Mónica G. Prieto i Javier Espinosa: "La impunitat de Bush, Blair i Aznar ajuda l'Estat Islàmic a reclutar voluntaris"

Amb prou feines un any després de la publicació de Siria, el país de las almas rotas (Debate), els periodistes Mónica G. Prieto i Javier Espinosa aborden amb La semilla del odio (Debate) la part del mapa que els faltava: l’Iraq. En concret, com la invasió d’aquest país és el germen del tsunami de violència sectària que està arrasant el Pròxim Orient.

–¿Per què La semilla del odio?

–Mónica G. Prieto: Perquè el que passa avui a Síria és conseqüència del que va passar a l’Iraq. La invasió de l’Iraq s’ha revelat com un crim que ha tingut una magnitud internacional enorme.

–¿Segons la seva opinió tot va canviar amb aquella invasió?

–Javier Espinosa: l’Iraq és un abans i un després per al Pròxim Orient. L’Iraq va desaparèixer com a país, es va crear un buit que van omplir el radicalisme i el sectarisme. ¿Es va fer expressament? No tinc resposta. Però els EUA van aplicar tots els punts necessaris per crear aquest buit de poder, per conduir al país a l’abisme. Els EUA van permetre el sectarisme promocionant partits i polítics no per la seva capacitat, sinó per la seva tendència sectària o religiosa.

–¿Per què ho van fer els EUA?

–J. E.: O per poca traça o expressament. No ho sé. Que els iraquians

–xiïtes contra sunnites– es matin entre ells et pot beneficiar a tu de manera immediata –els atacs contra les tropes nord-americanes van disminuir–, però té conseqüències.

–M. G. P.: Els Estats Units van apostar per la immediatesa sense pensar en el futur. I va establir les bases d’un element que ha sigut utilitzat pel gihadisme com a bandera per enganxar-s’hi: la impunitat. Aquesta idea que si tu tens poder pots envair un país i destruir-lo sense que et passi res.

–J. E.: Els que ho van fer no només continuen mantenint-se impunes sinó que van pronunciant conferències i escrivint memòries. Bush, Aznar i Blair haurien de comparèixer davant un tribunal internacional i explicar per què van cometre una invasió il·legal.

–M. G. P.: La seva impunitat alimenta l’odi. Abans de la invasió, no existien ni Al-Qaida a l’Iraq ni l’Estat Islàmic (EI). L’Estat Islàmic no surt del no-res, l’EI és la conseqüència d’aquesta invasió. Si algú ha de pagar pels atemptats de Madrid, de Londres i de París són Bush, Blair i Aznar. La seva impunitat ajuda a reclutar gent.

–¿La societat iraquiana ha quedat totalment traumatitzada?

–M. G. P.:  A l’Iraq es va produir una destrucció total de la societat. Primer, la inseguretat. Després, els segrestos, els cotxes bomba, la lluita sectària, xiïtes contra sunnites, amb l’expulsió de la gent dels seus barris. Els veïns es van convertir en enemics. La gent ja no confiava en ningú. Ni en els seus fills. Es va passar de tenir por de Saddam a tenir por de tothom.

–J. E.: Com deia Yarub, el nostre traductor, «nosaltres abans sabíem quines eren les línies vermelles per sobreviure». Ara ja no saps d’on ve el perill. Pots morir per un cotxe bomba, perquè et vas discutir amb el carnisser, perquè el teu veí et delata, perquè algú necessita diners i et segresta per intentar aconseguir-ne.

–M. G. P.: Hi va haver un moment en que, a Bagdad, el més fàcil era morir. El que era difícil era continuar viu.

–¿S’ha menysvalorat el paper de les milícies xiïtes en aquestes morts?

–J. E.: Sí. Totalment. El nombre de morts que van provocar les milícies xiïtes és molt més elevat. Sobretot perquè n’hi havia moltes més, perquè tenien el suport de les forces de seguretat i de l’Iran. La neteja ètnica que ells generen és enorme.

–¿Ha desaparegut l’Iraq?

–J. E.: Com a país, com a concepte de nació i com a societat integrada, l’Iraq ha desaparegut. Ara només queden sectes i tribus. Durant unes dècades, Síria i l’Iraq seran estats fallits.

–¿Com ha evolucionat la situació de les dones?

–M. G. P.: El retrocés de la dona ha sigut brutal. L’estatut de la família a l’Iraq, que era el més avançat de la zona, va ser substituït per un altre de reaccionari. Elles no paren de perdre-hi. Perden el respecte dels fills que aspiren a ser guerrillers i a ser insurgents i que només es poden rebel·lar contra elles perquè la figura paterna no existeix: o està combatent, o és a la presó, o ha desaparegut o és mort.

–¿Per què dediqueu el llibre al vostre traductor i al vostre xòfer?

–J. E.: Primer, perquè podien haver deixat de treballar amb nosaltres, ja que era perillosíssim per a ells. A més, ens podien haver venut, perquè valíem molts diners. No ho van fer. I en canvi van arriscar la vida per nosaltres.

–M. G. P.: Perquè sense ells la nostra cobertura hauria sigut impossible. L’Iraq també el veiem a través d’ells. Jo el vaig veure en el fill del meu xòfer. Era un noi normal que va passar a ser un noi amb la mirada perduda i la boca penjant. I va ser perquè un dia va veure un grup de gossos que es barallaven i de cop va descobrir que estaven devorant un cos humà. Aquesta imatge, la d’aquell nen, representa l’Iraq.

Notícies relacionades

Síria: la guerra que va començar amb una pintada

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

–¿Quin paper hi juga l’Iran?

–J. E.: L’Iran ha jugat les seves peces de manera magnífica, aprofitant l’espai que li van deixar els EUA , i ha aconseguit no només canviar l’eix geoestratègic, ja que ara és la principal potència del Pròxim Orient juntament amb Israel, sinó que demogràficament i geogràficament està ocupant espais. L’Iran ha generat una migració xiïta que transcendeix fronteres. Ha portat població xiïta de l’Afganistan per instal·lar-la a Síria. L’Iran està trencant l’esquema de nacions per convertir-lo en un esquema de comunitats, on ells mouen població xiïta d’una banda a l’altra. L’adscripció nacional ja no existeix, existeix la sectària. Tornar al que era el Pròxim Orient abans de la invasió de l’Iraq és impossible.