Els cubans preparen amb inquietud l'adéu a Fidel

Ara Raúl Castro té mans lliures o les mans més lliures per seguir aixecant el peu del pedal que mantenia sobre la nació –a dir veritat, ja molt lleument– el seu germà Fidel. Aquesta és la idea que circula amb més força ara a l’Havana, on un espès silenci s’ha apoderat dels normalment bulliciosos carrers mentre la població es prepara per a una setmana d’homenatges al pare de la Revolució.

S’ha decretat un dol nacional fins diumenge, quan les cendres d’una de les figures més rellevants del segle XX rebran sepultura a Santiago de Cuba, després d’una processó fúnebre que recorrerà 900 quilòmetres del país i que s’espera que mobilitzi milions de cubans. Però mentre els mitjans nacionals programen i reprogramen reportatges documentals i debats per a glòria del «company Fidel», el recolliment segueix al carrer.

Sense espectacles, amb les discoteques tancades, els esdeveniments esportius suspesos i la venda d’alcohol prohibida, el màxim moviment que es veu a l’Havana són petits grups de persones desitjoses de compartir la inquietud que els ha deixat la desaparició física de la persona que ha regit els seus destins durant sis dècades. El que farà ara Raúl, després de la mort del germà alimenta els dubtes.

UNA ILLA DE SÍMBOLS

Tenint en compte que aquesta illa és un país de símbols –que l’aparell de propaganda del Partit Comunista gestiona molt bé– hi ha dos exemples que poden ser molt rellevants. Raúl va acabar el seu primer discurs com a substitut de Fidel, ara fa 10 anys, no amb la tradicional consigna del seu germà –«Pàtria o mort»–, sinó amb una altra de diferent que ha fet servir des d’aleshores: «Visca Cuba lliure», el crit amb què els mambisos es llançaven a la manigua durant la guerra d’independència d’Espanya. Amb això estava dient: sóc diferent.

I van arribar canvis. Raúl ha permès que els cubans puguin sortir i entrar lliurement al país, fins llavors un privilegi d’uns quants o el resultat de l’atreviment d’altres que, davant la impossibilitat d’un permís legal per pujar en un avió i marxar, s’arriscaven a travessar l’estret de Florida en embarcacions precàries. Hi ha un cementiri de balseros sota aquelles aigües.

El nou dirigent va posar fi a l’apartheid del turisme que prohibia als cubans allotjar-se als hotels, un apartheid que aixafava i humiliava. També va autoritzar per primera vegada les operacions de compra i venda de vivendes i automòbils, la propietat privada. I va permetre tenir telèfons mòbils, cosa que pot semblar una tonteria a qui ignori que a Cuba la telefonia fixa és un luxe que només és a l’abast dels que la van rebre com a llegat o la van comprar mitjançant suborn.

RENEIX LA CLASSE MITJANA

Els diners van començar a tenir més presència amb Raúl Castro i, per tant, va començar a renéixer una classe mitjana suprimida d’un sol cop per Fidel quan va iniciar l’ofensiva revolucionària del 1968. I com a mostra, la desfilada de Chanel que es va realitzar l’any passat al passeig del Prado de l’Havana.

Malgrat això, el que demostra en certa mesura que el pes del pensament del comandant en cap es manté –no ja com una gruixuda llosa, però es manté– és l’anomenada actualització del model econòmic cubà, que consisteix a anar obrint la nació, però amb timidesa, al flux de capital estranger. És una apertura que, segons els especialistes, està lligada a vells conceptes polítics i condemnada al fracàs si no es tempera a la realitat del planeta. En essència, l’economia cubana creix cada vegada menys i es reajusten els pronòstics, sempre per sota.

Amb tot plegat, el general Raúl s’ha anat acoblant als nous temps i ha aplanat el terreny per resistir fins al seu comiat del poder el 2018. Amb ell se n’hauran d’anar els membres de la denominada direcció històrica de la Revolució, és a dir, figures com els membres del Buró Polític José Ramón Machado Ventura, número dos del país després de Raúl, i Ramiro Valdés, un dels últims comandants de la Revolució.

Sobre els hereus del poder, el que més destaca en públic és Miguel Mario Díaz-Canel, actual vicepresident primer dels consells d’Estats i de Ministres. Però podria ser, en canvi, que el lideratge real estigui en mans del gendre de Raúl, el general Luis Alberto López Calleja, l’home fort de l’economia, president executiu del Grup d’Administració Empresarial (GAESA) de les Forces Armades Revolucionàries.

NOSTÀLGIA MUSICAL

Notícies relacionades

Trump apunta que endurirà el desglaç amb Cuba pactat per Obama

La mitja taronja del comandant

L’adéu a Fidel Castro, a més de provocar dubtes i incerteses, ha generat de manera espontània un estat de nostàlgia que, des de l’anunci de la seva mort, el dia 25 a la nit, ha anat creixent i es manifesta en les cançons que sonen als carrers havans. Cançons dels primers anys de la Revolució, quan Fidel era Fidel, amo d’una utopia, i no Castro, addicte al poder.

Sona Carlos Puebla, amb la tornada «Llegó el comandante y mandó a parar». Sonen temes de Silvio Rodríguez, i s’escolten cançons que van arribar potser per atzar, aquelles que viatjaven amb Joan Manuel Serrat en els seus discos d’Antonio Machado i Miguel Hernández. Ahir al matí les cantaven alguns joves a l’escalinata de la Universitat de l’Havana.