Cuba sense Fidel

Fidel Castro és un símbol que perviurà més enllà de la mort, però la seva absència física provoca vertigen. L'edat de Raúl (85 anys) i l'escassetat de dirigents joves carismàtics situen Cuba en una disjuntiva molt delicada just quan arriba a la Casa Blanca l'imprevisible Donald Trump. Aquestes són algunes de les àrees clau.

LA JOVENTUT

A la pel·lícula cubana 'Alicia en el pueblo de Maravillas', un inspector d'Educació es presenta en una escola i pregunta a un alumne: “¿Què vols ser quan siguis gran?” Ell respon: “M'agradaria ser estranger”. A Cuba hi ha moltes Cubes, entre elles una de jove que se sent asfixiada de la qual es parla poc. El 24% de la població té menys de 24 anys. Seran els que hauran de governar el seu país més enllà dels eslògans, els crits i mites revolucionaris. L'apertura econòmica representa la seva única esperança d'un futur millor. Qualsevol retrocés seria a costa seva.

ECONOMIA

Els cotxes tunejats dels anys 50 són un símbol de l'escassa modernització de la seva indústria, d'una producció basada en la subsistència i en la imaginació.

Després de dècades d'embargament inútil -no va aconseguir el seu objectiu d'acabar amb el règim-, l'economia està destrossada. Amb la crisi de Veneçuela, el seu subministrador de petroli barat a canvi de metges i professors valorat en 1.300 milions de dòlars anuals, els ha deixat al caire d'un segon període especial. El primer va començar fa 26 anys, després de l'enfonsament de l'URSS. Llavors, el PIB de Cuba va caure un 38%, van arribar les apagades de 16 hores. El juliol d'aquest any, l'Havana va anunciar retallades per reduir en un terç el consum de combustible. El període especial pesa com una llosa en la memòria col·lectiva.

OPORTUNITAT DE NEGOCI

L'economia cubana es mou en dos mons no sempre paral·lels, la dolaritzada (peso convertible) i la que viu en el peso sense adjectius. El contacte amb el turisme i les exportacions ha generat una nova classe privilegiada. L'economia cubana està molt subvencionada, i depèn de les ajudes exteriors. Aquest any no és bo, es preveu un creixement per sota del 2%, fins i tot negatiu.

Cuba és una oportunitat de negoci. L'embargament dels EUA i lleis com la Helms-Burton tracten d'evitar l'entrada de tercers; volen preservar el mercat per a quan el vulguin ocupar.

RELACIONS HISTÒRIQUES AMB ELS EUA

Els Estats Units no l'han encertat amb Cuba. Eisenhower va preferir jugar a golf que reunir-se amb Fidel a Washington el 1959. La Casa Blanca es va col·locar les ulleres de la guerra freda que només veien comunistes o súbdits de les seves multinacionals. No hi havia grisos. Després de la crisi dels míssils, Cuba va perdre força geoestratègica, va quedar reduïda a un gra al cul de l'imperi. Cada president dels EUA li podia dedicar a Cuba 15 minuts de la seva presidència, mentre que Fidel els dedicava 24 hores set dies a la setmana. Va guanyar el persistent.

EL FUTUR AMB TRUMP

Sense l'URSS i sense Hugo Chávez, al règim cubà només li quedaven els EUA, aprofitar l'oportunitat de negociar amb Barack Obama i el Partit Demòcrata.

Les declaracions de Trump després de la mort de Fidel i el tuit del seu vicepresident, l'ultraconservador Mike Pence, que denuncien una dictadura brutal i prometen protegir el poble cubà, són una pista: retrocedirem diverses dècades, als temps de George W. Bush o Ronald Reagan. L'alegria als carrers de Miami indica que no hi ha ponts. Amb un president bocamoll i imprevisible i un Congrés en mans republicanes, hi ha poques esperances. Tornen els temps durs.

Un dia li vaig preguntar a un cantant que es guanyava la vida pels cafès de Santiago de Cuba i defensava amb afany cada coma de la revolució, què farien si s'aixecava l'embargament i començaven a entrar dòlars. Després de pensar-s'ho, va respondre en veu baixa: “Doncs s'hauria de fer un procés de conscienciació que els americans són bons”.

ELS DISSIDENTS

Han estat atrapats en la polarització ideològica i emocional que envolta Cuba. Per l'esquerra eren uns reaccionaris al servei de la CIA; per la dreta, uns lluitadors de la llibertat davant un règim criminal. Hi deu haver de tot, però la immensa majoria lluita per una apertura que mai arriba. Dir com Trump que el “llegat de Fidel Castro és un d'esquadrons d'afusellament, robatori, patiment inimaginable, pobresa i la negació dels drets humans fonamentals” és no tenir ni idea de que s'està dient. La millor manera d'aconseguir el canvi polític a Cuba és ajudar que funcioni l'economia.

ÈXITS DE LA REVOLUCIÓ

Cuba és un dictadura, hi ha presos polítics. Però si es vol canviar alguna cosa, convé conèixer la realitat: l'illa ocupa el lloc 67 a l'índex de benestar social de l'ONU del 2016. Encara que suposa un retrocés respecte a l'any anterior, en què va ocupar el 44, el 67 és dos llocs millor que Costa Rica. Espanya ocupa el 26.

Notícies relacionades

La mitja taronja del comandant

Els cubans preparen amb inquietud l'adéu a Fidel

Pensar que es podrà construir el futur de Cuba des de l'alegria de Miami i des de la negació d'avenços que va portar la revolució és no conèixer els cubans, fins i tot els cansats del règim. Pensar que es pot canviar la realitat des de l'eslògan simplista és una garantia per seguir fracassant. Els dissidents podrien jugar el paper de ponts, saber crear espais comuns.

Fidel Castro és un terreny emocional que no permet la reflexió, només la militància. Entrem en un món sense grisos, amb un Trump imprevisible. Serà dolent per a Cuba, serà dolent per a tothom.