Angela Merkel, la invencible

Tot indica que avui la cancellera alemanya, Angela Merkel, tornarà a aparèixer somrient a la seu del seu partit, la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), celebrant entre aplaudiments una nova victòria electoral que cap sondeig li disputa. Des que el 2005 es va imposar per la mínima al llavors canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder, Merkel ha sigut una extraordinària figura de consens a Alemanya, un tòtem d’estabilitat i senzillesa que agrada a l’alemany mitjà, fet que li ha permès governar amb coalicions que li han fet el seu mandat més còmode. En són una prova les seves campanyes electorals, que estan plenament marcades pel culte a la seva figura com a referent moral.

Amb socialdemòcrates (SPD) o liberals (FDP) com a socis, la cancellera ha sabut posar la seva cara a totes les victòries mentre els seus aliats eren castigats a les urnes. Merkel ha fet gala del seu pragmatisme i ha pivotat cap al centre polític en els temes que més li convenien per mantenir-se en el poder, robant el programa als seus rivals. Així, s’ha convertit en una figura indispensable a Berlín a la qual, sembla, ningú pot fer ombra. Després de 12 anys en el poder, Mutti (la mare, com se la coneix) encara manté un 59% de popularitat. Als 63 anys, aquesta més que previsible nova victòria allargarà el seu mandat fins als 16 anys, tot un rècord de longevitat entre els mandataris occidentals.

Maquiavel·lisme alemany 

El camí de Merkel és ple de cadàvers polítics, de mascles alfa que l’han subestimat i han acabat sucumbint-hi, tant a casa com a fora. Ha sobreviscut a la testosterona del seu partit, ha tractat amb quatre presidents francesos i quatre primers ministres britànics, i va camí de derrotar el seu quart rival en les eleccions federals. «La gent hi veu la racionalitat, l’estabilitat i la senzillesa que tant li agraden. No és exagerada com ho era Schröder», explica Werner J. Patzelt, politòleg de la Universitat de Dresden.

Pacient, freda, pragmàtica i allunyada de tota confrontació, Merkel s’ha convertit en una mestra de l’ambigüitat. És la mare que imposa l’ortodòxia fiscal i el dogma neoliberal a Europa, però aplica trets socialdemòcrates a casa. La que va obrir les portes als refugiats però que les va tancar amb un pacte de dubtosa legalitat amb Turquia. La que va decidir tancar les centrals nuclears del país, però que ha revitalitzat el militarisme alemany. La que ha reduït l’atur fins a mínims històrics però que ha impulsat la precarització laboral i la pobresa entre els seus ciutadans. 'Merkiavel', com la va descriure el sociòleg Ulrich Beck al comparar-la amb 'El Príncep' de Maquiavel, ha fet de la seva avorrida marca personal un triomf.

Ara afronta no obstant les primeres bretxes d’aquest consens, amb un clima polític i social cada vegada més tens. La crisi de l’euro i especialment la dels refugiats la van obligar a reaccionar i posicionar-se, encara que només quan no tenia cap altra sortida. En alemany, el verb merkeln significa no prendre decisions. Malgrat els seus gestos tardans, Merkel es va encarregar de vendre que «no hi ha alternativa» a les seves receptes, una intransigència que la va portar a ser comparada amb Adolf Hitler a Grècia i al precari sud europeu alhora que era considerada una «traïdora» pel creixent sector ultra d’Alemanya.

Opacitat i desintegració europea

Notícies relacionades

Alemanya, país de coalicions

L'avanç ultradretà inquieta Alemanya en vigílies electorals

La seva estratègia l’ha alçat com la política més influent de la Unió Europea, empesa pel paper hegemònic d’Alemanya. Però és criticada per exhibir un «egoisme a curt termini» a l’imposar una estratègia exportadora inassumible i desigual per als altres socis que està fracturant el club comunitari. L’austeritat i la rigidesa dogmàtica exhibides durant la crisi del deute també van escampar un recel que ara està recollint la ultradreta continental. «La política econòmica i social alemanya s’ha venut com a exitosa i modèlica per a la resta d’Europa quan en realitat només va ser exitosa per als empresaris i els més rics», assegura el periodista Rafael Poch a 'La Quinta Alemania'. Així, com temia l’escriptor i pensador alemany Thomas Mann, avui tenim una «Europa alemanya» en lloc d’una «Alemanya europea».

Això sí, malgrat els seus 12 anys al capdavant de la nació més forta del continent, els processos de presa de decisions de la cancellera segueixen sent un misteri. Els seus biògrafs han vist en la seva opacitat una reproducció de l’ambient en el qual va créixer, en una RDA en què no es confiava en ningú de fora de casa. Per Hans Kundnani, analista polític autor de 'La paradoja del poder alemán', es tracta d’un «alarmant lideratge postdemocràtic» basat en la importació d’«un estil polític de cultura autoritària». El cercle íntim de la cancellera és reduït i silenciós, mentre que els altres, assegura Kundnani, es dediquen tan sols a especular.