Els 'llanitos' de Gibraltar, britànics amb aire andalús

Si algú s’endinsa a Gibraltar qualsevol dia laborable hi descobrirà uns policies que no tenen res a envejar als seus col·legues de Londres. Vesteixen com els bobbies, porten els seus cascos, però, tot i que dominen perfectament la llengua anglesa, ni quan la parlen ni quan ho fan en castellà poden negar que són llanitos, com si fossin els seus veïns de La Línea de la Concepción, andalusos de soca-rel; una reixa oberta des dels temps de la transició separa l’Imperi britànic del Regne espanyol. Dos mons, d’Espanya a la Gran Bretanya, en menys d’un quilòmetre, però que en el fons no són tan diferents.

Si va de mon matí a Gibraltar, per exemple, corrent pel passeig marítim de La Línea de la Concepción –els xiringuitos i restaurants de la qual viuen en bona part de les lliures dels gibraltarenys, oferint més bon menjar que al Penyal i molt més barat– observarà el caos de trànsit, llargues cues que sembla que no s’acabin d’espanyols que treballen al Penyal i que tots els dies travessen la frontera. I amb ells els ciutadans gibraltarenys que resideixen a La Línea i poblacions adjacents, perquè la vivenda és molt més barata que no pas la colònia britànica.

Molts travessen la reixa a peu i altres, en cotxe. Tots ja saben que els controls de seguretat són més que res un protocol. Per això, amb aquella gràcia andalusa ensenyen i mouen els seus carnets d’identitat, com si fossin un mocador, sense aturar-se, perquè hi ha pressa, perquè hi ha embotellament. I els agents gibraltarenys, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil faciliten el pas entre fronteres.

Els veïns de La Línea de la Concepción ja saben les hores en què el trànsit és més fluid, i ho aprofiten per travessar la frontera i omplir els seus dipòsits, ja que la gasolina és molt més barata, com el tabac i l’alcohol. Al carrer principal –Main Street– no hi falten els turistes comprant, com si fos Andorra la Vella, aparells electrònics. I per descomptat, s’ha de regatejar. Fins i tot si s’observen els rètols en algunes vivendes, als típics noms britànics (John o Paul) els acompanyen cognoms hispans (Pérez o Gómez).

El menjar és el que pitjor es porta a Gibraltar. Si formés part d’Espanya ningú negaria que és el lloc més pèssim i car d’Andalusia per menjar, excepte que se sigui un enamorat del fish and chips o la pizza pura i dura. La cervesa se serveix en pintes i a preu britànic. És molt millor pagar amb targeta, ja que, si no, caldrà adquirir lliures. I compte, que no li col·loquin la lliura gibraltarenya, que val com l’original però costa moltíssim de canviar a euros si en sobra alguna.

TURISME I CASAMENTS

Notícies relacionades

Johnson: "La sobirania de Gibraltar no ha canviat i no canviarà"

Dastis: "Algú està perdent els nervis sobre Gibraltar, però no hi ha cap base"

Gibraltar viu del turisme, dels bancs, dels creuers, de les visites al capdamunt del Penyal, on habiten els seus famosos micos, i dels casaments, dels nuvis que venen de tot Europa seguint les directrius de John Lennon i Yoko Ono, o Víctor Manuel i Ana Belén.

Però si es parla amb qualsevol gibraltareny, el que sigui, mostrarà de seguida un sentiment profundament britànic, l’orgull pel seu equip de futbol, que juga a la Gran Bretanya, pels vols que comuniquen Londres amb Gibraltar, i pel canvi de guàrdia, que s’efectua tots els dies a les 12 davant la residència oficial del governador, The Convent, i que no té res a envejar al de Palau de Buckingham.