Un any del cop que va canviar Turquia

Pocs minuts abans de mitjanit del 15 de juliol del 2016, la presentadora estrella de la televisió pública de Turquia es retocava els cabells i es bevia, amb els nervis a flor de pell, una ampolla d’aigua. Faltaven pocs segons per sortir en antena; pocs segons perquè el militar que l’estava apuntant des de darrere de les càmeres l’obligués a llegir un comunicat en el qual s’anunciava un cop d’Estat imminent en contra del Govern islamista de Recep Tayyip Erdogan i a favor de la secularitat heretada del «Gran Atatürk, fundador de la nostra República».

La periodista, després de beure l’últim trago, va guardar l’ampolla sota de la taula i va aixecar el polze per indicar que estava a punt: amb les seves paraules, emeses a la televisió turca amb més audiència, s’iniciava una de les nits més cruentes de la història de la Turquia moderna. A partir d’aquell moment, després de l’emissió, tot es va precipitar: els militars sublevats van tancar aeroports, van bloquejar ponts, van treure tancs i helicòpters, van ocupar carrers i televisions i van bombardejar el Parlament d’Ankara quan encara hi havia diputats a dins.

Com a resposta, milers de persones van sortir a enfrontar-se als militars alçats armats amb els punys. Durant la nit del 15 al 16 es juliol del 2016, avui fa just un any, a causa dels xocs contra els soldats, van morir 250 persones; la majoria eren civils. Però el cop, ja de matinada, va acabar fracassant: els manifestants van guanyar els colpistes i, en menys de 12 hores, el Govern d’Erdogan va recuperar el control.

Va començar, llavors, la recerca d’un culpable i la depuració de responsabilitats. El Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) –formació dirigida per Erdogan, conservadora i islamista– va assenyalar Fethullah Gülen, un clergue turc exiliat als Estats Units des de l’any 1999, i a la seva confraria, antiga aliada de l’AKP, com la responsable de l’intent de cop: des d’aleshores, en tan sols un any, Ankara ha detingut 50.000 persones acusades de pertànyer o de tenir algun vincle amb l’organització i el cop, i ha deixat sense feina i sense possibilitat de trobar qualsevol altre manera de guanyar-se la vida a 110.000 persones més: jutges, militars, policies, professors, acadèmics, periodistes i funcionaris de l’Administració, entre altres.

Gülen, per la seva banda, segueix als Estats Units, ja que Washington es nega a deportar el clergue, malgrat l’enorme insistència d’Erdogan, que diu que està disposat al que sigui perquè el clergue sigui jutjat a Turquia.

ESTAT D’EXCEPCIÓ

L’endemà mateix del cop, Erdogan va aparèixer a la televisió: «Aquest aixecament és un gran regal de Déu per a nosaltres. Perquè l’Exèrcit serà netejat. Pagaran un preu molt alt», va dir en conferència de premsa el president turc, quan el seu avió va poder aterrar a Istanbul.

Al cap de pocs dies, el Parlament aprovava l’establiment de l’estat d’excepció, que va ajudar a agilitzar les detencions i va rebre moltes crítiques per part de l’oposició, que va considerar –i considera, ja que l’estat d’excepció, un any després, encara segueix en vigor– que la mesura pretenia restringir el respecte als drets humans i a la llibertat d’expressió.

De fet, Turquia és el país del món en el qual hi ha més periodistes a la presó: segons la secció local d’Amnistia Internacional –que la setmana passada va veure com la seva directora va ser detinguda a Istanbul i segueix retinguda–, a les presons turques hi ha més de 160 periodistes detinguts, i 2.500 professionals han perdut la feina a causa de les purgues començades després del cop.

Així, segons els experts, Erdogan i el seu partit pretenen controlar més de prop les institucions per blindar-se en el poder. Però la tàctica va estar a punt de fracassar: l’abril del 2017, l’AKP va convocar un referèndum per reformar la constitució i donar més influència i control al president de la República. Els islamistes tenien les de guanyar, i ho van fer, però amb un marge més ajustat del que haurien desitjat.

Notícies relacionades

El fracassat cop d'Estat a Turquia deixa almenys 265 morts i més de 1.100 ferits

Turquia es converteix en una presó

El no al canvi constitucional va guanyar a les dues capitals del país, Ankara i Istanbul, a la zona costanera del Mediterrani i al Kurdistan turc. El sí es va imposar al centre de la península de l’Anatòlia i a les zones rurals. La suma global de vots va donar la victòria al sí, amb el 51%, davant del síno: un marge tan estret que, per als partits d’oposició a Erdogan, que van intentar impugnar el resultat i van acusar el Govern de frau electoral, deslegitima qualsevol reforma estructural que el president turc vulgui fer.

Mentrestant, durant aquest any, Ankara ha utilitzat l’intent de cop d’Estat a favor seu: aquesta setmana, coincidint amb el primer aniversari del succés, s’han celebrat centenars d’actes per tot el país, i s’inauguraran diversos monuments en homenatge als 250 morts durant el 15 de juliol del 2016, als quals l’AKP anomena «màrtirs». Tant si estaven disposats a morir aquella nit com si no, la nova Turquia que està construint Erdogan s’assenta sobre ells.