Filles de torturadors de la dictadura argentina s'uneixen contra els seus pares

L’última i massiva marxa contra els feminicidis a l’Argentina, dissabte, ha donat visibilitat a un grup petit però d’enorme impacte polític i simbòlic. Per primera vegada, filles de repressors de l’última dictadura militar (1976-83) van sortir juntes al carrer per dir que no avalen el que van fer els seus pares i tampoc tenen cap inconvenient a cridar «assassins» i «memòria, veritat i justícia». A més a més, volen col·laborar a recollir dades per als familiars que encara busquen els seus fills i nets desapareguts.

Ningú va ser indiferent al veure-les travessar el centre de la ciutat, amb un cartell que les identificava. Tot va començar fa setmanes, enmig de la pressió social per frenar un dictamen del Tribunal Suprem que permet aplicar als condemnats per delictes de lesa humanitat el benefici de comptar cada dia de detenció sense sentència com dos. El Congrés va sancionar una llei que va deixar en l’aire el dictamen. Mig milió d’argentins davant la seu presidencial van aconseguir que el Parlament reaccionés.

Entre la multitud hi havia Mariana D., una psicòloga que és filla del cruel excomissari de la policia de Buenos Aires Miguel Etchecolatz. «Al monstre el vam conèixer des de ben petits». Ella es va canviar el cognom fa un any. En una llarga entrevista concedida a la revista 'Anfibia', va explicar un record d’infància que defineix el seu dolor. Etchecolatz, el mateix que ordenava segrestos, tortures i assassinats, es passava els caps de setmana estirat al llit, davant de la televisió. «De tant en tant feia un xiulet: li havíem de portar ràpid un got d’aigua mineral fresca amb gas. Si una cosa no li agradava, clavava unes bones plantofades amb la palma oberta als fills». Haver perdut la por va ser un triomf personal.

MEMÒRIA COL·LECTIVA

Erika Lederer té 40 anys, és advocada i filla del segon cap de la maternitat clandestina de l’Hospital Militar. «No vam triar ni la negació ni la complicitat», va dir quan va decidir donar-se a conèixer. Entre altres raons ho va fer commoguda pel testimoni de Mariana D. «Els fills de genocides no hem avalat mai els seus delictes. Per pocs que siguem, ens podríem ajuntar per aportar dades per construir la memòria col·lectiva», va publicar a la seva pàgina de Facebook Historias desobedientes y con faltas de ortografía.

   

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

De seguida va rebre un missatge d’Analía Kalinec, filla del sinistre Doctor K, Eduardo Emilio Kalinec, que va estar als centres clandestins de detenció Atlético, Banco i El Olimpo de Buenos Aires. «Ens veiem agermanades en un pare genocida que ens fa mal i ens obliga a reconstruir-nos. Hem escollit aixecar el cap i poder mirar als ulls els nostres fills, les nostres Mares i les nostres Àvies», va escriure Analía al mur. Després van començar a sumar-s’hi altres veus. Set dones van caminar dissabte passat cap a la Plaza de Mayo, davant de la seu de l’Executiu, en el marc de la mobilització  Ni una menys.

ABERRACIONS DEL PASSAT

Les aberracions del passat i el present es connecten. «La violència que van exercir a casa va generar que de gran acabés escollint parelles violentes. El moviment Ni Una Menys va ajudar en part a anar repensant tot allò que vaig aprendre a casa», va explicar Erika a 'Página 12'. Al seu pas, i el de les altres, molts van plorar.