En la trinxera contra la malària

Una mirada apagada treu el cap per la porta de la cabanya. A poc a poc, de la foscor de la pallota emergeix José Gerlito. Dèbil, sense força, arrossegant els peus. Avança a poc a poc i s’asseu –no, més aviat es deixa caure– en una cadira. Ha perdut tota l’agudesa d’un noi de 14 anys. La malària que pateix des de fa dies l’ha deixat erm, sense energia. No somriu. I parla baixet.

    

«He tingut molta febre i m’ha fet molt mal el cap», explica aquest adolescent moçambiquès amb un fil de veu i confessa amb pesar: «No he pogut anar a l’escola. Tot i que estic millor, encara no hi puc anar». «És la segona vegada que tinc la malària», comenta. Tot i això, no sabia que l’estava patint.

    

Va ser la voluntària del dispensari qui li va fer la prova i va descobrir que el noi tenia malària. A Moçambic, país on hi ha amb prou feines 900 metges per a una població de 28 milions de persones, la quarta taxa més baixa del món, aquests voluntaris són la base del precari sistema. La dona llavors va fer el que se li havia dit: avisar el centre de salut de Fagaçinha.

PRIMERA TRINXERA

L’avís va desencadenar la maquinària contra la malària que en aquesta zona de Moçambic han posat en marxa els professionals del Centre d’Investigació en Salut de Manhiça (CISM), amb la participació de la Fundació Bancària La Caixa i l’Institut de Salut Global de Barcelona. És el projecte Maltem (Aliança Moçambiquesa per a l’Eliminació de la Malària) amb el qual es pretén eliminar la malària al districte de Magude i a Tsinavane (al sud de Moçambic), una àrea de gairebé 60.000 persones.

    

Un dispositiu en el qual participen metges, investigadors, tècnics i voluntaris i que s’erigeix en la primera trinxera contra una malaltia que, només el 2015, va afectar 6,4 milions de moçambiquesos i en va matar gairebé 2.500. En aquest país, la malària és una autèntica assassina. Sobretot, de nens. A Moçambic, un dels 10 països del món més afectats per la malària, el 51% de morts de nens menors de cinc anys i el 49% de morts entre els cinc i els 14 estan associats a aquesta afectació. La malaltia provoca el 23% de morts hospitalàries al país, el 44% de consultes i el 57% d’ingressos. Hi ha províncies, com les de Zambeze o Cabo Delgado, en què el 60% de la població l’ha patit l’últim any.

    

La Caixa invertirà cinc milions d’euros en aquest projecte del CISM, un centre creat fa 20 anys per la Cooperació Espanyola. Ariadna Bardolet, directora de programes internacionals de la Fundació Bancària La Caixa, justifica la seva participació: «Moçambic concentra algunes de les nostres iniciatives estratègiques a escala internacional. És el cas dels projectes per lluitar contra la malària que, gràcies a la suma d’esforços, han aconseguit resultats molt esperançadors. La nostra voluntat és ser al costat dels que treballen per erradicar-la».

DISPOSITIU GREIXAT

Malgrat l’enormitat del desafiament, el dispositiu del Maltem està greixat i, en menys de 72 hores, un equip de tècnics sanitaris s’ha desplaçat fins a les cabanyes de fang i canya del districte de Magude, on viuen Gerlito i la seva família amb uns quants pollastres, una cabra i un gos famèlic.

    

Són tres. Dos homes i una dona. Ells estan a la primera trinxera de la malària i actuen coordinats. Mentre un parla amb el pare, els altres comencen a fer les proves de la malària a la resta de familiars. La raó és que amb una persona infectada existeix el risc que el mosquit pique i encomani el paràsit a altres familiars. Per això s’ha de crear un tallafoc.

    

La mare de Gerlito ha donat negatiu. Tot i això, ha de prendre la medecina. Fernanda Deo, la tècnica sanitària, els insisteix que tots, tinguin o no la malària, han de seguir el tractament. «Tres pastilles al dia durant tres dies», repeteix una vegada i una altra. La resta de familiars espera el seu torn al voltant d’una foguera.

ACCÉS DIFÍCIL

Aquí no ha sigut difícil arribar-hi. Però en altres llocs només aconsegueixen accedir-hi en moto o, de vegades, a peu. «El més difícil molts cops és localitzar els malalts. La població viu molt dispersa. De vegades arribes massa tard i la persona ja ha mort», explica Humberto Munguatabe, el cap de l’equip.

    

La tasca de localitzar els malalts, medicar-los i administrar l’antimalàric també a tota la seva família i a tothom qui visqui a menys de 100 metres és una de les potes del projecte Maltem. Les altres són fumigar les vivendes, distribuir a tota la població mosquiteres impregnades d’insecticida, i fer tres rondes a l’any de distribució massiva de medicaments antimalàrics.

    

«La intenció és, combinant aquestes quatre accions, demostrar científicament que és possible eliminar la malària d’una zona d’alta incidència d’aquesta malaltia», explica Delino Nhalungo, director adjunt del centre, que destaca que ha fet un cens de la població.

    

El Maltem, que s’aplica des de l’any 2015, ha aconseguit reduir del  9% al 2,6% els casos de malària. En un país on hi ha regions com Zambeze o Cabo Delgado amb un 60% de prevalença de la malaltia, aquest 2,6% és tot un èxit. Però per als implicats en Maltem, encara que l’avanç és molt prometedor, no és suficient. «Volem saber si és possible reduir-lo a zero», afegeix el director. Un dispositiu en el qual no hi ha inclosa la vacuna, en el desenvolupament del qual va participar activament el CISM sota la batuta de l’investigador Pedro Alonso i que l’OMS prova en tres països.

    

La fumigació de les vivendes és bàsica. I per portar-la a terme hi ha un equip de ruixadors. Homes i dones amb granotes de color marró clar, la cara tapada amb mascaretes, cascos i viseres per protegir-se els ulls i guants vermells de plàstic dur tenen la titànica missió de fumigar totes les cases del districte. A la pitrera, un missatge brodat: Txau txau malària.

     

Per començar cal convèncer les famílies perquè acceptin que es fumigui la seva vivenda. I no és fàcil, ja que se n’ha de treure tot el menjar i la roba. Gedeon és un dels encarregats de persuadir les famílies. «La primera reacció no sempre és bona. Però els acabo convencent que és important fer-ho. Els dic que si es fumiga casa seva, no tindran malària i així salvaran els seus fills».

    

Un cop convençuts, és el torn de les ruixadores com l’Arminda. «És una feina dura. L’equip pesa molt. Només la bombona ja són 15 quilos. Comences per les parets i vas fent per sota els llits i les taules», explica. Jaime Junior, el cap dels ruixadors, detalla que, de mitjana, triguen «uns 20 minuts a fumigar l’interior de cada casa». Després ha d’estar tancada dues hores, i una altra perquè s’airegi, comenta, i afirma orgullós: «Lluitem contra una malaltia que ha deixat moltes famílies de dol i molts nens sense escola».

TRES TRACTAMENTS

Un altre eix del programa és proporcionar a tots els habitants del districte tres tractaments amb antimalàrics cada any. La Lidia, tècnica sanitària, aquests dies està reclutant les 700 persones encarregades de recórrer tot el districte i fer que tota la població es prengui les pastilles. «No és tan fàcil arribar a gent a qui no coneixes i fer que se les prengui. Per això, durant un any abans, fem una feina de sensibilització. Preparem el terreny. Hem vist que convèncer les dones és clau», explica. Dos anys després, tot sembla que va sobre rodes. «Al principi la gent s’hi mostrava reticent, i ara són ells els que ens ho demanen».

Notícies relacionades

¿Com criar (amb la teva pròpia sang) un mosquit anòfel?

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

    

En una zona amb tanta malària, l’impacte supera el camp de la salut. Incideix també en l’economia ja que afecta «la productivitat laboral», explica la Laia Cirera, una economista catalana que fa uns quants anys que és a Moçambic. Per a aquest país, la malària suposa un tsunami econòmic. Una gran part del pressupost del Ministeri de Salut va destinat a combatre-la.