NOUS TEMPS ALS ESTATS UNITS
Rússia, ¿el 'Watergate' de Trump?
La pregunta clau de l'escàndol que va acabar amb Nixon, què va saber el president i quan ho va saber, torna a planar sobre la Casa Blanca
Almenys dos membres del seu equip van tenir contacte durant la campanya amb representants de Moscou i la intel·ligència n'investiga quatre més
/
“Watergate 2.0”; “ressons de Watergate»; «potencialment pitjor que Watergate»... El nom de l’únic escàndol que per ara ha forçat la dimissió d’un president dels Estats Units, Richard Nixon, s’ha convertit en una referència constant en la jove presidència de Donald Trump. Al centre de la crisi, aquesta vegada, hi ha un fet molt més greu que aquell robatori de documents a la seu del Comitè Nacional Demòcrata a l’hotel que va donar nom a l’escàndol. Ara es tracta de les sospites, provades segons la intel·ligència dels Estats Units, que un poder estranger, Rússia, va interferir en el procés electoral (en part també amb un robatori, aquesta vegada a través d’un ciberatac, als demòcrates).
Els contactes de membres de l’equip i el cercle més pròxim de Trump amb representants de Moscou, primer negats però ara ja confirmats en almenys quatre casos, no proven que la campanya o el mateix Trump fessin res il·legal. De moment, però, ja han tingut conseqüències. Han forçat la dimissió del general Michael Flynn com a assessor de seguretat nacional per mentir sobre el contingut de converses que va mantenir amb l’ambaixador rus, Serguei Kislyak (en una de les quals, al desembre, durant la transició, hi havia també Jared Kushner, gendre i assessor de Trump). I dijous van portar el fiscal general, Jeff Sessions, a inhibir-se en qualsevol investigació sobre la campanya.
Aquests contactes plantegen incòmodes interrogants, entre els quals la pregunta clau és la mateixa que va plantejar el senador Howard Baker en el comitè especial que va investigar el Watergate i que ha quedat per a la història: «¿Què va saber el president i quan ho va saber?». Perquè historiadors, periodistes, observadors i protagonistes d’aquell escàndol coincideixen a dir que el que va enfonsar Nixon va ser l’intent d’encobriment més que no pas el robatori. «El va atrapar la mentida més que aquell incident particular», va dir John Dean, l’advocat d’aquella Casa Blanca que va ser el «mestre de l’encobriment» i va testificar contra el seu president.
“NINGÚ QUE JO SÀPIGA”
El 16 de febrer, en una roda de premsa, a Trump se li va preguntar si sabia si algun dels assessors de la seva campanya havia tingut contacte amb Rússia durant les eleccions. La seva resposta va ser: «Ningú que jo sàpiga». Però dimecres The Washington Post va revelar que Sessions va mantenir abans de les eleccions almenys dues trobades amb l’ambaixador rus als EUA, Serguei Kislyak, al juliol en una conferència celebrada als marges de la Convenció Republicana i al setembre al seu despatx al Senat.
També en aquella conferència a Cleveland es va veure amb Carter Page, un inversor i consultor especialitzat en energia amb llaços amb Rússia que fins al setembre va ser assessor de la campanya de Trump en matèria de seguretat nacional. Filtracions a diferents mitjans han revelat que Page ha estat en els radars de l’espionatge pels seus potencials contactes amb Rússia durant la campanya, igual que Flynn, Paul Manafort (que va ser segon cap de campanya de Trump): l’advocat personal de Trump, Michael Cohen i Roger Stone, un veterà republicà.
ALTRES PARAL·LELISMES
Hi ha més paral·lelismes entre el moment actual i el del Watergate. Com va succeir amb Nixon i el seu vicepresident, Spiro Agnew, l’actual Administració ha portat la relació amb la premsa fins a perillosos extrems de tensió. Trump i estrategs com Steve Bannon han declarat obertament la guerra als mitjans i els han arribat a qualificar d’«enemics del poble», però és el periodisme d’investigació de mitjans com el Post el que ha forçat la dimissió de Flynn i la inhibició de Sessions.
Notícies relacionadesPer la complexa i difícil relació de Trump amb la comunitat d’espionatge, és difícil pensar que pugui usar la CIA com va fer Nixon per interferir en la investigació de l’FBI del Watergate. Però aquest és un moment també marcat per les filtracions, que obsessionen gairebé tant Trump com ho van fer a Nixon, el president que tres mesos després d’arribar a la Casa Blanca va ordenar a Henry Kissinger gravar en secret totes les converses al Despatx Oval i que cavaria amb aquesta obsessió la seva pròpia tomba.
...is all of the illegal leaks of classified and other information. It is a total "witch hunt!"
— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) 3 de marzo de 2017
De moment, amb els republicans controlant el Congrés, no hi ha opcions perquè sigui una comissió especial i independent com la del Watergate, la de l’Iran Contra o la de l’impeachment de Bill Clinton la que investigui la ingerència russa en campanya. Això deixa les indagacions en els cinc comitès i un subcomitè de les cambres que han obert investigacions.
