En primera línia de solidaritat

El món és ple de normes no escrites completament absurdes que seguim al peu de la lletra per por de quedar malament o perdre amistats. Mai t’enrotllis amb l’exnòvio d’una amiga, o el client sempre té la raó. Ara els que surten de l’armari ja no són els gais. Els que surten són els matrimonis que no volen tenir fills, les parelles obertes que practiquen sexe amb una altra gent i les mares penedides. Aquí s’obre la capsa de Pandora. Una de les normes universals no escrites de la història de la humanitat hagudes i per haver és que mai de la vida es pot dir: «Ser mare és un conyàs i me’n penedeixo». Si ja quedaves malament dient que no volies tenir fills, el fet de tenir-los i dir tranquil·lament en un llibre o una entrevista que la teva vida és un infern, o que si poguessis faries marxa enrere, s’ha convertit en la pitjor i més criticada de les sortides de l’armari.

Els atacs venen per tots costats, però sobretot de mares. Dones que han passat per això i no suporten que altres menyspreïn o no visquin amb la mateixa intensitat el gran regal del qual disfruten elles cada dia. Dones que criden sense titubejar que el millor que li pugui passar a una dona a la vida és tenir fills.

    Això em preocupa. No és la primera vegada que ho sento, i em sembla interessant d’analitzar. Primer, perquè en el cas que això sigui cert, no veig per què no pot ser el millor que li pugui passar a una persona. Aquí els homes és com si no existissin. Tampoc crec que la felicitat màxima d’una dona es limiti a una sola cosa, i em sembla absurd creure que tots tenim els mateixos sentiments, les mateixes metes i la mateixa forma d’entendre la vida. Però hi ha una cosa que sí que ens uneix a tots: no ens agrada que ens ataquin. I d’alguna forma, aquestes mares indignades se senten atacades. Això em fa pensar que si s’enfaden tant és perquè les altres les han desemmascarat. Des de l’inici de la humanitat, les dones han tingut fills, han tirat endavant i no s’han queixat mai. Han seguit amb la tradició d’explicar a les seves filles que tenir fills és el millor que els pot passar a la vida, i així fins a l’actualitat, on de sobte aquesta norma no escrita trontolla perquè algunes dones trenquen el tabú i s’atreveixen a dir la seva veritat.

L’última ha sigut Samanta Villar, que en una entrevista ha dit que tenir fills és perdre qualitat de vida i que no és més feliç ara del que ho era abans. Francament, no ho veig tan greu. Jo no soc mare, però tinc amigues i un nebot que adoro i soc conscient de la duresa de criar un fill. I en el cas de Samanta ho multipliquem per dos, ja que té bessons. Si a tu, mare coratge, et fa tanta ràbia que una altra mare no visqui la seva maternitat igual que tu, potser el problema el tens tu. Totes ataquen dient: «¡Què pensaran els seus fills quan creixin!». No sé què pensaran, però segur que no seran nens sobreprotegits ni dependents emocionalment de les seves mares. Alguna cosa em diu que seran més forts. Tindran una mare sincera, amb personalitat, que els dirà la veritat. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

    I les que reconeixen la duresa del tema, sempre ho fan des del punt de vista del sacrifici. Estic farta d’escoltar amigues amb fills que em diuen que fa tres anys que no van al cine o a sopar. ¿De debò? ¿No pots deixar al teu fill amb el teu marit un parell d’hores i sortir a fer una volta o anar al teatre? Potser aquí el problema és la teva parella, que no està a l’altura. I aquí tens una altra dualitat. No mola ser mare i el teu amant és un desastre com a pare. ¡Flist-flast! Però això tampoc ho direm mai. Ens farem les víctimes. I aquí apareixen aquelles supermares que se sacrifiquen pels seus fills. Aquella cosa tan catòlica. No viatjo, dic que no a moltes feines interessants, no dormo, em passo el dia fent rentadores i planxant, però soc molt més feliç que abans i això no ho canvio per res, diuen algunes amb una cara trista que sembla dir el contrari. La veritat és que encara que volguessis no podries fer-ho. Aquest és el maleït drama. No hi ha pla B. 

Totes aquestes mares enfadades amb Samanta, si tinguessin el valor o l’atreviment de dir en algun moment de la seva vida que potser no sempre són superfelices sent mares, se sentirien tan fastigosament malament que prefereixen enganyar-se a elles mateixes fins a la fi de la seva existència fent creure a l’univers que la seva vida és meravellosa. És aquesta norma no escrita, aquest pacte de silenci que se segueix al peu de la lletra pràcticament en tot el planeta. Mai direm la veritat i així la humanitat seguirà existint. I si realment Samanta Villar ho està passant tan malament, potser és perquè va infravalorar el fet de ser mare. Si tothom ho fa, no deu ser tan difícil. Aquí està el gran error. Hi ha moltes cues al món i la més llarga no té per què ser la millor. Hi ha gent a la qual no li agrada el futbol, de debò. Hi ha una altra vida.