Corea del Nord ja no dissimula les seves diferències amb Pequín

Tot estava disposat diumenge a la ciutat de Xiamen perquè Xi Jinping inaugurés la cimera dels BRICS. La Xina planifica amb atenció entomològica qualsevol esdeveniment que escenifiqui la seva creixent influència global. Quan les agències sísmiques van detectar al migdia tremolors a milers de quilòmetres al nord, Pequín va saber que Pyongyang els havia arruïnat la funció una altra vegada. El posterior discurs del president xinès, amb al·lusions a “ombres” que posaven en perill la pau mundial, va acabar als breus dels diaris.

Corea del Nord ja havia boicotejat les inauguracions a Pequín de les cimeres de l'APEC i de la Ruta de la Seda. Ja no mostra cortesia al vell aliat i no s'esforça a dissimular-ho. És un altre totxo al mur que separa Pequín i Pyongyang, tan alt com ignorat per l'opinió pública o dirigents com Donald Trump. Pyongyang és el fracàs més gran i més paradoxal de la diplomàcia xinesa en temps de genuflexions quotidianes. Cap país depèn tant de la Xina ni la ignora tan olímpicament. Ha desatès durant anys les seves súpliques de tornar a la taula de negociacions i d'aturar els seus excessos nuclears. Pequín va rellevar setmanes enrere Wu Damei, l'endurit negociador amb Pyongyang, esperant que una cara nova amorosís les relacions. Els últims esdeveniments suggereixen el contrari.

Relacions difícils

Mai abans havien estat tan distanciats dos països que Mao va qualificar de tan pròxims com “les dents i els llavis”. La Xina va enviar un milió de soldats al front coreà el 1950 i en va perdre 180.000, un fill del Gran Timoner entre ells. Les relacions no han estat mai fàcils. És sabut que Mao, malgrat aquella metàfora bucal, menyspreava Kim Il-sung, avi de l'actual tirà. D'ell va dir-ne que empitjorava els emperadors feudals i que s'assemblava a Hitler, segons fonts russes. Els incidents es van succeir a la Revolució Cultural. Un membre de la infausta Banda dels Quatre va titllar Kim Il-sung de revisionista, el pitjor insult que es despatxava a l'època, i diversos nord-coreans assassinats a la Xina van ser enviats a Pyongyang en un tren amb pintades amenaçadores.

Però la geopolítica no va permetre mai que els llaços es trenquessin. Les relacions eren raonablement fluides en temps de Kim Jong-il, que va visitar la Xina set vegades malgrat tenir aversió a viatjar. La pujada al poder del seu fill i de Xi Jinping ha arruïnat la sintonia. De Xi se sap el menyspreu que sent per la tercera baula de la dinastia Kim. Pequín va expressar el condol per la mort del seu pare el desembre del 2011 i el va comminar a visitar Pequín “quan li vagi bé”. El que passa és que Xi s'ha reunit amb centenars de líders des d'aleshores i no ha trobat un forat per rebre'l. Ni tan sols va ser convidat a Pequín en els multitudinaris actes pel 70è aniversari del final de la segona guerra mundial a què van assistir alguns dels pitjors dictadors globals.

Deriva delirant

Notícies relacionades

Corea del Sud fa maniobres amb foc real en resposta al test nuclear de Pyongyang

Corea del Nord apuja l'aposta amb un assaig nuclear

El respecte i la comunicació van sobreviure fins i tot quan les agendes van divergir per la deriva delirant de Pyongyang i els esforços de Pequín per convertir-se en un actor internacional responsable. Això es va acabar. Kim Jong-un ha netejat el seguici de proxinesos heretat del seu pare. El seu oncle, antic mentor i número dos del règim, Jang Song-thaek, va ser executat el 2013. Era l'interlocutor amb Pequín i defensava l'apertura progressiva de Deng Xiaoping.

La Xina ha aprovat les sancions econòmiques de l'ONU i les compleix amb afany. Aquest any ha prohibit la importació de carbó nord-coreà, que suposava el terç del seu comerç internacional. El marge de pressió és escàs amb un país vist més com una càrrega que com un aliat. Corea del Nord és el veí molest a qui no queda més remei que patir.