El socialisme francès, en vies de descomposició

Sigui quin sigui el resultat de la primera volta de les eleccions presidencials franceses que se celebren diumenge que ve, el socialisme francès en sortirà ferit de mort. Criticat per l’impopular mandat de François Hollande i fracturat en corrents irreconciliables, el partit que François Mitterrand va forjar el 1971 es dirigeix a passos agegantats cap a la descomposició.

  

 En les primàries celebrades el mes de gener passat, els militants van donar l’esquena a la línia reformista i institucional encarnada per l’ex primer ministre Manuel Valls i van impulsar Benoît Hamon al rang de candidat oficial.

    

No obstant, el rebel ministre d’Educació, representant de l’ala esquerra del partit i molt crític amb la deriva liberal del president, no ha aconseguit durant una campanya com a mínim erràtica convèncer els electors per garantir-se el seu pas a la final. Els últims sondejos el situen cinquè amb una intenció de vot que ronda el 8%.

    

El candidat que ha fet bandera de la renda única universal no ha tingut el suport de l’aparell del partit i ha sigut víctima de l’hemorràgia cap al camp del centrista Emmanuel Macron i de l’ascens de Jean-Luc Mélenchon.

  

 Al capdavant del seu moviment La França Insubmisa, l’antic trotskista i exministre de Lionel Jospin ha aconseguit atraure’s el vot útil de l’esquerra i aspira a col·locar-se com el seu principal referent en un tauler polític que està en plena recomposició.

    

El jove exministre d’Economia Macron ha interpretat bé el desig de renovació de la societat francesa i els avantatges d’allunyar la seva plataforma En Marxa! de la tradicional divisió ideològica entre esquerra i dreta.

  

 També ha captat el vot útil d’una part de l’electorat socialista, a més a més de comptar amb el suport de pesos pesants de l’Executiu i, tàcitament, del mateix Hollande. El suport de Manuel Valls, evidenciant la ruptura definitiva amb Hamon, va sumir el partit en el caos i va precipitar el camí cap a l’escissió. En les eleccions legislatives de mitjans de juny es veurà la nova relació de forces, encara que la sort del PS es decidirà al Congrés de setembre.

  

 «Hi haurà una recomposició després de les presidencials. S’ha d’obrir el debat del Partit Socialista, un debat en què s’ha de decidir sobre temes de fons», admetia el diputat Malek Boutih, pròxim a l’ex primer ministre, que acusa Benoît Hamon de «firmar el final del PS» a l’enfonsar-se en els sondejos.

    

Més enllà de les lluites fratricides, el que està en joc és el futur del partit. Des que Hollande va arribar a l’Elisi el maig del 2012, no ha deixat de perdre pes en cada cita amb les urnes. Els militants estan desorientats, i els electors, decebuts. Molts se senten traïts.

    

«Hi ha raons per dir que la situació de l’esquerra en aquest principi del segle XXI no és precisament brillant. El Partit Socialista, que des dels anys 80 es va convertir en el partit dominant, està minat per contradiccions internes que l’anunciada derrota electoral no fa sinó reforçar», sosté a 'La Gauche à l’agonie' el sociòleg Jean-Pierre Le Goff.

  

 Segons la seva opinió, culmina un cicle històric enmig de la divisió i el caos. «L’esquerra agonitza i són els fonaments de la seva doctrina els que estan en qüestió», afegeix. El sociòleg apunta algunes raons que expliquen aquesta agonia. En primer lloc, la falta de respostes davant la globalització, l’atur i la deshumanització del treball. En segon lloc, la seva incapacitat per abordar el malestar lligat a la identitat i la inseguretat cultural enfront del desafiament de l’islamisme i la immigració.

La crisi és general en la socialdemocràcia europea. Però la singularitat francesa és que el Partit Socialista està empresonat entre Mélenchon a la seva esquerra i Emmanuel Macron a la seva dreta.

Notícies relacionades

Quatre candidats arriben amb possibilitats en la disputada carrera a l'Elisi

"Els partits socialdemòcrates es dirigeixen a una classe mitjana que ja no existeix"

    

Com passa amb Podem a Espanya, Syriza a Grècia o Die Linke a Alemanya, La França Insubmisa prospera gràcies a les crítiques de la socialdemocràcia tradicional, que acusa els partits que la representen de fer les mateixes polítiques que la dreta i de formar part del sistema, analitza a 'Le Monde' Marc Lazar, director del Centre d’Història de Sciences Po.