Un enamorat del poder

La controvèrsia ha perseguit Fidel Castro fins a l’últim alè. ¿Va voler ser un reformador social que es va veure obligat a abraçar l’ortodòxia comunista per vèncer els seus adversaris? ¿Va ser un nacionalista portat a altres terrenys per la força dels fets? ¿Potser va ser un mestre del regat que va sobreviure a tots els seus enemics perquè va renunciar a tots els principis? ¿Va ser, en fi, el líder carismàtic empès pels esdeveniments a complir una missió més enllà de les seves pròpies conviccions? L’escriptor, polític i diplomàtic cubà Alejo Carpentier va dir de Castro que estava obligat sempre «a fixar el rumb de la revolució»; la seva filla Alida va afirmar en certa ocasió que «va ser un revolucionari i ara és un dictador»; el periodista i historiador nord-americà David Talbot l’anomena «voluble líder cubà» al llibre 'La conspiración', dedicat als germans John i Robert Kennedy.

ELS PRIMERS PASSOS

De San Ignacio a l’agitació a les aules

L’abundantíssima bibliografia dedicada al personatge, amb freqüència hagiogràfica, no en menys ocasions demagògica o pamfletària i gairebé sempre apassionada, no fa sinó ressaltar els trets d’una figura esculpida amb els perfils del mite, les servituds del poder, la supèrbia del líder carismàtic i les subtileses del debat ideològic. Tota la història de l’Amèrica Llatina des dels anys 50 fins avui, la construcció de l’imaginari col·lectiu de l’esquerra a tot arreu i la mateixa interpretació del paradigma de la guerra freda són inseparables de la peripècia personal de Fidel Castro Ruz, fill d’un hisendat mitjà, Ángel Castro Argiz, emigrat de Galícia, i de Lina Ruz González, que el va portar al món el 13 d’agost de 1926 a Mayarí, província d’Oriente. Els Castro van portar els seus fills a un col·legi regentat per jesuïtes, i els afectes a la psicoanàlisi precipitada confereixen des de sempre una gran importància a aquest fet, encara que tot indica que quan, encara molt jove, Castro va començar a destacar en assemblees universitàries i grups polítics tenia bastant oblidades les ensenyances ignasianes i, en canvi, havia abraçat la causa del nacionalisme i de la militància anti-nord-americana.

Com a estudiant de Dret va brillar més en l’agitació que a les aules. El seu verb encès es va revelar per primera vegada com una arma poderosa el 1946, quan va intervenir en un acte de la Federació d’Estudiants Universitaris de l’Havana. Un any després, quan disfrutava de certa notorietat entre els seus companys, es va veure implicat en un tiroteig mai aclarit en què va resultar ferit l’estudiant Lionel Gómez. El que va passar allà no va ser revelat del tot, però en aquell moment no era estrany que els ardors universitaris comptessin amb l’ocasional auxili de les armes.

D’aquells temps d’agitació incansable daten les seves dues primeres experiències d’home d’acció a gran escala. La primera va ser la fracassada expedició d’oponents al dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo, encapçalada per Juan Rodríguez García i Juan Bosch, i la segona, la seva presència a Colòmbia durant el 'bogotazo', el moviment insurreccional que va costar la vida a Eliecer Gaitán. Com tantes altres vegades, la llegenda negra va perseguir Castro, a qui fins i tot es va voler relacionar amb la mort de Gaitán, encara que la seva estada a Bogotà només obeís a la seva militància a la federació d’estudiants. Per aquests motius, i a causa de la seva agitada activitat en un campus en ebullició, el futur revolucionari es va traslladar a Nova York, on va passar quatre mesos del 1949; l’any següent, de tornada a casa, va obtenir el títol de Dret.

A PROP DE BATISTA

El dictador que es va apoderar de l’illa

Aquell Castro de 1950 era un nacionalista amb inquietuds reformistes, adscrit al Partit Ortodox, que tenia contactes amb comunistes i socialistes i pensava participar en les eleccions legislatives de 1952. Per aquelles dates freqüentava Rafael Díaz Balart, que un dia li va presentar Fulgencio Batista, president entre 1940 i 1944 i que volia tornar a optar a l’elecció recolzat per una coalició de centre-esquerra. Les relacions de Castro amb Batista van ser almenys tempestuoses, per no dir obertament hostils, com és fàcil deduir d’aquesta conversa entre tots dos, el 1951, recollida per diversos autors:

    –No veig aquí [la casa de Batista] un llibre important.

    –¿Quin?, va preguntar l’amfitrió.

    –'Técnica del golpe de Estado', de Curzio Malaparte, va respondre el jove advocat.

Quatre mesos abans de les presidencials de 1952, Batista va deposar el president Carlos Prío Socarrás, va ocupar el poder recolzat per l’'establishment' i va desconvocar les legislatives. L’oficial poc brillant es va convertir en un dictador extravagant, capritxós i sanguinari que va perseguir amb fúria l’oposició, va pactar amb la màfia dels Estats Units, va donar llibertat de moviments a les grans multinacionals agràries i va assentar el seu poder en una espessa xarxa de corrupció. Cuba es va convertir més que mai en el casino i el prostíbul més gran del Carib, reflectit en el cine i la literatura amb tot luxe de detalls.

EL PRIMER INTENT

De l’assalt a la caserna Moncada a l’exili

El pronunciament de Batista va portar Castro a decantar-se per la via insurreccional. El 26 de juliol de 1953, un petit grup a les seves ordres va assaltar la caserna Moncada, a la ciutat de Santiago, una operació mal preparada que havia de ser el detonant de l’aixecament. En realitat va costar al jove Castro una pena de 15 anys de presó, dels quals en va complir només dos gràcies a una amnistia. D’aquell procés va quedar per a la història la frase que Castro va dirigir al tribunal: «La història m’absoldrà».

Recuperada la llibertat, el grupet de l’assalt al Moncada va iniciar una vida semiclandestina i va organitzar el moviment M26, impregnat d’un nacionalisme socialitzant sense una adscripció ideològica concreta. Batista en va recelar i va dictar una ordre de detenció contra Castro i els seus, i la majoria es van exiliar a Mèxic el 1955. Allà va cristal·litzar el nucli revolucionari que va entrar victoriós a l’Havana els primers dies de 1959 i allà es van conèixer Fidel Castro i Ernesto Che Guevara, un jove metge argentí a qui la història vestiria amb el pas del temps amb els atributs del visionari incomprès i de l’heroi predestinat. El diplomàtic argentí Pacho O’Donnell, biògraf del Che, sosté: «És dubtós que cap dels amics de Mèxic s’atrevís a declarar-se comunista. Tots compartien d’una manera o d’una altra els ideals de la justícia social, i tots ells van ser educats en la tradició catòlica». Els preparatius del retorn a Cuba van incloure un viatge de Castro als EUA per recaptar fons i sessions intensives d’entrenament a càrrec del coronel exiliat de l’Exèrcit republicà espanyol Alberto Bayo, que es va emportar aquella partida de cubans a les muntanyes de Chalco perquè no caiguessin en els mateixos errors de principiant que al Moncada. 

L’HORA DE LA VICTÒRIA

Els barbuts de Sierra Maestra

El 25 de novembre de 1956, el iot 'Granma' va partir de l’estuari del riu Tuxpán i es va endinsar en les aigües del golf de Mèxic amb 81 tripulants: els germans Castro, el Che, Camilo Cienfuegos i altres futurs comandants de la insurrecció. L’estat de la mar i la inexperiència van estar a punt de liquidar el primer episodi de la revolució cubana. Els diaris del Che i de Raúl Castro expliquen la peripècia, del mal estat en què va arribar la tropa castrista a la costa sud de Cuba, de la desorientació quan van comprovar que havien desembarcat en un lloc diferent del que esperaven. El 5 de desembre, en un lloc anomenat Alegría del Pío, la partida va ser descoberta per l’Exèrcit: en el combat van morir tres guerrillers i altres van ser capturats i afusellats. Els supervivents van aconseguir reagrupar-se i emboscar-se a la selva de Sierra Maestra.

Allà va créixer la llegenda dels barbuts, alimentada en gran mesura per l’entrevista amb Castro de Herbert Mattews, realitzada el 17 de febrer de 1957 i publicada a 'The New York Times' just en el moment en què el Govern de Batista assegurava que el comandant en cap de l’M26 havia mort. «Fidel Castro, el líder rebel de la joventut cubana, és viu i lluitant amb èxit a la intricada Sierra Maestra», començava el text de Mattews, que va resumir així el pensament de Castro: «Té mentalitat més de polític que de militar. Les seves idees de llibertat, democràcia, justícia social, necessitat de restaurar la Constitució, de celebrar eleccions, estan ben arrelades. També compta amb les seves pròpies teories econòmiques, que potser un entès consideraria pobres».

El suport sobre el terreny va permetre una ràpida progressió de les unitats revolucionàries, que l’1 de gener de 1959 a la matinada van ocupar l’Havana. La recreació d’aquelles hores a la segona part d’El padrí transmet amb precisió la caiguda d’un règim desprestigiat. El primer discurs a l’Havana del líder de la revolució va ser el dia 8. El 16 de febrer, Castro va ocupar el càrrec de primer ministre.

LA GRAN FRACTURA

La revolució s’acosta a Moscou

El triomf de la revolució va desencadenar la reforma agrària, va desposseir els grans propietaris de les seves terres i va confiscar les propietats en mans d’estrangers, va establir un sistema universal de salut i l’educació obligatòria. L’economia sobre la qual s’havia edificat una societat extremadament dual va donar pas a una altra de planificada, orientada a garantir l’autosuficiència i a posar en mans de l’Estat els intercanvis comercials amb l’exterior. Va fer falta una generació perquè desapareguessin les malalties endèmiques i l’analfabetisme, però van ser suficients unes setmanes perquè es degradessin les relacions amb Washington, pressionada l’Administració del president Dwight D. Eisenhower pel primer exili cubà, que es va instal·lar a Miami. Aquell exili, format per professionals liberals, terratinents i representants de les finances, va unir les seves forces a les de les famílies nord-americanes, titulars de grans finques, fàbriques i institucions bancàries que van ser expropiades, i els Estats Units van acabar decretant l’embargament econòmic, comercial, tecnològic i militar de l’illa.

Castro, que fins llavors es va comportar com un reformador social i un nacionalista, va canviar d’estratègia i va acostar Cuba a la Unió Soviètica. El Partit Comunista va guanyar importància i no només es va convertir en l’organització de referència de la revolució, sinó que va quedar com l’única permesa. Així va ser com la revolució va despertar de la innocència i van aparèixer les tensions en el bloc històric que va fer possible la caiguda de Batista: el règim de partit únic es va fer realitat.

LA CRISI DEL CHE

Les diferències amb un heroi incòmode

L’acostament a Moscou va associar l’economia cubana a la soviètica. La lògica dels intercanvis comercials a preus polítics va conviure amb la modernització de l’economia, i els criteris dels assessors soviètics es van imposar a la il·lusió revolucionària. Les primeres diferències entre Castro i el Che van sorgir precisament d’aquesta vinculació del procés cubà a la geoestratègia de Nikita Khrusxov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Els soviètics, per la seva part, no van tenir mai en gran estima el Che. En realitat, va ser un alleujament per al líder de la revolució cubana la decisió del Che d’abandonar el Govern i tornar al combat insurreccional. L’assassinat del guerriller al remot poblat de La Higuera (Bolívia), el 9 d’octubre de 1967, va engrandir la llegenda de l’heroi caigut en combat, que a partir de llavors va ser de més utilitat per a la revolució com a màrtir idealitzat del que ho havia sigut abans com a home d’acció incapaç d’adaptar-se a la feina de despatx.

«Els homes que actuen com ell, els homes que ho fan tot i ho donen tot per la causa dels humils, cada dia que passa s’ageganten, cada dia que passa s’endinsen més profundament en el cor dels pobles», va dir Castro en l’elogi fúnebre del Che. Ningú hauria pogut deduir que el comandant en cap no va voler entrevistar-se amb ell l’última vegada que va passar per l’Havana.

Es pot afirmar que en aquella època –segona meitat dels anys 60–, mentre a l’interior creixia la dissidència a les files revolucionàries, el prestigi de la revolució va arrelar a l’exterior. Aquesta contradicció, deguda en gran part a la polarització ideològica sustentada en la guerra freda, va portar Castro a consolidar-se en el poder i a institucionalitzar el canvi mitjançant l’emmudiment de la crítica, però no va impedir la construcció d’una mitologia universal de la revolució cubana que va posar l’accent en els resultats i va deixar de banda els mètodes. L’escriptor Guillermo Cabrera Infante, un de tants revolucionaris de primera hora desencantat amb la revolució i condemnat a l’exili, va identificar així els que van optar per la defensa acrítica del castrisme: «Són els que miren el règim de Castro com l’últim arc de sant Martí i creuen veure la utopia quan no és res més que una de les més cruels distopies del segle».

LA GRAN FRACTURA

Decebuts amb el rumb del canvi

Els senyals de fractura van desembocar en un desenllaç de perfils dramàtics abans que la revolució complís un any. Dos companys de primera hora de Castro, Huber Matos i Camilo Cienfuegos, van personificar les enormes tensions incubades. Al llibre Cómo llegó la noche, Matos explica de quina manera es va produir la seva ruptura amb Castro a causa del seu desacord en la depuració de l’Exèrcit ordenada per Raúl, per quines raons va renunciar al seu càrrec de comandant militar de Camagüey i de quina manera va ser arrestat i jutjat com a contrarevolucionari. En la seva declaració davant del tribunal, Matos es va declarar «disposat a morir» per tal d’aconseguir el compliment dels compromisos adquirits pels revolucionaris de Sierra Maestra: «¿Què hem promès als cubans? –va dir dirigint-se als jutges–. Que la llibertat sigui un dret absolut, que ningú sigui perseguit per les seves idees, que els camperols accedeixin a la plena propietat de la terra». L’enumeració de promeses de Matos va seguir i li va valer una pena de 20 anys de presó que va complir fins a l’últim dia abans de marxar a l’exili l’octubre de 1979.

El cas de Cienfuegos és més fosc. Les seves crítiques al rumb de la revolució, fetes en públic, van incomodar els dos Castro i la seva mort, quan volava de Camagüey a l’Havana, s’ha relacionat amb els germans. La dissidència –en especial Carlos Franqui, a l’exili des de 1968– ha sostingut sempre que l’avió de Cienfuegos va ser abatut per un Sea Fury 530 com a resultat d’un complot ordit amb la col·laboració dels soviètics. Castro, en canvi, va explicar per televisió entre sanglots que Cienfuegos va morir en un accident aeri.

LA PUGNA AMB ELS EUA

De l’embargament a la crisi de Cochinos

En els anys següents, quan l’aliança amb l’URSS va ser irreversible, van créixer les crítiques al Govern i al partit. La posició de Castro va dividir els intel·lectuals, el partit i l’Exèrcit es van convertir en els pilars del règim, el Govern va gestionar una situació política bloquejada i l’esforç institucional es va dirigir a crear una nomenklatura a imatge i semblança del règim soviètic.

La tensió amb els Estats Units va ser en gran part responsable que el nou règim es tanqués en si mateix. No només l’embargament econòmic va deixar la revolució a un pas de la fallida, sinó que el clima de conspiració es va apoderar de les ambaixades a l’Havana. Castro va maniobrar per no enfonsar tots els ponts amb Washington, però el president Eisenhower va preferir acceptar el 1960 el suggeriment de la CIA de sospesar una intervenció a l’illa. Quan el president John F. Kennedy es va instal·lar a la Casa Blanca el gener de 1961, estava gairebé completat el disseny de l’operació que el 17 d’abril d’aquell mateix any va portar fins a badia de Cochinos o Playa Girón una expedició anticastrista que va ser repel·lida per l’Exèrcit cubà. Els invasors van perdre 200 homes i 1.500 més van ser fets presoners. A partir de llavors, les maquinacions conspiratòries van apuntar directament a Castro, a qui la CIA va intentar assassinar diverses vegades d’acord amb tots els indicis i amb exespies.

Al llibre 'Los Kennedy', de Peter Collier i David Horowitz, se subratlla el disgust del president pel desenvolupament de l’operació. A la Casa Blanca la van preocupar tant el fracàs com les conseqüències immediates que va tenir: Castro va declarar el caràcter socialista de la revolució.

En vista del resultat del desembarcament, Kennedy va iniciar una discreta aproximació a Cuba, que Castro va acceptar. Per a la CIA i l’Exèrcit va ser un escàndol que Richard Goodwin, un assessor del president, s’entrevistés a Montevideo amb el Che, llavors ministre d’Economia de Cuba, l’agost de 1961. Com que, al mateix temps, l’anomenada comunitat d’intel·ligència es mantenia en contacte amb la màfia dels Estats Units per atemptar contra Castro, la paradoxa es va instal·lar en les relacions cubano-nord-americanes: mentre la Casa Blanca buscava una via d’escapament per parlar amb el líder revolucionari, la CIA –ho ha reconegut Richard Helms, que va dirigir l’agència– treballava per acabar amb Castro sense que el president ho sabés.

LA CRISI DELS MÍSSILS

A un pas d’una guerra nuclear

La crisi dels míssils d’octubre de 1962 va deixar sense efecte aquell intent d’acostament. La instal·lació a l’illa de plataformes de llançament soviètiques va posar el planeta a un pas de la guerra nuclear. El bloqueig de Cuba decretat pels EUA, la pressió dels generals sobre Kennedy perquè adoptés alguna mesura expeditiva contra l’URSS i la resolució de la crisi a través de la diplomàcia secreta van establir per sempre una norma de conducta en les relacions de Castro amb els jerarques soviètics: en cas de crisi, si havia d’escollir entre mantenir l’statu quo amb els Estats Units o secundar Cuba, el Kremlin optaria sempre per la primera opció. El castrisme es mantindria sota el paraigua protector soviètic, però no fins al punt de desconjuntar la lògica de la guerra freda.

Fins a la caiguda de la Unió Soviètica, la revolució cubana va conèixer una moderada prosperitat, en especial en comparació amb la mitjana llatinoamericana. Els universitaris més brillants van poder realitzar estudis als centres més prestigiosos de l’URSS, Castro va estar en condicions de presentar el progrés econòmic com un èxit del seu règim, encara que la realitat fos molt diferent –les exportacions garantides per endavant cap als països del Comecon, després Came–, i l’embargament decretat pels EUA van tenir així un efecte relatiu. En el primer congrés del PC cubà (del 17 al 22 de desembre de 1975), l’informe elaborat per Castro va consagrar sense reserves la subjecció de l’illa als principis de la sobirania limitada. El preu pagat en termes polítics va ser l’adscripció a la més estricta ortodòxia ideològica i la sagnia de l’exili, mai continguda del tot.

DESPRÉS DE L’URSS

Cap a l’ocàs de la utopia revolucionària

L’èxode des del port de Mariel de 125.000 cubans, que entre el 15 d’abril i el 30 d’octubre de 1980 van travessar el mar per instal·lar-se majoritàriament a Florida, i el fenomen sempre present dels balseros no són res més que les dades més conegudes de la crisi social que l’illa es va acostumar a albergar. Però aquesta crisi social no va adoptar la cara de la decadència mentre va subsistir la Unió Soviètica com a superpotència. Però quan Mikhaïl Gorbatxov va posar en marxa el seu programa de reformes, l’URSS va desaparèixer del mapa i l’entramat polític i econòmic del Pacte de Varsòvia i el Came van passar a millor vida, Castro va haver d’afrontar una soledat extrema conseqüència de l’hecatombe.

Des d’aleshores, amb una economia estancada, un parc industrial antiquat i un dèficit energètic insuperable, el règim va assajar diversos canvis sense renunciar a les essències del model. És a dir, va intentar l’experiment impossible de reformar la façana d’un sistema amb tots els símptomes d’esgotament ben visibles, reconeguts i acceptats fins i tot per la mateixa esquerra que amb anterioritat va admirar l’atreviment cubà davant dels EUA.

Durant el desenvolupament del cas Elián, el 2000, hi va haver qui va creure veure-hi una maniobra encaminada a desviar l’atenció davant el fet que les finances cubanes estaven a la vora de la bancarrota. El mateix Castro va encapçalar les gestions per repatriar Eliancito.

EL VELL DEL XANDALL

Un relleu obligat sense sortir de la família

Notícies relacionades

La iconografia pop de Fidel Castro

Les 10 frases cèlebres de Fidel Castro

El 31 de juliol del 2006, Castro va renunciar a dirigir el Govern en favor del seu germà Raúl. Una greu malaltia intestinal –una diverticulitis– que va obligar a operar-lo el va apartar de l’escenari. Així va començar un llarg període d’interinitat. La revolució institucionalitzada va mantenir la ficció que el comandant en cap seguia sent el president del Consell d’Estat, però en la pràctica es va mantenir en un retir hermètic, trencat esporàdicament amb articles publicats al diari 'Granma'. La imatge fràgil d’un home gran enfundat en un xandall amb els colors de Cuba va substituir aquella altra de l’energia desbordada i la retòrica cabalosa que tantes vegades van difondre els mitjans de comunicació. Finalment, el 19 de febrer del 2008, Fidel Castro Ruz va deixar de ser el cap del Govern i va deixar la presidència, que també va recaure en Raúl.

Al final de la seva biografia de Castro, Norberto Fuentes escriu: «La verdadera història de Fidel Castro s’amaga en una àrea de reserva absoluta i sota el seu control absolut, que és el del seu cervell». Al deixar d’existir, el misteri que sempre el va acompanyar augmenta. ¿Castro va ser un revolucionari captivat pel poder o va creure de veritat que només ell podia aconseguir l’emancipació de l’illa? Ni tan sols els seus més conspicus analistes són capaços de respondre a aquesta pregunta sense albergar dubtes, perquè Castro va ser, entre moltes altres coses, un gran histrió que va construir un personatge a la mesura de les seves necessitats per ocultar durant tota la vida la seva verdadera identitat.