Milers de refugiats moren cada any al desert del Níger en la seva fugida cap a Europa

Malgrat que es desconeix el nombre de morts, els experts consideren que és més elevat que els dels que s'ofeguen al Mediterrani

3
Es llegeix en minuts
Kim Amor
Kim Amor

Periodista

ver +

Al desert, els migrants i refugiats moren principalment de set. Ningú sap amb certesa el nombre de subsaharians que àvids per arribar a Europa i conduïts i extorsionats per les màfies es queden pel camí, enfonsats a la sorra que crema del Sàhara. Alguns experts asseguren que la xifra és encara més gran que els que acaben ofegats al Mediterrani. És a dir, milers. «Aquest desert és ple de cossos de migrants», va dir el ministre de l’Interior de Níger, Mohammad Bazoum.

Fa unes dues setmanes van ser 44 els cossos sense vida, alguns de nens, trobats entre les dunes. Van morir després que el motor del vehicle que els transportava deixés de funcionar. Sense res per beure ni menjar, sota un sol abrasador o una nit gèlida, les víctimes dels traficants d’éssers humans duren poc. Els experts diuen que una persona sense aigua al desert aguanta, com a màxim, tres dies.

A part de la de la Banya d’Àfrica, a l’est, una altra de les principals rutes que utilitzen els migrants o refugiats subsaharians és la que surt de Níger, en concret de la ciutat d’Agadez. Antiga ruta de caravanes de camells i punt turístic de gran èxit fa tot just 10 anys, aquest enclavament, d’uns 120.000 habitants i porta d’entrada al desert del Sàhara, s’ha convertit en el centre de les màfies.

Fins a aquesta localitat arriben en autobusos desenes de milers de persones procedents dels països de l’Àfrica occidental, com Nigèria, Ghana, Gàmbia, Costa d’Ivori o el Camerun. Els traficants els distribueixen en grups, normalment per procedència i ètnia, i els mantenen més o menys ocults en els anomenats guetos, construccions molt precàries on esperen el dia de partida.

El mitjà de transport més comú per solcar el desert són les camionetes pick-up, on els refugiats, homes, dones i nens, viatgen apinyats, entre 30 i 40 en cada vehicle, i amb compte de no caure perquè el xòfer no para. Una caiguda del vehicle suposa la mort segura.

Els esperen uns 1.200 quilòmetres de viatge a través de la immensitat del desert fins a arribar a Líbia. En total, entre dos i tres dies. El preu de cada passatge varia, però ve a ser uns 250 euros, una fortuna per als que fugen de la guerra, la repressió, la desocupació o la fam.

Els riscos del trajecte són enormes. Els combois poden ser víctimes d’assalts per part de bandits o de grups gihadistes, atacs que acostumen a acabar amb víctimes mortals. A més a més, no només poden morir de set a causa d’una avaria al vehicle sinó també perquè el mateix xòfer els exigeixi més diners i els deixi tirats enmig del no-res. Hi ha controls policials que s’intenten evitar, però no sempre és possible, i si es topa amb un d’aquests controls el normal és haver de pagar suborns. «Els traficants els diuen que si no tenen diners, no poden continuar i els abandonen», va dir Giusseppe Lopreta, cap de missió de l’Organització Internacional de Migracions (OIM).

L’últim control a Níger, abans d’entrar a Líbia, país sumit en el caos més absolut, és la localitat de Madama, seu d’una base militar francesa de l’operació Barlhane, dissenyada per lluitar contra el gihadisme a la regió del Sahel. D’aquest punt fins al destí final, encara els queden uns 600 quilòmetres.

NEGOCI EXPANSIU 

Notícies relacionades

La meta és la ciutat de Sabha, cor de l’expansiu negoci del contraban, uns 700 quilòmetres al sud de Trípoli, on conviuen tota mena de bandes criminals: traficants d’homes, de drogues, d’armes, de gasolina i d’esclaus, que és en el que s’acaben convertint molts refugiats. Els traficants els mantenen segrestats i els obliguen, amb tortures, a trucar a les seves famílies perquè els enviïn més diners a canvi de ser alliberats. Si els diners no arriben, els maten o els obliguen a treballar fins a cobrir el que demanen.

Als supervivents encara els queda un bon trajecte fins a la costa, lloc on s’embarquen per anar cap a Itàlia. S’han de posar en mans d’altres grups de traficants i pagar molts més diners.