Un llegat amb grans interrogants

El 1960, el filòsof francès Jean Paul Sartre va visitar Cuba i va escriure un llibre, 'Huracán sobre azúcar', en què es xifraven les esperances i també les incògnites sobre la revolució portada endavant per un tal Fidel Castro Ruz, que llavors tenia 34 anys. «¿Quant cal? ¿Cinc, deu anys? No saben res: l’illa ho decidirà. No se n’aniran mentre no s’hagi portat a terme la soldadura, no s’hagi suprimit l’analfabetisme i no s’hagi format quadros per a les noves indústries. ¿Què faran després? En el segon període els coneixements diversos i sempre incomplets de l’homeorquestra no farien res més que destorbar els tècnics i els savis que ells mateixos hauran format. En suma, els joves dirigents tenen com a objectiu realitzar la fase actual de la revolució, conduir-la fins a la riba del moment següent i suprimir-la eliminant-se a si mateixos». L’esdevenidor històric va corregir aquestes paraules. A hores d’ara, quan de Fidel Castro ja se’n parla en passat, el llegat de la seva obra comença a mirar-se amb un altres ulls.

El principi de la fi

En veritat, l’interrogant va començar a prendre força des del moment en què va arribar a l’Havana la runa del mur de Berlín. Pels volts del 1989, mentre els règims de l’Est s’ensorraven l’un rere l’altre, Silvio Rodríguez, potser l’emblema musical i alguna vegada crític del castrisme, va escriure una cançó, Hojas de enero, que no va gravar mai comercialment i en què va reflectir els dubtes sobre un futur en què semblava estar tot en joc. «Para estrenarme, saluda enero / Si enero pasa, ¿qué será nuevo?» Gener, és clar, era el mes de l’inici de la revolució, però també una metàfora del mateix Fidel, el primer. «¿Dónde va enero? / Solo, en la calle, aún sonrío: las hojas parten y quedo vivo. Se me hace tarde, enero mío».

El període especial en temps de pau, com Fidel en va dir de l’era postsoviètica, marcada per una caiguda del 30% del PIB cubà, va posar a prova com mai abans la fortalesa del lideratge. La crisi va corcar els fonaments de l’economia. Va fer miques les creences. Es va obrir pas a un tímid sistema mixt que ha desdibuixat els contorns d’una revolució amb un lideratge gerontocràtic. Silvito el Libre, el fill díscol de Silvio Rodríguez i una de les figures del rap cubà, ha tractat de respondre a les preguntes del seu pare. «Hasta ahora del cambio no he visto nada más / más bien el daño tras los años sin piedad / y hasta en la forma que piensa parte de la sociedad / porque el pueblo se muere de tanta necesidad / pero se calla la boca cuando le toca decir la verdad», canta a 2 años después.

L’home que somia la llum

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Els néts i besnéts dels homes alçats tenen opinions dividides sobre aquest tema. Quan el 13 d’agost passat Fidel va fer 90 anys, un grup de músics joves, ja no trobadors, sinó salsers, va regalar al vell comandant una cançó. «Hay un hombre que sueña la luz, la belleza / y se quita la piel disparando en un verso, palpita el corazón de un yate en la tormenta; la orilla redención, la patria el universo». Part de la generació de youtubers de l’illa i els que se’n van anar a Miami, com els Pichi Boys, van decidir en canvi exercitar el parricidi virtual.

En la seva novel·la 'La autopista: The movie', Jorge Enrique Lage va imaginar Fidel conversant amb el president de la Coca-Cola mentre els beisbolistes són confinats a Guantánamo. La ciència-ficció de l’illa es va anticipar a l’arribada de Barack Obama. El postfidelisme iniciarà la seva marxa real després dels encesos obituaris. La velocitat portarà sorpreses o el que ja se sap i ningú s’atreveix a dir encara en veu alta sobre l’endemà.