L'FBI i la llarga ombra de Hoover
El polèmic exdirector de l'agència durant 48 anys va establir les bases del que avui és un dels pilars de la investigació policial i l'espionatge als Estats Units
icoy1871931 fbi170510184430
Informació és poder i si a més és secreta, molt millor, més poderosa. Les inquietants revelacions de personatges com Edward Snowden o Julian Assange (Wikileaks) demostren que en aquest món tot i tots som susceptibles de ser espiats. Les noves tecnologies avancen a una velocitat vertiginosa i en mans dels serveis d’intel·ligència són una arma d’incalculable valor. Les bases del sofisticat espionatge actual es van plantar als EUA fa més d’un segle quan es va fundar l’Agència d’Investigació Federal, el mític FBI, creada per protegir el Govern i els ciutadans dels EUA de tota amenaça, tant interna com externa. La realitat, no obstant, no sempre ha sigut així i per a molts nord-americans no ha deixat de ser, en certes etapes de la història del país, una amenaça per a les llibertats, la democràcia i els drets civils.
Des de la seva fundació, el 1908, l’FBI ha tingut 18 directors. El destituït James Comey és l’últim. En la llarga història de l’agència, la figura més rellevant ha sigut John Edgar Hoover, que la va encapçalar des del 1924 fins a la seva mort el 1972, prop de mig segle. Durant el mandat de Hoover hi va haver la llei seca, la gran depressió, la persecució d’anarquistes i comunistes –entre aquests, els nord-americans que van combatre a la guerra civil espanyola a la Brigada Abraham Lincoln–, la segona guerra mundial, la guerra freda i l’escàndol del Watergate. Déu-n’hi-do!
Hoover, un gran manipulador, racista i temut fins i tot pels vuit presidents als quals va servir, va ser el precursor de l’espionatge modern a gran escala i de l’ús de la informació com a arma d’intimidació i fins i tot de xantatge al poder i als poderosos. «Cada vegada que hi ha una càmera de seguretat que ens apunta, estem vivint sota l’ombra de Hoover. Cada vegada que trepitges un aeroport i et prenen les empremtes dactilars o et fotografien l’iris per aconseguir dades biomètriques, estem vivint en el món de Hoover. Ell va crear aquest món de vigilància, en el qual et poden punxar el telèfon, col·locar micròfons o recopilar la teva informació secreta», va dir en una ocasió el periodista nord-americà i premi Pulitzer Tim Weiner, autor del llibre Enemigos. Una historia del FBI. Hoover, que va actuar amb total impunitat, va transformar una petita i feble agència d’investigació en un monstre capaç de colar-se sigil·losament a les alcoves de presidents, congressistes, actors, escriptors o intel·lectuals. Va ser el precursor dels arxius de les empremtes digitals i dels laboratoris forenses.
La «Gestapo americana»
La «Gestapo americana»Tres presidents dels EUA van intentar sense èxit fer-lo fora, Harry Truman, John F. Kennedy i Richard Nixon, tot i que rebien amb entusiasme els informes secrets del director de l’FBI. Hoover va convertir l’FBI en un servei d’intel·ligència a disposició de la Casa Blanca, però també el va usar en contra d’ella, si calia per als seus interessos. Truman, per exemple, el va acusar de transformar l’agència en una policia secreta privada. «Hoover és al capdavant de la Gestapo americana», va etzibar un dia en privat.
A Kennedy l’irritava la quantitat de coses que el cap de l’FBI sabia de la seva vida privada, com l’idil·li que mantenia amb Marilyn Monroe. Amb Nixon, el desacord va venir principalment perquè Hoover es va negar a fer-li el joc brut de les escoltes al Partit Demòcrata. Davant la negativa, Nixon va optar per contractar per fer la feina exagents de l’FBI i la CIA. Els van enganxar i va ser un autèntic nyap. Un mes després de la mort de Hoover, el maig del 1972, va esclatar l’escàndol Watergate que va acabar dos anys més tard amb la presidència i la carrera de Nixon. La famosa gola profunda dels periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein del Washington Post va ser el que llavors era el número dos de l’agència, Mark Felt.
L’impressionant poder que Hoover va anar acumulant durant les dècades que va dirigir l’FBI va servir perquè despés de la seva desaparició es fixessin un màxim de deu anys –dos mandats presidencials– per als nous directors, que són escollits pels presidents però han de ser ratificats pel Senat. L’únic que ha aconseguit sobrepassar aquest terme després de Hoover ha sigut Robert Mueller, que en va assumir la direcció el 4 de setembre del 2001, una setmana abans dels atemptats de l’11-S. Va començar el mandat amb George W. Bush –al qual va amenaçar de dimitir perquè considerava la seva política de seguretat i control dels ciutadans anticonstitucional– i el va acabar amb Barack Obama, que li va demanar que continués dos anys més.
Notícies relacionadesMueller va haver de batallar amb dos dels grans fracassos de l’agència: els atemptats de l’11-S i el sonat cas de Robert Hanssen, l’agent de l’FBI que va estar 20 anys, del 1979 al 2001, passant informació i espiant per a Moscou.
Ara, amb Donald Trump, l’agència torna a ser a l’ull de l’huracà. L’actual president, assetjat per les acusacions de les seves presumptes connexions amb la Rússia de Putin durant la campanya electoral que investiga l’agència, va acusar al seu dia Obama d’haver ordenat a l’FBI que l’espiés, cosa que l’expresident demòcrata ha negat. El periodista Tim Weiner assegura que durant el binomi Obama-Mueller es va donar «una coincidència poc freqüent»: que un president i un cap de l’FBI creguessin en la Constitució i no actuessin fora de la llei. No sembla que l’ombra de Hoover hagi desaparegut del tot.
