L'ONU alerta de l'auge del feixisme a Europa i els EUA

Al mirar enrere, els llibres d'història recordaran el 2016 com l'any en què Europa va tancar la porta als refugiats o en què Síria va seguir ofegada en la guerra, però sobretot perquè el populisme xenòfob va arribar al poder i va trencar el tauler polític de les democràcies occidentals. “La retòrica antiestrangera plena de verí i odi desenfrenats està proliferant fins a un grau espantós i és cada vegada més incontestable en llocs d'Europa i els EUA. La retòrica del feixisme ja no es limita a un submón secret, s'està convertint en part del discurs quotidià normal”, ha denunciat l'alt comissionat de l'ONU per als Drets Humans, Zeid Ra'ad al-Hussein, que ha utilitzat per primera vegada el temr 'feixisme' per descriure un fenomen que fins ara es qualificava de populisme.

A més de ser “un any desastrós per als drets humans”, el responsable de l'ONU ha lamentat que la falta de respostes de la classe política davant complexos problemes socioeconòmics hagi condicionat una ciutadania preocupada que ha acabat apostant per veus que exploten els seus temors. Amb motiu de la celebració aquest dissabte del Dia Internacional dels Drets Humans, Ra'ad al-Hussein assenyala que aquest argumentari ultra i xenòfob ha deixat de ser marginal per instal·lar-se en el discurs dominant i ser acceptat sense incomoditat per part dels ciutadans.

El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, s'ha sumat a aquesta alerta i ha assegurat que és "inacceptable" la quantitat de personalitats amb responsabilitat política que estan mostrant "actituds discriminatòries i xenòfobes" i pronunciant afirmacions "políticament inacceptables". 

TRUMP I 'BREXIT', UN MATEIX SÍMPTOMA

Si hi ha dos esdeveniments que transcendiran aquest 2016 són la victòria de Donald Trump als Estats Units i el 'brexit', l'adéu britànic a la Unió Europea impulsat per l'UKIP de Nigel Farage. Els dos casos suposen el triomf a les urnes d'un discurs ultranacionalista, conservador i de caràcter racista i autoritari anteriorment silenciat com a resposta a la preocupació ciutadana pel desmantellament neoliberal de l'Estat del benestar. El seu èxit ha posat cara a una realitat fins ara oculta. Així, s'han pogut veure grupuscles de supremacistes blancs reunits a Washington aixecant la mà i cridant ‘Heil Trump’.

El seu èxit s'ha sostingut en un discurs que apel·la al sentiment de frustració del ciutadà, encara que aquest sigui fals, en lloc de proveir una dada empírica, fenomen que s'ha anomenat ‘postveritat’. Aquest mateix mètode és l'utilitzat per Marine Le Pen a França i per Geert Wilders a Holanda, dos abanderats europeus d'aquest moviment que poden arribar al poder el 2017. Fins i tot a Alemanya, on la reminiscència del nazisme és encara més present, el populisme xenòfob apunta a situar-se com a tercera força política del país.

POPULISME XENÒFOB A L'EUROPA CÒMODA

“El que passa a Europa trenca el mite dels estereotips recollits als anys 1930, l'auge de la ultradreta no és conseqüència directa ni de la immigració ni de la crisi econòmica”, assegura Xavier Casals, historiador i especialista en extrema dreta. Això explica que aquest auge també es visqui en països pròspers. La setmana passada Àustria va esquivar l'arribada de l'ultradretà FPÖ a la presidència però tot i això aquesta formació d'arrels nazis i antisemites és la que compta amb una intenció de vot més elevada per formar govern. A la veïna i rica Suïssa els populistes ja ho han fet.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El fenomen es repeteix als països escandinaus, abans vistos com a models de l'Europa progressista, on s'ha acceptat àmpliament l'“amenaça cultural” de l'islam. Així, l'alternativa euroescèptica i nacionalista governa en coalició a Finlàndia i Noruega, condiciona l'acció del govern a Dinamarca i trepitja els talons a l'establishment a Suècia.

Però probablement els casos més esperpèntics del continent són a Hongria o Polònia, on la deriva autoritària s'ha impulsat sota una islamofòbia basada en el conservadorisme ètnic per una banda i en el fonamentalisme catòlic per l'altra que no se sustenta en dades. Així, al primer país el nombre d'immigrants no europeus suposa l'1,7% de la població i en el segon és de només l'1%. Això no ha evitat que l'executiu hongarès de Viktor Orbán (pressionat pel partit encara més radical Jobbik) i el polonès de Beata Szydlo no hagin acollit ni un sol refugiat de les quotes de repartiment establertes amb la UE i hagin impulsat mesures de control sobre el poder judicial i els mitjans que Brussel·les han considerat un “cop d'Estat”. Davant d'aquest panorama, el 2017 es pot convertir en l'any en què aquest “feixisme” maquillat va escalar un esglaó més.