El Front Nacional, la mutació constant

Des que Marine Le Pen va ser elegida la seva presidenta el 2011, el Front Nacional ha experimentat una dinàmica política inèdita. Mai abans havia assolit aquest èxit electoral, en què ha arribat a disputar el primer lloc als partits tradicionals en les europees del 2014, amb el 25% dels vots, i en les departamentals del 2015, amb el 25,2%.

El nombre de militants no ha deixat de créixer (51.000 el 2015) i la seva implantació pren força amb 11 alcaldies, més de 1.500 consellers municipals, 22 eurodiputats, dos diputats i dos senadors. La dirigent ha rellançat el partit amb una nova estratègia que trenca amb la del seu pare, Jean-Marie Le Pen, a l’eliminar del discurs frontista els elements més molestos vinculats al negacionisme irredempt del fundador del partit.

o obstant, no ha canviat de nom ni d’orientació. Les seves mutacions, diu el sociòleg Sylvain Crépon, no són un fenomen «excepcional» ja que obeeixen a l’evolució que segueix qualsevol organització política.

Quan el 1972 va fundar el partit, Jean-Marie Le Pen va mostrar l’habilitat de fer conviure catòlics tradicionalistes, defensors del mariscal Pétain, neonazis i nostàlgics de l’Algèria francesa. Va reunir tots els components de l’extrema dreta traient-los del «gueto» en què estaven ficats des de la segona guerra mundial, segons una expressió de l’analista Jean-Yves Camus. D’alguna manera, Jean-Marie Le Pen va ser la cara d’una primera fase de normalització que la seva filla ha seguit amb altres paràmetres.  

A partir del 1980, l’èxit del Front Nacional es va basar en l’hostilitat amb els immigrants, seguint l’equació simplista immigració equival a inseguretat i atur. Una línia de pensament present en la retòrica de Marine Le Pen però modulada.

Als anys 90, la vida interna del partit va estar esquitxada per nombrosos conflictes que es van traduir en abandonaments i va culminar amb l’escissió. La va provocar el número dos, Bruno Mégret, per les discrepàncies amb el fundador sobre l’adaptació «al sistema» i l’estratègia per conquistar el poder.

La guerra interna, els successius fracassos a les urnes i una mala situació financera va fer que molts mitjans pronostiquessin el final del partit. Però l’abril del 2002, Jean-Marie Le Pen va ressuscitar al passar a la segona volta de les presidencials, que acabaria perdent davant el conservador Jacques Chirac. Va ser llavors quan la benjamina dels Le Pen, al veure el front republicà aixecar-se contra el seu pare, va prendre consciència d’un repte que ella mateixa assumirà més tard. «Quan vaig veure tots aquells francesos al carrer per dir no a Le Pen vaig entendre que calia canviar-ho tot», va dir.

Com Obèlix

Però la seva entrada a l’arena política es va produir molt abans. El seu pare ho explica de manera gràfica: «Va caure a la marmita quan era molt petita». Va ser en la nit de Tots Sants del 1976, quan Marine tenia 8 anys. L’apartament familiar al districte 15 de París va rebentar per l’explosió de cinc quilos de dinamita. Un atemptat que, com ella explica a la seva autobiografia, la va fer entrar de ple en la vida política «de la manera més cruel, més brutal».

Notícies relacionades

Eleccions a França 2017: últimes notícies en directe

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Una brutalitat que segueix impregnant el seu caràcter i la va portar a escenificar el primer capítol de la ruptura definitiva amb el pare a finals del 2014, després de l’enèsima provocació negacionista d’aquest. Marine va començar a preparar la successió. Calia separar-se de l’antisemitisme del fundador i orientar el discurs cap a una retòrica republicana. Oblidar el règim de Vichy i la guerra d’Algèria. Orientar-se cap al terreny econòmic i el laïcisme. Optar per una explicació del món més comprensible. Recuperar el vocabulari sindical i el dels altermundialistes per denunciar una mena de totalitarisme capitalista.

És innegable que Marine Le Pen ha transformat el partit però, en opinió del filòsof Michel Elchaninoff, no ha suprimit els pilars de l’extrema dreta. Simplement els ha actualitzat.