Corea del Nord fa tres dècades que desenvolupa un míssil que pugui transportar una bomba nuclear als EUA

Les cròniques del desembre de 2011 saludaven Kim Jong-un com l’esperança de cert seny en l’arnada dinastia: havia estudiat a Europa i estava adaptat a la vida occidental. No va ser així. Des de llavors, Corea del Nord ha accentuat les purgues internes i l’aïllament internacional, suma sancions cada mes i continua sense assistir a les negociacions per a la seva desnuclearització. Però són els seus quotidians llançaments de míssils els que centren la deriva del seu govern.

El de dilluns va espantar els japonesos, però anava dirigit cap a Washington: si en lloc d’apuntar a l’est ho hagués fet al sud, hauria caigut amb prou feines a 500 quilòmetres de la base nord-americana de Guam. És l’últim desafiament que afronta Trump del seu igual asiàtic. També és l’última fita d’una carrera armamentística iniciada el 1980 que ha salvat els Kim del destí de tirans hostils a Washington com Saddam Hussein o Muammar al-Gaddafi.

Els cèlebres i barats Scud soviètics comprats a Egipte en van ser el germen. Els enginyers nord-coreans els van anar potenciant per crear els seus Hwasong i Nodong i avui el país ja disposa de sis tipus de míssils propis. Els intercontinentals o ICBM suposen el final del camí i expliquen la crisi actual: la seva capacitat per enviar una bomba atòmica als EUA és una assegurança de vida i l’argument per arrossegar Washington a negociar. S’entén, doncs, l’alegria a Pyongyang amb les seves dues proves relativament exitoses del juliol, després que Trump hagués promès impedir-ho. Si aquells míssils modifiquessin la seva anormal trajectòria bombada per l’horitzontal, tocarien territori nord-americà, diu la teoria.

Escepticisme

EscepticismePerò els experts són més escèptics. Traslladar una bomba atòmica a l’altra banda del planeta exigeix una ogiva que pugui ser calçada en un míssil. També requereix un ICBM dotat de protecció contra les vibracions de l’enlairament i les pressions en la reentrada a l’atmosfera. I si tot i així queda sencer, encara queda pendent la punteria. No hi ha cap evidència d’avanços en aquestes complexes tecnologies que a altres països més desenvolupats els va costar dècades dominar. Les cròniques entusiastes de la premsa nord-coreana sobre l’últim llançament van obviar que els tres cossos del míssil es van desintegrar al tornar a l’atmosfera. Les imatges propagandístiques que mostren Nova York o Washington destruïdes per les seves armes nuclears semblen encara llunyanes.

Només Corea del Nord i els EUA semblen convençuts del contrari. La primera, perquè necessita reivindicar-se davant un poble que alimenta amb dificultat. El segon, per justificar el mastodòntic pressupost militar i el desplegament al pati del darrere xinès.

Però el camí recorregut és apreciable, especialment per a un petit país empobrit, estrangulat per les sancions internacionals i amb problemes seriosos de malnutrició. La desfilada militar del març va servir d’aparador per als seus últims avanços. Els projectils ejectats des de submarins en dificulten la detecció, però el seu ús és improbable perquè els nord-coreans són terriblement sorollosos. Més important és l’ús del combustible sòlid, que redueix el temps de càrrega i permet el llançament en ràfegues per confondre i superar els escuts antimíssils. També són ressenyables els escuts que protegeixen de les vibracions i els canvis de temperatura.

Notícies relacionades

Corea del Nord llança un míssil que sobrevola el Japó

Trump i Kim Jong-un, dos piròmans amb el botó nuclear

Però en la carrera militar nord-coreana se sol confondre el desig amb la realitat. En aquella desfilada es va apreciar el con tremolós d’un míssil i no era el primer cop que Pyongyang mostrava armament de cartró pedra. Tampoc el nombre d’errors tranquil·litza si parlem de míssils que algun dia portaran càrrega nuclear. El projectil Musudan de mitjà abast només ha registrat un èxit en les seves set proves de l’any passat.

Però no són les dificultats tècniques sinó la lògica la que aporta més tranquil·litat. La paradoxa del programa nuclear nord-coreà és que va néixer per assegurar la supervivència dels seus líders, però el seu ús contra els EUA en certificaria el final immediat. És improbable que Kim Jong-un, tercera baula d’una dinastia que ha aguantat set dècades en el poder, ho ignori.