La lluita de les Madres de la Plaza de Mayo compleix 40 anys

«La premsa en diu 'Les boges de la Plaza de Mayo'. Aquest qualificatiu diu bastant de la descomposició moral del país. En efecte, s’ha de ser boig –boig de dolor– per enfrontar-se als militars, s’ha de ser boig per demanar explicacions a un Govern que et persegueix sense descans». Amb aquestes línies, un periodista de 'Le Monde' va explicar, en un reportatge publicat el 19 d’octubre de 1977, una de les anomalies més escruixidores d’aquella Argentina: un grup de dones que es reconeixien entre si per portar un mocador blanc al cap caminaven al voltant de la piràmide que s’aixeca davant la seu presidencial.

En aquest lent deambular, mentre els ulls esmolats dels policies vigilaven els seus moviments, davant la indiferència general dels qui travessaven la plaça, aquelles mares demanaven on eren els seus fills desapareguts. La primera ronda de les Madres de la Plaza de Mayo es va fer un 30 d’abril, tal dia com avui, però de fa 40 anys. Els principals executors del «pla sistemàtic» de desaparicions, com els va definir la justícia, van ser condemnats anys després.

Quatre dècades més tard, les Madres, ja velles, moltes d’elles nonagenàries, encara continuen caminant al voltant del monòlit.

Les primeres 14 només es van proposar demanar una audiència al dictador Jorge Videla. Aquell dissabte 30 d’abril de 1977, cansades d’esperar que les atengués la vicaria castrense a la Catedral, a pocs metres del palau de Govern, Azucena Villaflor va suggerir travessar el carrer i fer-se visibles a la plaça. «Quan vegi que som moltes, ens haurà de rebre». Ningú les va atendre, i van decidir repetir el gest. Primer, el divendres, després, el dijous, a les 15.30 hores. Villaflor va ser segrestada a finals d’any i assassinada. D’aquell inesperat buit, Hebe de Bonafini en va emergir com la líder natural.

Les rondes del dijous van començar a ser registrades per la premsa internacional, especialment durant el Mundial de futbol de 1978. Les Madres, juntament amb altres organismes defensors dels drets humans, entre ells les Abuelas de la Plaza de Mayo, es van convertir en  els principals acusadors del règim. Van aixecar la veu i van posar el cos quan la gran majoria dels partits polítics i l’Església callaven. Les Madres es van distingir per una vehemència especial, que les va portar a fer la primera Marxa de la Resistència als militars el 1981, sota una consigna utòpica: «Aparició amb vida» de tots els segrestats.  Ni tan sols durant la guerra de les Malvines, el 1982, van deixar de caminar («Les illes són argentines, els desapareguts també», van dir).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Va arribar la democràcia i només elles van poder exhibir irreprotxables blasons de lluitadores. Van demanar on eren els seus fills, van lluitar contra la impunitat, van impulsar la reobertura dels judicis contra els repressors. Les Madres van mantenir la intransigència i la desconfiança en els polítics. Tant, que als anys 90 es van dividir. La visceral De Bonafini, d’un costat. Les que van seguir Nora Cortiñas van passar a dir-se Madres de Plaza de Mayo (Línia Fundadora).

Mur amb les cares

El primer sector es va identificar amb el kirchnerisme per la seva política de drets humans. Les unes i  les altres coincideixen en un furibund rebuig a l’actual Govern de Mauricio Macri, que les considera revengistes, «polítiques», «odioses» (qualificatiu que actualitza el de «boges»), i en la defensa al peu de la lletra de les identitats polítiques dels seus fills, fins i tot  dels que van optar als anys 70 per les armes. El 40 aniversari trobarà cada grup a la plaça. Per celebrar-ho, es construirà un mur gegantí amb les cares dels milers de desapareguts. Serà la marxa 2.038.