"Em sento tan poc francesa..."
Els simpatitzants de la coalició nacionalista Pè a Corsica confien en la victòria per avançar cap a l'autonomia de l'illa
zentauroepp41140992 corcega171202171952 /
Tot i ser unes eleccions simbòliques que marcaran la recomposició institucional i política de l’illa, hi ha ben pocs cartells amb fotos de candidats als carrers de la ciutat portuària de Bastia, on el que domina és l’ambient prenadalenc. No hi ha agitació. No hi ha sondejos. Alguns responsables de campanya diuen que és perquè s’han equivocat tant en altres comicis que ningú vol gastar diners en demoscòpia. Tant és. Els militants i simpatitzants de Pè a Corsica, la coalició d’autonomistes i independentistes actualment en el poder liderada per Gilles Simeoni i Jean-Guy Talamoni, confien en una victòria del «nou nacionalisme cors».
«Comparteixo les idees de Simeoni, l’amor que té per l’illa, l’amor de la terra, de voler-la fer més gran. Et pot no agradar la política i tot i això estimar la terra. Això és una cosa visceral, com els catalans», comenta Marie Guevara, una educadora infantil de 32 anys que ha assistitit al míting de final de campanya, als afores de Bastia, amb el seu nadó Angelu, de quatre mesos.
Guevara es confessa nacionalista, però no pas independentista. «Crec en la importància de mantenir les nostres arrels, la nostra llengua, però crec que no es podrà fer sense l’Estat francès. No sé si el meu fill algun dia voldrà la independència. Haurà de fer la seva pròpia elecció», prossegueix.
«Ser nacionalista té connotacions negatives a Europa. Seria millor dir defensors del poble cors, que ha sigut amenaçat històricament i necessita mesures fortes per sobreviure», analitza Jean Valere Albertini, un animador sociocultural de 29 anys. No veu una Còrsega independent a curt termini, però adverteix, solemne, que «el veredicte de la Història és implacable» i que és la democràcia qui ha de parlar «a Còrsega i a Catalunya». «Són els catalans els que han de triar el seu destí».
"Sentiment de rebel·lió"
Autonomista i bel·ligerant, Juan Laurent, 66 anys i viticultor en un poble pròxim a Bastia, explica que se sent nacionalista des de petit. «Com que som una illa i ens han conquistat, portem a dins un sentiment de rebel·lió. És natural», admet. Laurent és partidari de la «unitat davant l’Estat» de tot el nacionalisme cors: «Perquè sàpiguen que el sentiment general va cap a una autonomia més gran».
Aquesta és la intenció dels líders nacionalistes. Recolzar-se en els vots per obrir un diàleg amb París i comptar amb un estatut d’autonomia d’aquí deu anys. Fins a la data el president Emmanuel Macron ha mantingut un equilibri entre obertura i fermesa sense entrar a fons en el delicat dossier cors.
A l’abril, durant la campanya de les presidencials, va proposar un nou pacte girondí (descentralitzador) «en una república indivisible» i no va descartar una reforma constitucional si calgués, però va tancar el pas a la cooficialitat de la llengua corsa i va defensar «més Estat a Còrsega». L’amnistia que demanen els nacionalistes per als que consideren presos polítics tampoc sembla pròxima.
Sense armes
Notícies relacionades«El Front Nacional d’Alliberament Cors (FLNC) va deixar les armes el 2014 i l’Estat hauria de mostrar almenys la seva bona voluntat després d’aquest fet. Demanem un acostament de tots els presos a Còrsega i hem iniciat una campanya d’amnistia. Però de moment ens trobem davant d’un mur. L’Estat no vol parlar del tema, ni tan sols iniciar un diàleg», es queixa Laetitia Leca, membre de l’associació de defensa de presoners Sulidarità.
Amb un fill a la presó, 68 anys i un passat en les finances que prefereix no recordar, Martine Andrea ven a dos euros entrepans de coppa o salsitxa al taulell instal·lat al fons de la carpa. És votant de Talamoni. «He sigut independentista tota la vida. Vaig aprendre francès a escola però a casa parlava cors. Em sento –confessa– tan poc francesa...».
