Obama, l'oportunitat perduda

De Chicago a Chicago: del discurs de la victòria del 4 de novembre del 2008 a Grant Park, quan els somnis semblaven a l’abast de la mà, a l’últim de comiat, fa tot just uns dies, que va tenir aroma de derrota, de feina incompleta. Han sigut vuit anys intensos, amb més ombres que llums, condicionats per una crisi econòmica –les bases les van establir els seus predecessors, incloent-hi Ronald Reagan–. No hi ha hagut Yes we can ni grans epopeies més enllà de ser el primer president negre dels Estats Units. Ens queda un regust agre d’oportunitat perduda, i més ara que arriben Atila i els huns.

Després de vuit anys de George W. Bush i els seus falcons, va aparèixer en el firmament polític un jove senador anomenat Barack Obama que va connectar amb el jo rebel del seu país, i del món, com no ho havia fet ningú des de John F. Kennedy. També va tenir el seu Berlín, el seu bany europeu de masses. Era una estrella de rock. Flotava en l’ambient un cansament plumbi després d’anys de manipulació en la guerra contra el terror, una impostura que amagava negocis espuris i una il·legalitat rampant.

Obama va representar la correcció d’un rumb equivocat que es tornarà a extraviar. Va arribar en l’estela de la commoció de l’11-S i del final de la innocència, quan creien que Amèrica era segura perquè lliurava les guerres lluny de les seves fronteres. Els atacs de l’11-S van demostrar que el més fort era vulnerable. Ningú estava segur.

L’obamania va entrar a la Universitat islàmica d’Al-Azhar, al Caire, on va dictar el seu discurs més important destinat al món musulmà. Va parlar bé, però va fer poc pel Pròxim Orient. Ni tan sols per Egipte després del cop militar que va semblar beneït per Washington. I res pels palestins, els grans oblidats del seu mandat. Els focs d’artifici anti-Netanyahu de final de mandat constitueixen la prova de la seva impotència. I va perdre l’oportunitat de les primaveres àrabs, si és que van arribar a existir.

SÍRIA, EL FRACÀS MÉS GRAN

De totes les guerres de les quals no va saber sortir, el seu fracàs més gran és Síria, on no va saber mai què fer, a qui recolzar, a qui defensar. El balanç són vuit milions de persones desplaçades, cinc milions de refugiats, centenars de milers de morts i un món més insegur i amb menys principis.

El jove Obama va arribar a la Casa Blanca, acompanyat d’un tsunami de fervor popular que va deixar els demòcrates a les portes de la majoria qualificada al Senat, la que permet aprovar canvis d’envergadura. Va rebre el Nobel de la pau el 2009, més per trencar el sostre racial que pels seus actes, encara inexistents.

Va ser un premi precipitat i injust. És cert que va acabar amb la pràctica de la tortura, però va impulsar l’ús massiu de drons, avions no tripulats que maten milicians i civils i que suposen, de fet, l’entronització de les execucions extrajudicials. No només no va disminuir els bombardejos sobre l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Líbia, Somàlia o el Iemen, sinó que va afegir a la llista d’objectius hospitals de Metges Sense Fronteres.      GAIREBÉ TRES MILIONS DE DEPORTATS

El president del bon rotllo i les bones paraules ha deportat en vuit anys 2,8 milions d’immigrants sense papers. És el que més n’ha expulsat en 30 anys. Obama és un paio amb cartell d’estrella, a qui tot se li perdona.

Obama va intentar crear un reduït sistema de sanitat pública als Estats Units molt allunyat dels estàndards europeus, que allà sonen a comunisme. 

En la negociació amb els legisladors republicans, i els del seu partit, va cedir fins a aprovar un Frankenstein que no va satisfer ningú. Li van faltar coratge i suports. Van guanyar les asseguradores i els que defensen que la salut és un negoci privat.

El seu Obamacare està en el punt de mira de Donald Trump. També el pacte nuclear amb l’Iran (firmat així mateix per Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit), i el desglaç amb Cuba. El trumpisme vol eliminar tot vestigi dels anys d’Obama. Sota l’odi hi bull el racisme més bast. Que el seu successor sigui un masclista xenòfob és la prova que aquest sentiment no és minoritari. La marea que impulsa ara Trump és el revers de l’onada d’entusiasme que va catapultar fa vuit anys Obama.

En el dèbit intern de la presidència d’Obama hi ha el problema racial als Estats Units. Paradoxalment, amb un president negre a la Casa Blanca s’han multiplicat les morts de joves afroamericans a mans d’una policia poc preparada i de tret fàcil. Tampoc ha aconseguit controlar les armes de foc. Al contrari, amb ell se n’han disparat les vendes per temor a una limitació. Als Estats Units hi ha més armes que persones.

UN HOME ESPREMUT

Vuit anys al Despatx Oval han deixat empremtes en la cara d’Obama: va perdre la rodonesa en favor dels ossos prominents, les arrugues i els cabells blancs, i una tristesa en la mirada. En va marxar la llum i la poesia del 2008. Avui sembla un home espremut.

De totes les fotografies que acompanyen el text, em crida l’atenció la de l’Obama, encara intacte, que sembla jugar amb les mans. O la del president encongit que segueix en temps real, juntament amb la seva secretària d’Estat, Hillary Clinton, l’acció que va acabar amb Ussama bin Laden. Ho va presentar com un gran èxit, però ni això queda en el seu haver.

    

ARRIBEN TEMPS AUTORITARIS

La seva ha sigut una presidència contestada des d’una extrema dreta en alça que ha aconseguit col·locar de president un paio anomenat Donald Trump, que dedica més temps a tuitejar insults que a pensar. Aquesta presidència que es tanca amb un pòsit de decepció, recobrarà el prestigi tan bon punt siguem conscients de qui és Trump. La seva primera roda de premsa, plena d’ofenses, augura temps autoritaris. Per això Obama va fer una crida en el seu comiat a defensar la democràcia cada dia.

Notícies relacionades

Obama insta els ciutadans a defensar la democràcia

Michelle Obama s'acomiada entre llàgrimes demanant als joves esperança davant la por

Ser el primer president negre dels Estats Units li garanteix un lloc en la història, i un altre lloc en l’imaginari popular, sobretot entre afroamericans i hispans. Ens queden les imatges simpàtiques de l’Obama ballador, de l’Obama bromista. Li ha faltat la lletra màgica que esperàvem, però en aquests vuit anys ha conservat el compàs. Va millorar Bush en tots els aspectes i estic segur que millorarà també Trump.

Quedarà com una raresa entre dos presidents perillosos i mediocres. El primer va establir les bases de les guerres que va heretar Obama; esperem que el següent no en comenci més.