Alep: La batalla que va decidir el curs de la guerra a Síria

Alep, la ciutat màrtir de Síria, escenari d'un setge medieval perpetrat amb armament del segle XXI, ha caigut  en mans del règim de Baixar al-Assad. Segons les autoritats russes, l'Exèrcit sirià ja controla tota l'urbs. La victòria del dictador sirià en la que era la localitat més poblada i pròspera del país deixa una ordre de coses difícilment reversible: encara que el final del conflicte no sembla pròxim, és clar que Assad ja no perdrà la guerra. Davant unes victorioses tropes del règim, el bàndol rebel, desmoralitzat, es bat en retirada.

    La batalla per aquesta ciutat, que ha acabat quan la guerra entra en el seu sisè any, consolida el president sirià i els seus dos grans aliats, Rússia i l'Iran, com els grans guanyadors del conflicte. I els rebels, Turquia, Aràbia Saudita i EUA, com els perdedors.

    El règim d'Assad ha passat en a penes un any i mig d'estar a punt d'enfonsar-se a aconseguir tenir a les mans la major part de l'anomenada ‘Síria últil’ (la resta del país és desert) i a arraconar els rebels a zones aïllades i, amb excepció del seu bastió d'Idleb, sense impacte estratègic.

    El conflicte, del qual l'ONU ja no compta les víctimes i que segons oenagés sobre el terreny ha produït gairebé mig milió de morts, segueix actiu a l'espera que una negociació de pau a la qual els rebels acudiran gairebé sense opcions liquidi la victòria del règim.

---

ELS GUANYADORS

ELS GUANYADORS

RÈGIM SIRIÀ

De l'abisme a assaborir la victòria

El dictador sirià, Baixar al-Assad, i el seu règim són els grans vencedors de la batalla d'Alep. «Amb la caiguda a les seves mans d'aquesta ciutat, el règim ja controla la majoria de grans nuclis urbans: Damasc, Alep, Homs,… La ‘Síria útil’ ja està a les seves mans, i ha aconseguit relegar els rebels i a zones marginals i semidesèrtiques», assenyala Ignacio Álvarez-Ossorio, arabista expert en aquest país àrab i autor del llibre 'Siria. Revolución, sectarismo y hijad'.

    L'èxit a Alep suposa una enorme injecció de moral per a l'Exèrcit sirià i les seves milícies afins, que se senten a prop de la victòria final. La guerra està lluny d'acabar però el que ja és clar és que, duri el que duri, Assad no la perdrà. La seva victòria reforça la seva figura en l'escena internacional, on fa un any se'l considerava un empestat. De cara a unes possibles noves negociacions de pau, el règim està en posició de força. El requeriment de l'oposició i de les potències occidentals que el futur del país passa per la renúncia d'Assad és avui una quimera, a menys que a Rússia li convingui, pel seu interès, que marxi.

RÚSSIA

Aposta exitosa que la converteix en potència regional

El setembre del 2015, Vladímir Putin es va llançar al rescat d'Assad i va iniciar així l'operació militar més imnportant de Rússia fora de la seva zona d'influència des de la caiguda de la Unió Soviètica. I la jugada no ha pogut sortir millor. «El 2016 ha sigut l'any de Rússia. La seva estratègia li ha sortit perfecta. Cap potència ha volgut o ha sigut capaç d'aguantar-li el pols», assenyala Álvarez-Ossorio.

    La intervenció ha sigut tan intensa que, com assenyala Álvarez Osorio, «el lideratge militar a Síria l'estan portant Rússia i l'Iran, que manaven sobre el comandament sirià».  Un any després, Rússia és l'actor principal de la guerra a Síria, fins i tot amb un paper més decisiu que el mateix règim sirià. L'absència d'una opinió pública russa capaç de criticar uns bombardejos que han acabat amb la vida de milers de civils ha deixat les mans lliures a Putin per actuar sense pietat --ha usat bombes incendiàries i antibúnquer-- i facilitar no només la supervivència del règim sinó la seva victòria militar. 

    A més de sostenir a Síria un règim aliat, la seva intervenció al país ha permès a Rússia convertir-se en potència dominant al Pròxim Orient, una regió on fins fa poc era marginal. No només ha ampliat les seves bases militars a Síria, on té desplegats milers de militars, sinó que ha posada a prova i millorat la seva aviació de combat i fins i tot ha aconseguit doblegar la voluntat d'Erdogan.

L'IRAN

Un corredor xiïta fins a les portes d'Israel

El règim iranià, abans fins i tot que Rússia, va apostar per mantenir Assad al poder. L'Iran, la gran potència del xiisme, no volia arriscar-se a la caiguda del règim aliat xiïta a Damasc. Per això, es va proporcionar finançament, armes, comandaments militars i milers de combatents. L'Iran ha desplegat a Síria un descomunal exèrcit de 70.000 milicians xiïtes. Hi ha libanesos de Hezbol·là, iraquians de les Milícies de Mobilització Popular, iranians del Consell Nacional de la Resistència Iraniana i del mateix Exèrcit de l'Iran, així com afganesos de la Divisió Fatimí, i fins i tot pakistanesos i palestins.

    L'Iran ha gastat en els gairebé sis anys de guerra de Síria gairebé 90.000 milions d'euros i ha instal·lat en aquell país, que gairebé gestiona com un protectorat, 13 bases militars. Però la inversió està funcionant. Amb la victòria a Alep, l'Iran es converteix en la potència regional més poderosa, davant de Turquia o l'Aràbia Saudita, ja que controla a l'ombra els Governs de Bagdad i Damasc. I sobretot perquè ha aconseguit establir un corredor terrestre que, sense cap obstacle, comunica l'Iran, amb el nord de l'Iraq i Síria fins al Líban. És a dir, fins a la frontera d'Israel. 

ELS KURDS

Oportunitat per a un territori autònom

Els kurds, la comunitat més maltractada durant dècades a la regió, han aprofitat l'oportunitat que li ha ofert la guerra de Síria. Han consolidat diverses zones al nord del país, un territori que han batejat com a Rojava, i que funcionen al marge del règim, amb què mantenen un pacte de no agressió. Els kurds no pretenen enderrocar Assad i, a canvi, aquest no els ataca. La seva posició antigihadista els ha convertit en aliats imprescindibles dels EUA a Síria, que els utilitza de punta de llança contra l'Estat Islàmic. Així, les Unitats de Protecció Popular, que així s'anomenan les forces kurdes han obtingut sonades victòries contra els gihadistes. Els kurds són majoria també a les Forces Democràtiques Sirianes, una milícia kurdoàrab patrocinada pels EUA, per combatre els gihadistes i que està cridada a jugar un paper principal en l'ocupació de Raqqa, la capital de l'EI.

ELS PERDEDORS

ELS PERDEDORS

REBELS SIRIANS

Desmoralitzats i derrotats

La miríada de grups rebels que des del 2011 lluiten contra Baixar al-Assad han quedat damnificats per aquesta derrota. Al perdre Alep perden la principal ciutat on estaven establerts i es queden sense un símbol de la resistència. El cop moral és enorme i s'imposa la sensació que la guerra s'ha perdut. Ara, els rebels ja només aguanten en zones aïllades entre si i des d'on la seva capacitat de posar contra les cordes el règim és gairebé nul·la. Segons l'Observatori Sirià de Drets Humans, els rebels ja només controlen el 15% del territori sirià. 

    La seva última plaça forta és la província d'Idlib, al nord-oest del país, on imposa la seva llei l'Exèrcit de la Conquista, una aliança de grups rebels islamistes, que col·labora amb els gihadistes de Fatah el Sham, l'antiga filial d'Al-Qaida a Síria. Aquesta província encara manté les vies de comunicacions obertes amb Turquia, d'on reben la majoria de subministraments. Al sud del país, a  Daraa, la ciutat on va néixer la revolta, els rebels encara controlen algunes localitats. Així mateix, es mantenen ferms a Ghouta, un suburbi de Damasc.

ELS ESTATS UNITS

Influència minvant per incompareixença

Durant dècades, els EUA han sigut la potència dominant aln Pròxim Orient. La guerra de Síria ha liquidat aquest paper. La tebior mostrada per Barack Obama, que per no ficar-se en el vesper sirià va evitar apostar per la caiguda d'Assad, va acabar permetent que altres potències –Iran i Rússia- ocupessin aquest espai.

    Ara, els EUA juguen un paper marginal en el conflicte. No ha pogut exercir cap influència per frenar les successives massacres de civils que han perpetrat Rússia i el règim sirià. Washington només compta en el que es refereix al combat contra l'Estat Islàmic. La seva presència militar es redueix a entre 200 o 300 homes que operen en suport de la milícia kurdoàrab.  A més, el president electe, Donald Trump, pel que ha anunciat fins ara, apostarà per sumar-se a l'estratègia de Rússia i no descarta fins i tot recolzar Assad.

TURQUIA

Obsessionada amb el cinturó kurd

El Govern de Turquia ha vist com els rebels, als quals ha recolzat i amb qui fins i tot ha enviat a lluitar militars turcs, s'han enfonsat. Ankara s'ha quedat ara sense referents al país. Turquia, a la qual s'acusa d'haver fet els ulls grossos amb l'entrada a Síria a través del seu territori de milers de voluntaris gihadistes que volien unir-se a l'Estat Islàmic, ha recolzat els rebels turcmans i diferents faccions de rebels àrabs -moltes d'elles islamistes- primer per enderrocar Assad i ara per, essencialment, frenar l'avanç de les forces kurdes. L'obsessió d'Ankara era evitar que els kurds aconseguissin unir els tres enclavaments que controlen al nord de Síria, i als quals acusen de servir de base per al PKK, i crear així un cinturó i una regió semiautònoma. De moment ho han aconseguit, però l'enfonsament rebel amenaça que aquest ens kurdosirià, que està recolzat a més pels EUA, pot fer-se realitat. Sense els rebels, la seva capacitat de ser un actor influent a Síria, un país veí, s'ha diluït, cosa que deixa Ankara a mercè d'esdeveniments que gestionen rivals regionals com Rússia i l'Iran.

L'ARÀBIA SAUDITA I QATAR

Petrodòlars sense impacte

Els petrodòlars procedents de l'Aràbia Saudita i Qatar han sigut durant tots aquests anys la principal font de finançament de la major part de faccions dels rebels sirians. L'aspiració de Riad i Doha era fer caure el règim xiïta d'Assad i que aquest fos reemplaçat per un Govern dominat pels sunnites.

Notícies relacionades

Síria: la guerra que va començar amb una pintada

Suspesa l'evacuació d'Alep

    En el tauler regional del Pròxim Orient, on el sunisme –abanderat per l'Aràbia Saudita i Qatar- i el xiisme –per l'Iran- s'enfronten en una guerra a mort per aconseguir la primacia, Síria era l'enclavament estratègic que podia fer bascular la regió a un costat o un altre. I els sunnites han perdut. Per això, l'Aràbia Saudita, liderant una coalició de països sunnites, s'han embarcat, de moment sense èxit, en la guerra del Iemen, per frenar el moviment Huzi, que també és xiïta. 

UNIÓ EUROPEA

Una altra prova d'incapacitat exterior

La guerra de Síria ha demostrat, per enèsima vegada, la incapacitat de la Unió Europea de ser un actor influent en la comunitat internacional. Sense agenda, sense aliats, sense informació sobre el terreny, la UE no ha existit com a actor en un conflicte que sí que ha tingut greus conseqüències com són l'onada de refugiats i les accions terroristes de França i Alemanya, ordenades des de les bases de l'Estat Islàmic a Síria.