Martin Schulz: del miracle a un altre fracàs

Banderes roges, una sala plena de gom a gom i un escenari clar per a Martin Schulz, l'home del moment. Era el 19 de març i Alemanya semblava abocada a una era de canvi. Per primera vegada en més d'una dècada el Partit Socialdemòcrata (SPD) havia avançat la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de la totpoderosa Angela Merkel en les enquestes. Elegit com a candidat amb una xifra rècord del 100% dels vots, Schulz es donava un bany d'optimisme davant els seus i assegurava que era “el preludi de la conquista de la cancelleria”. Res més lluny de la realitat.

El seu perfil era ideal. Carismàtic, bon orador, europeista acèrrim i portaveu del canvi i la justícia social, la premsa alemanya l'havia fins i tot comparat amb Barack Obama. El seu relat biogràfic ajudava encara més a llançar-lo. Nascut el 1955 a la petita localitat de Würselen (oest), va abandonar l'educació secundària per ser futbolista. Una greu lesió de genoll va trencar el seu somni i, sumit en una depressió, va caure en l'alcoholisme. La literatura el va ajudar a sortir del pou i Schulz va començar a treballar com a llibreter. Militant socialdemòcrata des dels 19 anys, va entrar en política com a regidor i als 30 es va convertir en alcalde de la seva ciutat, càrrec que va ocupar durant 11 anys.

El miracle

Des del podi regional, Schulz va demostrar una vehemència retòrica que va agradar al llavors líder de l'SPD Gerhard Schröder. Diputat des del 1994, el 1998 va fer les maletes cap a Brussel·les. El 2012 va ser elegit president del Parlament Europeu, on es va convertir en una de les veus més europeistes de la cambra, i a principis d'aquest any va decidir tornar a casa per arrabassar-li el poder a Merkel. Amb aquesta viva imatge de la redempció de l'home caigut, la socialdemocràcia semblava somriure. El seu perfil d''outsider', a més, no el tacava amb els quatres anys de coalició entre l'SPD i la CDU.

Amb el seu gir a l'esquerra, tractant de recuperar el vot indignat, Schulz era vist com una espècie de Bernie Sanders alemany que captava l'atenció dels més joves, cansats de l'era Merkel, i dels socialdemòcrates desencantats. Va parlar de “corregir” l'Agenda 2010, el 'pack' de reformes neoliberals impulsades el 2003 per l'SPD que li va suposar un llast electoral, i impulsar la justícia social en un dels països més desequilibrats d'Europa. La campanya semblava tenir un objectiu i les enquestes li donaven fins a un prometedor 33% dels vots.

El fracàs

Va arribar el mes de maig i amb ell els problemes per a Schulz. L'SPD va veure com el camí es començava a torçar al perdre tres eleccions regionals seguides. Fins i tot a Rin del Nord-Westfàlia, feu socialdemòcrata, obtenien els seus pitjors resultats i sucumbien a la CDU. Mentrestant, Merkel ocupava el primer pla internacional i recuperava popularitat a casa després de les seves topades amb el president nord-americà Donald Trump. Schulz començava a desesperar-se i va acusar Merkel de ser “un perill per a la democràcia”.

Notícies relacionades

Angela Merkel, la invencible

La ultradreta li amarga la victòria a Merkel

La crisi diplomàtica amb Turquia, l'arribada de refugiats, l'auge de la ultradreta i el trontollo de la Unió Europea. Schulz es va desviar del debat social que li havia donat ales i va intentar respondre, sense cap estratègia, a tots els temes que ocupaven l'agenda alemanya. Des de dins de l'SPD van començar a sortir veus crítiques i nervioses que el van acusar de personalista i de tenir un missatge buit. “L'epicentre del desastre és intern, ve de les seves files. Quan Schulz va deixar de ser ell va passar a ser el típic polític buròcrata de l'SPD, el candidat del 20%”, assegura Franco Delle Donne, assessor en comunicació política que ha treballat per a l'SPD.

Mig any més tard, aquell miratge anomenat ‘efecte Schulz’ s'ha esvanit completament. La il·lusió ha deixat pas a la frustració; l'idealisme, al pragmatisme. L'SPD torna a certificar que la socialdemocràcia alemanya i europea està en declivi. Com es va veure en l'únic debat contra Merkel, Schulz ja estava més centrat a reeditar una coalició amb els conservadors que no pas a diferenciar-se de la seva rival. “Estic d'acord amb la cancellera”, va assegurar reiteradament.