Tots contra Renzi i Renzi contra tots

La història o una llegenda explica que Mahoma, el profeta de l'islam, assegurava que als cristians no fa falta combatre'ls, perquè n'hi ha prou de tancar-los en una sala on “es destruiran barallant-se entre si”. És el que fa l'esquerra italiana: es va dividir el 1921, quatre vegades als 80, l'última el 1989, i almenys en tres ocasions més en els anys successius, tornant-se cada vegada menys influent políticament. Els anys de governs de Silvio Berlusconi no sembla que ensenyessin res; de fet, l'esquerra italiana no havia guanyat mai unes eleccions fins al 2013. El 1996 va arribar al Govern, però amb Romano Prodi, un exdemocratacristià il·luminat que va confederar l'esquerra amb un centre liberal (eren 10 partits), encara que el 1998 el va tombar un petit aliat comunista. El va succeir en el càrrec Massimo D’Alema, denominat 'líder màxim' de l'esquerra, però sense passar per les urnes.

Avui dia les divisions segueixen més que mai i no són sobre l'atur, la precarietat i les desigualtats creades per la globalització, o per la inseguretat general que està donant pas a “democràcies autoritàries” i “democràcies sense democràcia” com afirmen els títols de dos llibres recents. La baralla en l'esquerra italiana és sobre Matteo Renzi, secretari del Partit Democràtic (PD) i primer ministre des que va defenestrar el centrista Enrico Letta (2014) fins al fiasco del referèndum constitucional (2016).

DEBAT PERSONALITZAT

En les últimes primàries, l'abril passat, el van elegir un milió i mig de persones. En les eleccions europees del 2013 va portar el partit a un 40,1% dels vots mai vist. Però el debat ja no és sobre si l'esquerra desapareix perquè els seus electors, orfes d'un projecte, no van a votar-la, sinó precisament sobre Renzi, el “capo”, el “capito”, el “desballestador”, “el que divideix”, com li diuen el seu rivals interns. “El país ha deixat Renzi al seu darrere”, certifica Pierluigi Bersani, baró o exbaró del PD, juntament amb D’Alema. Tots dos han sortit del partit, encara que no del tot: en els divorcis els béns solen repartir-se, i això no ha succeït encara.

El 2018 hi haurà eleccions generals i els adversaris progressistes esmolen les armes. Aquest cap de setmana Renzi es reuneix a Milà amb els clubs del PD per presentar el programa Itàlia 2020, mentre en una plaça de Roma es presenta Insieme (Junts), moviment coordinat per Giuliano Piasapia, exalcalde de Milà, que aspira a reunir “els vots dels que han deixat el PD”. “Per a les generals no em volen dempeus”, assegura Renzi.

LA BOTIGA DE PRODI

A la segona cita ecumènica apareixeran els vells líders que van abandonar el partit progressista, els sindicalistes més a la esquerra i els que suporten malament “l'arrogància” de Renzi i la seva tendència a prendre les decisions ell sol. El nucli dur de Pisapia són diversos fragments de la societat civil formats per industrials, professionals, exmagistrats, constitucionalistes.

Entre les places de Milà i Roma, Romano Prodi,  “el predicador” com s'ha definit a si mateix, intenta convèncer els uns i els altres que l'única manera de vèncer és formar una coalició. “Un pastís no pot fer-se només amb ous, de la mateixa manera que no hi pot haver un home sol a la sala de comandament”, explica. “Que posi la seva tenda una mica més enllà”, li ha respost Renzi. “No hi ha problema, la meva tenda és lleugera”, ha replicat Prodi.

Renzi diu voler la coalició i els seus emissaris parlen amb Pisapia, però afirma també que desconfia dels que el combaten. Pisapia, que té com a eslògan “Ningú exclòs” està inspirat en el laborisme britànic de Jeremy Corbyn, assegura que li interessa “la relació amb el poble”, encara que resulta més convincent quan diu esperar els vots dels que van deixar el PD.

DESORIENTACIÓ

Notícies relacionades

El Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo, en transformació

Cuba, el gran èxode

“No a un Pisapia anti-PD”, adverteix Walter Veltroni, pare del PD juntament amb Prodi (2006). “El PD (de Renzi) ha tocat les pilotes a un nombre creixent d'italians”, afirma contundent Bersani, reclamant un “canvi de rumb sobre els continguts” i un “canvi de marxa de Renzi”. “Sense un enemic, o sigui jo, no tenen res, ni tan sols un programa polític”, rebat Renzi. “És surrealista pensar que desgastant el PD s'arribi més a prop del socialisme”, adverteix Matteo Orfini, president del partit progressista.

A Sesto San Giovanni, suburbi obrer de Milà també anomenat 'Stalingrado' i 'Sestogrado' pels seus 72 anys de fidelitat a l'esquerra, la dreta ha vençut en les recents eleccions municipals al crit de “fora els musulmans”. L'esquerra “ja no sap qui és, què dir ni què fer”, ha comentat l'analista Massimo Giannini.