Els grans èxits de la UE

La Unió Europea fa 60 anys que es construeix a batzegades. Però, en general, i malgrat els egoismes nacionals, les pors i l’euroescepticisme que mai han abandonat el vell continent, la sensació general és que el camí ha sigut positiu. No hi ha tornat a haver guerres, els europeus poden circular sense traves (gairebé sempre), anar a estudiar a un altre país amb més facilitat i utilitzar la mateixa moneda quan travessen una frontera.

SIS DÈCADES DE PAU

Si hi ha un èxit destacable és la pau. Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit durant la segona guerra mundial, va definir l’Europa de la postguerra com «un munt de runa, una ossera, un planter de pestilència i odi». És el que es van entestar a deixar enrere –guerres i un continent econòmicament enfonsat– aquells visionaris que van donar a llum l’embrió de la UE. Des d’aleshores el club ha passat de 6 membres –França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg– a 28 (aviat 27) i, encara que les tensions persisteixen, mai ha tornat a ser protagonista de guerres internes. «El nivell de conflictivitat entre els estats és més feble que mai i això és un gran èxit», reflexiona Olivier Costa, director d’estudis al Col·legi de Bruges.

EL COLOFÓ DE L’EURO

L’euro, malgrat els crítics i detractors, és l’èxit més tangible. Va començar a circular l’1 de gener del 2002 i la seva creació va sorgir d’un altre d’aquells tractats que han deixat empremta en la història comunitària, el de Maastricht (1992), que va suposar la creació de la unió econòmica i monetària i el salt polític més important fet fins llavors. Avui dia, 19 països dels 28 membres –338 milions de ciutadans– han deixat enrere les seves monedes nacionals i comparteixen una moneda comuna que va néixer sense les eines necessàries per garantir un control creïble.

SUCCESSIVES AMPLIACIONS

3Cada ampliació europea ha implicat canvis, tant polítics com econòmics, però una molt especialment: quan la UE va passar pràcticament de cop de 15 a 25 membres. «Un gran èxit polític», segons Karel Lannoo, director executiu del think tank CEPS, perquè va ajudar a impulsar el desenvolupament econòmic i a donar estabilitat a països de l’Est amb una cultura política diferent. Un salt polític en què es van cometre «errors», sosté Yves Bertoncini, director de l’Institut Jacques Delors, però necessari encara que hagi tingut un cost en termes d’eficàcia institucional.

EUROPA SENSE FRONTERES

Tot i que qüestionat en els últims anys, l’espai de lliure circulació de Schengen ha ajudat a enderrocar fronteres. Va néixer d’un pacte entre cinc dels sis països fundadors el 1985 que es va anar ampliant posteriorment fins a implicar 26 països, 22 de la UE 

–tret de Bulgària, Romania, el Regne Unit, Irlanda, Croàcia i Xipre–, els ciutadans dels quals poden circular lliurement (com a norma general) sense haver de mostrar la documentació a les fronteres internes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

CONSUMIDORS, POLÍTICA AGRÍCOLA I COHESIÓ

Normes de protecció del medi ambient, de consum energètic, més seguretat i control sobre els aliments, un programa Erasmus que permet estudiar en altres estats membres... En 60 anys, s’han establert les bases d’un Estat del benestar que pocs països al món tenen, inclosa una política agrícola comuna i una altra de cohesió que han ajudat a mantenir el desenvolupament de moltes de les regions. «Malgrat els excessos i les derives, han sigut útils» i «si la PAC no existís l’agricultura europea hauria sigut destruïda», opina Bertoncini.