El Vaticà obre els arxius de l'Església argentina durant la dictadura

Els arxius de la Conferència Episcopal Argentina (CEA) sobre la dictadura (1976-1983, que va causar 30.000 desapareguts), seran públics d’aquí poques setmanes. Ho va decidir fa un any el papa Francesc, i acaben de ser informatitzats i posats a disposició pública, d’acord amb la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. Es tracta d’uns 3.000 documents.

L’Església catòlica argentina va ser l’única institució que va tenir les espatlles cobertes per poder dir i fer alguna cosa sobre i contra la dictadura militar, encara que ha sigut precisament molt criticada per la seva ambigüitat, silenci i fins i tot complicitat amb la Junta de generals presidida per Jorge Rafael Videla.

«SERVEI A LA VERITAT» / Els arxius estaran oberts, amb petició prèvia escrita i acceptació d’un protocol de set punts, per a les víctimes, els familiars de víctimes i, si es tracta de capellans, per als seus bisbes o superiors d’ordes religiosos, «tenint com a premissa el servei a la veritat, la justícia i la pau», com han explicat els bisbes argentins.

En el protocol no hi ha cap referència a l’accés per part d’historiadors i periodistes interessats per aquell truculent període, i per això és de suposar que n’estan exclosos. Si algun jutge desitja consultar la documentació, ho haurà de formalitzar davant la CEA com si es tractés d’un acte formal, és a dir, a través d’una rogatòria internacional.

De forma indirecta, a historiadors i periodistes no els quedarà cap altra solució que dirigir-se als que  estiguin expressament autoritzats a veure els documents. De fet, els autoritzats hauran d’entregar a la direcció dels arxius còpia de les eventuals publicacions.

Segons el protocol, el procediment de la consulta serà bastant senzill: les persones autoritzades hauran d’omplir l’imprès, facilitar un document d’identitat i indicar el nom de la víctima a la qual es refereixen. Si a l’arxiu hi ha alguna cosa sobre l’interessat se li enviarà còpia, encara que els noms de les eventuals altres víctimes «seran oportunament enfosquits». Si els arxivers no troben res, «ho hauran de comunicar per escrit al sol·licitant», que, si no hi està d’acord, «podrà reiterar» la sol·licitud.

S’ignora el material que contenen els arxius, encara que segurament hi haurà els cables de la Nunciatura al Vaticà i al revés, amb les eventuals intervencions del nunci a Buenos Aires davant la Junta sobre denúncies, assistència o informació sobre els desapareguts. També hi pot haver informació sobre les instàncies que els familiars de les víctimes presentaven a les parròquies i aquestes als bisbes.

CONTROVÈRSIA SOBRE BERGOGLIO / Jorge Bergoglio va ser provincial dels jesuïtes de 1973 a 1979 i des que va ser elegit Papa (2013) ha rebut diverses personalitats argentines que havien denunciat les desaparicions, com l’abuela de Plaza de Mayo Estela Carlotto. El maig passat, Francesc va rebre Hebe de Bonafini, de 87 anys, fundadora de les Madres de Plaza de Mayo, i els va prometre a tots que els arxius s’obririen.

Notícies relacionades

Filles de torturadors de la dictadura argentina s'uneixen contra els seus pares

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Paral·lelament, el mateix Bergoglio ha sigut acusat des de l’Argentina d’haver actuat tèbiament contra la dictadura. «Hi va haver bisbes còmplices de la dictadura, Bergoglio no», va comentar al seu dia el nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel.

Sobre qui es va construir una verdadera llegenda negra per la seva actitud durant la dictadura va ser el llavors nunci vaticà a Buenos Aires Pío Laghi, a qui el moderat diari italià Corriere della Sera va qualificar el 1997 en un titular com a «cardenal i carnisser». Laghi va intentar defensar-se de les acusacions de complicitat que li van ploure de totes les instàncies de l’Argentina, incloses les Madres de Plaza de Mayo, que van amenaçar amb demanar el seu processament. D’acord amb el llibre El cardenal y los desaparecidos, escrit per dos periodistes argentins de tarannà conservador, Laghi va omplir unes 5.000 fitxes sobre les víctimes de la repressió militar. Amb l’obertura dels arxius, es coneixerà quina va ser la seva actuació real.