Alemanya, país de coalicions

Llevat d'una sorpresa majúscula, aquest diumenge la cancellera alemanya, Angela Merkel, revalidarà la seva hegemonia com a cap de llista del partit més votat en les eleccions. Tot i que la seva victòria més que probable li permetria governar en minoria, a la 'Mare' li agrada establir consensos per formar un gran Executiu amb el qual liderar el país sense sobresalts. I quina millor manera d'assegurar-se una legislatura ranquil·la que amb una poderosa coalició.

La història política moderna d'Alemanya està marcada per governs de dos colors. Des del final de la segona guerra mundial, només Konrad Adenauer, el 1957, va aconseguir una majoria absoluta que va obrir les portes a la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) per comandar la nació en solitari. En tots els altres casos, el partit majoritari ha necessitat una crossa per governar, i els liberals de l'FDP han sigut l'opció favorita de conservadors i socialdemòcrates (SPD), els dos partits hegemònics de postguerra.

El 1998, Gerhard Schröder va formar el primer govern d'esquerres de la història alemanya al pactar amb els Verds. Van ser vuit anys marcats per fortes polèmiques. L'experiment va fallar i Merkel va tornar a popularitzar la Gran Coalició amb l'SPD, que només s'havia posat en pràctica entre el 1966 i el 1969. Després de governar junts del 2005 al 2009 i des del 2013, tot apunta que en aquestes eleccions es revalidarà l'encaixada de mans. Una coalició Jamaica, anomenada així pels colors de la seva bandera, entre CDU, FDP i els Verds seria possible, tot i que menys probable, així com una reedició del pacte de Merkel amb els liberals del 2009.

Estabilitat única

Amb només dos executius fracturats en 72 anys, a Alemanya la paraula 'coalició' s'ha convertit en sinònim d'estabilitat. ¿És possible això en altres països? El consens polític, una tradició a Alemanya, té diferents resultats a Europa. Als Països Baixos i Dinamarca, l'extrema fragmentació de l'arc parlamentari ha portat a fins a quatre i cinc partits a l'Executiu. A Noruega, la coalició conservadora va aconseguir tombar els socialdemòcrates, vencedors de les eleccions el 2013. A Àustria, l'auge de la ultradreta i els problemes entre socis han acabat en un divorci abans de temps en la Gran Coalició i unes eleccions anticipades que se celebraran a l'octubre.

En tots aquests casos els pactes, les renúncies i les coalicions de govern eren necessaris per tirar endavant. Cap partit en aquests països havia obtingut una majoria prou forta per governar en solitari. No així a Alemanya. Amb un 41,5% dels vots, la CDU podria haver governat sola durant els últims quatre anys, però Merkel volia ampliar la seva força i arribar a un gran acord.

Una altra vegada, Alemanya destaca com a única gran potència del continent on les coalicions prosperen. A França, el Regne Unit o Espanya aquests pactes són una il·lusió. A Itàlia també són una opció recurrent però, amb fins a 20 primers ministres des del 1975, s'han convertit en un sinònim de risc, no d'estabilitat. “Després de la fallida de la República de Weimar i la guerra, els partits van detectar que era necessari establir un sistema d'acords i una cultura de consens entre partits. Això fa que arribar a coalicions sigui fàcil a Alemanya”, assegura Werner J. Patzelt, politòleg de la Universitat de Dresden.

Amplis consensos, cap oposició

Notícies relacionades

Angela Merkel, la invencible

L'avanç ultradretà inquieta Alemanya en vigílies electorals

Les àmplies coalicions de l'Alemanya del segle XXI han donat governs estables. No obstant, aquest pactisme pragmàtic també amaga una perillosa conseqüència. Després de vuit anys de govern amb Merkel, l'SPD ha pagat car el seu viratge i les seves concessions al centredreta amb un progressiu declivi que en aquests comicis el pot portar a les seves xifres més baixes.

Malgrat que l'SPD ha pressionat i influït en les decisions de la cancellera en matèries clau com els salaris o el matrimoni homosexual, els socialdemòcrates no han sabut capitalitzar aquestes victòries, absorbides per l'omnipresència de Merkel, i han sigut castigats a les urnes. L'FDP va veure directament com després de governar entre el 2009 i el 2013 desapareixia del mapa polític. A més, aquest acostament entre partits rivals ha fet que per a molts alemanys ja no hi hagi diferències entre la CDU i l'SPD, i vegin el país orfe d'una oposició real. I votants decebuts de tots dos partits han acabat abocats als braços de la ultradreta, veu radical que ha sabut canalitzar el seu crit de protesta contra el sistema.