La tragèdia del Mediterrani central, visibilitzada gràcies als fotoperiodistes

Uns quants fotoperiodistes espanyols han aconseguit que la crisi humanitària del Mediterrani central, on aquest any ja han mort ofegats 2.242 migrants en la seva travessia desesperada cap a Europa, hagi aconseguit una enorme visibilitat. Les seves imatges han donat la volta al món, i han contribuït a explicar el patiment dels immigrants durant la seva odissea. El seu objectiu: obrir els ulls i sensibilitzar l’opinió pública; contribuir, potser, a una reacció social davant aquest drama sense fi.

La majoria d’aquests professionals són veterans fotògrafs especialitzats en conflictes, però encara els impressiona presenciar un rescat a vida o mort en alta mar. «El més impactant és veure com tots aquests migrants estan disposats a jugar-se la vida llançant-se al mar. Ningú ho fa si no està completament desesperat. I quan els rescaten és brutal, no saben ni on són», afirma Ricardo Garcia Vilanova, que ha cobert guerres a Síria i l’Afganistan i retrata les migracions al Mediterrani des del 2012.

    

El fotoperiodista Santi Palacios, sociòleg de formació, fa també cinc anys que fotografia les rutes de refugiats. Ha recorregut les tres cruïlles del Mare Mortum, des del Marroc, Turquia i Líbia, i ho considera un «treball de vida, a llarg termini»: «Vaig recorrent el conflicte des de l’origen, la ruta i el destí. És la millor manera d’explicar el context i donar una explicació global a les migracions», explica.

    

Igual que els seu col·lega, Palacios reivindica el paper del fotoperiodisme en la crisi actual: «Des del 2015 sembla que estiguem en una de les crisis humanitàries més mediàtiques de la història, i hem contribuït a crear una normalització d’aquestes situacions». No obstant, això també comporta un risc «perillós»: «Sembla que creem imatges d’una invasió massiva, quan en realitat el nombre de persones que arriben és perfectament assumible».

    

El desafiament, explica Palacios, és «aconseguir imatges a nivell emocional, crear empatia i una reacció positiva en l’audiència». Les tècniques són les mateixes que en la fotografia de guerra. «Actuem amb el mateix barem: màxima empatia i respecte pels que estan vivint situacions traumàtiques. Davant el drama i el dolor aliè, jo intento aproximar-m’hi des de la perspectiva de, si jo fos la víctima, quins límits posaria», explica Garcia Vilanova.

    

Anna Surinyach, editora gràfica de la revista 5W, que acaba de tornar d’una missió amb l’oenagé Proactiva Open Arms, utilitza «la mateixa tècnica que sempre»: «Buscar imatges que ens vinculin amb les víctimes, familiars, que vinculin diferents cultures i que descriguin molt bé la situació», afirma, per afegir: «I sobretot, no violentar les víctimes, que no n’han de sortir mai perjudicades». Una altra cosa és l’opinió pública: «Que se senti violentada a vegades fins i tot em sembla bo».

    

El debat sobre l’equilibri entre mostrar la crua realitat i no ofendre l’audiència no té cabuda: «Anem a batzegades, i cada persona ho veu diferent: hi ha els que no entenen que surtin cadàvers, i altres que creiem que la mortaldat, la mort al mar, és periodísticament molt rellevant, prou per difondre’n imatges dures», afirma Palacios, autor de fotos de cadàvers amuntegats en pasteres que han aixecat polseguera.

    

En les seves missions pel Mediterrani, tots han topat amb històries esgarrifoses. «El primer rescat mai s’oblida, sempre és angoixant, estressant... Després et quedes amb les mirades, les històries personals, i vols que la gent les conegui», afirma Surinyach. Històries com la de la Sara, una nena líbia de 2 anys. La seva mare va morir cremada i aixafada en la travessia i el seu germà es va ofegar. O com la d’un noi que es va trencar les cames fugint d’una presó a Líbia, «i encara deia que era el millor que havia fet en la seva vida», recorda.

  

Emilio Morenatti, cap de fotografia d’Associated Press a Espanya i Portugal, confessa que la primera vegada que va anar al Mediterrani central el «va transformar». «És la crisi que més m’ha marcat a l’hora d’involucrar-m’hi. Es crea una situació molt complexa, i al final et decantes cap a l’activisme sense caure-hi», explica. També ell es va veure sense voler-ho involucrat, agafant a coll nadons o nens de 4 anys, la mateixa edat que els seus fills. «Vaig conèixer un nen de 6 anys que havia perdut la mare, ofegada, i estava totalment desconsolat, amb la mirada perduda», rememora.

    

Després de la publicació d’aquestes imatges, el feedback no sempre és l’esperat. «Quan una història com la de la Sara no et sensibilitza, poc hi pots fer», diu Surinyach, que admet la seva «impotència i preocupació» a l’observar les polaritzades reaccions al voltant de la immigració que assalten últimament les webs i les xarxes socials. Pel que fa a la publicació d’imatges, Morenatti creu que la majoria pequen a vegades d’un «punt de vista conservador».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

    

«La crisi està sortint als mitjans, però hi falta perspectiva i context. Hem de fer un esforç extra, no tan sols comptar els rescats, sinó anar a l’origen del conflicte», insisteix Surinyach. Més enllà de les crítiques, Palacios es declara optimista: «A l’analitzar aquest treball, no s’ha de pensar que canviarà res d’un dia per l’altre, però sí que té un gran valor a mitjà i llarg termini. Amb el temps, aquestes imatges acabaran generant un  impacte més fort, són documents amb valor històric», sentencia.