Supermercats, acomiadaments, empresaris... El capitalisme s'obre pas a Corea del Nord

Una imponent fotografia de Kim Jong-il saluda els clients del centre comercial Pothonggang a Pyongyang. El va inaugurar el pare de l'actual dictador el 2010 augurant que milloraria la vida a la capital i certifiquen el seu encert les cues al caixer, on uns paguen amb dòlars i altres amb targeta bancària. L'aroma postsoviètica acaba en la sobrietat de les instal·lacions. Els variats productes de coloristes embolcalls que s'amunteguen a les seves prestatgeries remeten al capitalisme desbocat. “El nostre país ara produeix de tot: xocolatines, galetes, patates fregides… Les fàbriques funcionen sense parar”, explica Song Un Ryol, encarregada. S'excusa en el “secret comercial” quan se li pregunta per les vendes, però és evident que el negoci funciona.

Pothonggang epitomitza la florida d'una cosa semblant al capitalisme a Corea del Nord malgrat que oficialment segueix regida per aquella arnada filosofia 'juche' o d'autosuficiència que va idear Kim Il-sung, fundador del país. El procés és conegut en el món comunista: un govern paternalista ja no pot cobrir les necessitats de la seva població i ha d'escollir entre deixar-la morir o obrir la mà. Corea del Nord era el 1940 el país més industrialitzat de l'Orient, només superat pel Japó, i el 1970 encara superava el seu veí del sud. Però la gestió erràtica i l'elefantíaca despesa militar van deteriorar l'economia fins que les catastròfiques èpoques de fam dels anys 90 van deixar uns 600.000 morts. Les racions de menjar es van reduir dels 450 grams a poc més de cent i només arribàvem al 6% de la població.

La pura supervivència va estimular l'aparició de precaris mercats negres on la gent malvenia qualsevol bé familiar per menjar un dia més. I acabades les èpoques de fam, els mercats es van mantenir.

La vacil·lant política de Kim Jong-il va subratllar la seva desconfiança en aquells atemptats contra les essències. Va tolerar el mercadeig i fins i tot el va legalitzar el 2002, però el va prohibir tres anys després. La devaluació salvatge (va treure dos zeros al valor dels bitllets) aprovada el 2009 per fer aflorar els estalvis privats va aixecar una polseguera tan gran que el Govern va haver d'anul·lar-la i disculpar-se. No abunden precedents com aquest.

LIBERALITZACIÓ CREIXENT

Aquella permissibitat guadianesca de Kim Jong-il ha virat al desacomplexat estímul amb el seu fill. Els agricultors venen pel seu compte la seva collita després d'entregar la quota estatal, els empresaris privats han deixat de ser estigmatitzats i perseguits i els gestors de les companyies estatals són lliures per contractar o acomiadar treballadors, apujar-los el sou o repartir beneficis.

El resultat són tèbies millores. Seül calcula que el creixement supera l'1% anual en l'últim lustre, substancial en una de les economies més castigades del món. Els indicis s'acumulen a Pyongyang. Els restaurants abunden a les plantes baixes, quioscos amb sucs i refrigeris esquitxen els carrers i mastodòntics complexos d'oci amb piscines o pistes de bitlles s'han aixecat els últims anys. Les grues i les inauguracions de vivendes i carrers evidencien el 'boom' constructor. La nit ja no condemna a la foscor absoluta, els talls d'electricitat s'espaien i aquells carrers buits mostren avui un respectable trànsit. L'enigma no resolt pels experts és d'on surten els diners. Ni les divises enviades pels milers de treballadors a l'exterior ni la prestigiosa solvència contrabandista del país són suficients per explicar-ho. 

TOT REMET A LA XINA

El sistema de responsabilitat familiar agrícola, les zones econòmiques especials aprovades el 2013… tot remet sense remei a la Xina. Deng Xiaoping va abraçar el pragmatisme quatre dècades enrere amb aquella germinal frase del gat que, blanc o negre, havia de caçar ratolins. L'orgull nord-coreà impedeix jubilar la ideologia delirant amb l'audàcia xinesa. Paraules com procés, reformes, apertura o capitalisme són tabú i en la premsa i els discursos oficials es parla de “nous mètodes de gestió en el nostre propi estil”.

Les reformes eren tan evidents la vigília del Congrés del partit de l'any passat que molts van presagiar alguna subtil al·lusió de Kim Jong-un, però va acabar criticant el “fastigós vent de llibertat burgesa”, una probable referència a la Xina.

Notícies relacionades

Els mil·lennistes de Pyongyang

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La dinastia dels Kim ha apuntalat la seva legitimitat en el seu sistema propi i el poble exhibeix orgullós les virtuts socialistes enfront de les drogues, la delinqüència i la degeneració capitalistes. Un dels guies que acompanyen la premsa assegura que al país no hi ha cap gai perquè contravé els valors nacionals. Un altre m'ofereix un curs accelerat de socialisme abans de respondre'm quin és el salari mitjà. El salari, aclareix amb desdeny, és un concepte capitalista trivial quan l'Estat et dona vivenda, menjar, sanitat i educació.

ELS CANVIS NO ES RECONEIXEN

La menció dels canvis suposaria reconèixer que alguna cosa ha fallat en els últims 70 anys, llimaria la moral popular, debilitaria l'autoritat i estimularia les lluites intestines. El Partit Comunista de la Xina va concretar que Mao l'havia encertat en el 70 % de les seves accions i errat en el 30%, però Kim Jong-un no admetrà mai que el seu avi i fundador del país, de qui emana la seva legitimitat, es va equivocar en un 1%. La situació, com tantes altres al país, apunta al deliri: Corea del Nord retreu a la Xina els canvis que li còpia amb desvergonyiment.