. Però ja ningú s’atreveix a dormir sota els sostres de les cases de ciment i pedra que hi ha a la zona.

A Norcia ciutat fins i tot els socorristes estan acampats a l’aire lliure després que s’esquerdés l’edifici del centre regional de Protecció Civil. Ara, l’emergència s’atén des d’un improvisat campament de primers auxilis que ha sigut aixecat fora dels medievals murs de la ciutat. Lluny fins i tot de la bella basílica de Sant Benet, gran part de la qual també s’ha enfonsat. Tot això mentre les rèpliques continuen sacsejant la ciutat destruïda i ho fan amb una força capaç de fer caure més construccions. Ja s’ha perdut el compte de quantes han sigut els últims dies. «Potser 500, no ho sé», observa una dona gran.  

«En realitat, des de l’agost nosaltres vam començar a viure a la nostra furgoneta», explica Sandra Boldrini, referint-se al gran terratrèmol del 24 d’agost passat, que ha donat pas als sismes que el van seguir. Està davant de la runa del que va ser casa seva, fent les maletes per marxar d’allà. Sembla una dona forta, té el cabells curts, és alta i ostenta un somriure tranquil·litzador. «¿Què vol que li digui? Estem aprenent a viure amb això. Aquesta casa la va construir l’avi del meu marit el 1960. Fins ara ho havia resistit tot», afegeix, mentre la interromp la seva filla, Barbara, de 8 anys. «M’agrada Espanya. ¿Allà hi ha terratrèmols?», pregunta la nena. «Li agraden molt els estrangers i aprendre idiomes. El problema és que no sabem quan podrà tornar a l’escola», diu la Sandra.

La reconstrucció

La reconstrucció

Notícies relacionades

Més de 15.000 persones han sigut reubicades a Itàlia pels terratrèmols

Els quatre terratrèmols arrasen el cor medieval d'Itàlia

Els Boldrini no són els únics que intenten exorcitzar la por. I que demanen explicacions. Volen saber què passarà amb ells, on aniran, com recuperaran les seves vides. I, sobretot, per què Norcia va suportar el sisme de l’agost i no el els últims. «A la meva empresa treballaven 15 famílies. ¿Què passarà amb elles? Ahir vaig haver de treure de casa a la força una dona de 90 anys: la meva mare», diu una altra dona que transmet a la cara el calvari dels supervivents. «¿Quan aconseguirem reconstruir-ho tot? ¿D’aquí 30 anys?», insisteix. «Nosaltres volem tornar. D’això no hi ha dubte», asseguren Lucía Raffaella i María Gabriella, dues monges de 30 i 50 anys. «El problema és que mai he sentit tanta por», argumenta Elena, una cuidadora ucraïnesa de 47 anys. «Visc des de fa set anys a Itàlia. Pensar que al meu país hi ha una guerra…», diu, sense acabar la frase.

En cap moment es percep millor aquesta por que quan es fa de nit i, amb el mercuri del termòmetre ja a la part baixa, apareixen el vent i la foscor. Des de la muntanya els socorristes xiulen enfurismats a cada moviment de terra. Després, torna el silenci, intercalat pels enderrocaments. Crac, crac, brrromm.