Les guerres del Nobel de la pau

La intervenció militar a Líbia va ser un dels moments més reveladors de la presidència de Barack Obama en política exterior. Després de concedir la iniciativa a França i el Regne Unit, els Estats Units van acabar intervenint contra el règim de Gaddafi per evitar una massacre a les zones controlades per les forces d’oposició. Com havia fet Clinton als Balcans, es va invocar la «responsabilitat per protegir» per justificar la intervenció, però el que s’havia venut com una missió humanitària va acabar amb la mort del dictador i el canvi de règim. El caos estava servit i ningú se’n va voler fer responsable. Reticent a repetir els errors del seu antecessor al Pròxim Orient, Obama va donar l’operació per acabada.

Aquella experiència va ser alliçonadora. «El principal error de la meva presidència va ser probablement no haver tingut un pla per a l’endemà» a Líbia, va dir anys després Obama a The Atlantic. Lluny d’inaugurar un augment de l’activisme en l’escena internacional, com li va passar a Clinton, Líbia va reafirmar la cautela del mandatari i la seva promesa de pilotar un replegament després dels vuit anys de presidència imperial de George W. Bush per invertir els recursos i esforços a casa. Farta de guerres, és també el que demanava l’opinió pública. «La idea d’enviar les nostres tropes cada vegada que hi ha un problema no és intel·ligent». Sense ser un pacifista, però sí un estudiant de la història, Obama ha dit alguna vegada que «gairebé totes les grans potències han sucumbit» a l’excés d’ambició.

Decidit a trencar amb el passat recent, Obama va modificar els ressorts del poder nord-americà, «canviant la coerció de la guerra, l’ocupació, la tortura i altres formes d’unilateralisme militar per la cooperació comercial, diplomàtica i en matèria de seguretat», en paraules de l’historiador Alfred McCoy. No tot va ser tan pur perquè el nobel de la pau, una distinció que va rebre per la seva oratòria més que per les seves accions, ha sigut també un caçador infatigable de gihadistes. No ho ha fet amb tancs sinó amb drons, una arma controvertida que ha causat centenars de víctimes civils.

HEGEMONIA DELS EUA

Però sovint ha fet la sensació que, davant dels problemes més intractables del món, Obama ha preferit minimitzar els danys que intentar resoldre’ls. I no és clar si al fer-ho ha prolongat l’hegemonia dels Estats Units o n’ha accelerat el declivi. El pas del temps l’acabarà jutjant.

Entre els seus èxits hi haurà l’acord amb l’Iran, que ha dissipat la possibilitat imminent d’una altra guerra a l’ajornar una dècada les ambicions nuclears del règim dels aiatol·làs. La mort de Bin Laden o el final de la política de confrontació amb Cuba, un anacronisme que no ha donat resultats i que havia fet de Washington un pària a l’Amèrica Llatina. També ha convertit el seu país en l’abanderat de la lluita contra el canvi climàtic, quan havia sigut el seu principal obstacle, com demostra l’acord global de París per reduir les emissions. Paral·lelament, ha acabat amb aquella Amèrica arrogant que tant enervava els europeus, aquell perdonavides que menyspreava la llei i els seus aliats.

DISPUTES AL MAR DE LA XINA

La seva pretensió de recalibrar el focus de la política exterior dels Estats Units, pivotant des del Pròxim Orient fins al Pacífic per contenir la Xina, s’ha quedat a mig camí. L’acord comercial transpacífic (TPP) no s’ha ratificat i Donald Trump pretén fer-lo miques. Vells aliats com les Filipines amenacen de trencar amb Washington i les tensions per les disputes al mar de la Xina no s’han resolt.

Entre els fracassos d’Obama, sempre hi quedarà la catàstrofe a Síria. La seva política vacil·lant ha enquistat el conflicte i està excloent els EUA de les possibles solucions. Rússia, l’Iran i Turquia són ara els reis de les cartes, cosa que anticipa un reequilibri de forces a la regió més explosiva del planeta.

Sota el seu mandat, s’ha produït l’esclat de la més truculenta onada gihadista fins ara, per més que fos el seu predecessor qui en plantés les llavors. Al mateix temps, Rússia ha tornat a ser un actor global de primer ordre i amb pretensions d’accelerar el declivi d’Occident. Els seus intents inicials d’acostar-se al Kremlin no van servir de res.

PRIMAVERA ÀRABS

Les primaveres àrabs van ser una altra oportunitat perduda. En una ruptura amb la tradició, Washington no va conspirar amb les forces reaccionàries per esclafar les aspiracions democràtiques dels àrabs, però no va fer res perquè arribessin a bon port. Confirmat el fracàs, Obama ha tornat a recolzar amb armes i diners règims brutals com l’egipci i el saudita, que causa estralls al Iemen. Aquell florit discurs del 2009 al Caire va acabar a la paperera.

Notícies relacionades

El dispar llegat d'Obama

Obama, l'oportunitat perduda

El patró aplicat al món àrab és semblant al que va marcar el seu acostament al conflicte israeliano-palestí. A les primeres de canvi, la seva Administració es va rendir a l’immobilisme israelià i va abandonar els plans per imposar una solució. Tota la rebel·lia d’Obama va consistir a mostrar antipatia per Netanyahu i criticar les seves polítiques perquè li ha acabat concedint el paquet d’ajuda militar més gran de la història.

El seu llegat l’acabarà decidint el pas del temps. Amb Obama no va caure el Mur de Berlín ni es va reconstruir Europa. Els seus èxits són relativament magres i, tot i que els EUA han recuperat part del prestigi dilapidat per Bush, el seu lideratge al món ha quedat possiblement reduït.