Adelson, la ultradreta cristiana i el fre a l'Iran: els tres motors de Trump sobre Jerusalem

L'1 de juny, quan seguint la precedència de 22 anys, Donald Trump va firmar la dispensa que endarreria sis mesos el trasllat de l'ambaixada dels Estats Units de Tel Aviv a Jerusalem estipulat per una llei del 1995, la Casa Blanca va emetre un comunicat explicant que el president prenia la decisió “per maximitzar les oportunitats de negociar amb èxit un acord entre Israel i els palestins, complint la seva solemne obligació de defensar els interessos de seguretat nacional dels Estats Units”.

¿Què ha canviat des d'aleshores? ¿Per què Trump fa un gir radical just ara, només unes setmanes abans de quan estava previst que el seu gendre, Jared Kushner, presentés el seu pla per a un procés de pau que el president sembla dinamitar? Ningú té la resposta però hi ha almenys tres claus que ajuden a entendre què mou Trump.

El 'lobby' jueu i el megadonant Adelson

El vot jueu no va ser transcendental per a la victòria de Trump. El 71% d'aquest electorat va optar per Hillary Clinton, encara que és destacable que un altre 24% donés el seu suport a una campanya de tints antisemites i recolzada per neonazis. Sí que va ser clau per a l'empresari, no obstant, aconseguir determinats suports i cap va ser més rellevant que el de Sheldon Adelson, el magnat de casinos i hotels de Las Vegas -que en el seu moment es va plantejar instal·lar un Eurovegas a Catalunya-: juntament amb la seva dona, Miriam, israeliana, va donar prop de 35 milions per a la seva elecció (i uns 80 per a candidats republicans). Van donar també cinc milions per a la presa de possessió.

Adelson, per a qui segons ha explicat Newt Gingrich el “valor central” d'un candidat és el suport incondicional a Israel, inicialment s'inclinava per recolzar Marco Rubio (Trump va arribar a denunciar que el senador seria el “perfecte titella” del milmilionari). Miriam optava per Ted Cruz. Però després d'una reunió el desembre del 2015 Adelson va definir Trump com “molt encantador”. I al maig del 2016 li va donar el seu suport públic, argumentant que “serà bo per a Israel”.

El mes anterior Trump havia fet un discurs a la reunió d'AIPAC, el principal lobby  als EUA. Va ser una intervenció que a comptar amb l'ajut del seu gendre, Kushner, que ha establert una relació personal i sense intermediaris amb Adelson. També hi va haver aportacions al discurs de l'ambaixador d'Israel, Ron Dermer. I allà, per primera vegada, Trump va realitzar la promesa de traslladar l'ambaixada.

Els aplaudiments llavors van contrastar amb les esbroncades que s'havia guanyat el desembre del 2015, quan en una reunió de la Coalició Republicana Jueva (un grup que va fundar i presidir Adelson, que també és el seu principal contribuent de fons), es va negar a pronunciar-se sobre la capitalitat de Jerusalem. També en un 'town hall' en primàries el febrer Trump havia demanat que li deixessin ser “un tipus neutral”.

Adelson espera alguna cosa a canvi del seu suport. Va començar a obtenir-la aviat i s'ha sabut que va ser Kushner qui va instar Michael Flynn a pressionar, durant la transició, Rússia i altres membres del Consell de Seguretat de l'ONU a endarrerir o frenar el vot d'una resolució de condemna a Israel pels assentaments (on l'Administració de Barack Obama es va abstenir). Però al maig va expressar la seva fúria quan el secretari d'Estat, Rex Tillerson, va suggerir que el trasllat de l'ambaixada havia de supeditar-se a les negociacions de pau entre palestins i israelians. I es va posar també rabiós al juny, quan Trump va firmar la dispensa.

A Las Vegas Review Journal, un diari de la seva propietat, es llegia a l'octubre: “Es diu que els Adelson estan decebuts pel fracàs de Trump a complir la promesa de campanya de traslladar l'ambaixada en el primer dia en el càrrec”. La decepció, per a ells, s'ha acabat.

La dreta religiosa

Amb el reconeixement de la capitalitat de Jerusalem Trump satisfà també a una part important de les seves bases: la ultradreta cristiana. Aquesta sí que va ser transcendental per a la seva victòria (el van recolzar vuit de cada deu blancs cristians renascuts o evangelistes, uns 28 milions de votants). I és un grup convençut que la Bíblia obliga a protegir l'estat jueu, que creuen que és imprescindible perquè es compleixi la profecia de la segona arribada de Crist. Tant per a ells com per a alguns jueus, Trump representa una nova encarnació de Cir, el rei pagà persa que va alliberar els jueus a Babilònia i els va permetre tornar a Jerusalem a reconstruir el temple. I el mateix Trump ha jugat amb aquesta identificació, com quan al març, en un comunicat celebrant el nouruz, la festa d'any nou persa, va citar Cir.    

Hi ha més motius que expliquen l'aparentment estranya aliança de la dreta cristiana amb un candidat personalment allunyat dels seus principis i valors morals, com l'elecció del ultraconservador Mike Pence com a vicepresident i una forta presència de representants d'aquest ultraconservadorisme social i religiós a la seva Administració i el seu equip. Però amb Trump es consolida el pes del moviment sionista cristià, que està creixent als EUA des dels anys 80, quan el moviment de la Majoria Moral organitzat pel pastor baptista Jerry Falwell i clau per a victòries de republicans va fer d'Israel una prioritat política per al partit.

Pence, per exemple, va parlar a l'estiu en una reunió del grup Cristians Units per Israel (un grup liderat pel pastor radical John Hagee) i, com va fer la setmana passada en un acte celebrant el 70 aniversari del vot a l'ONU que va reconèixer la sobirania d'Israel, va parlar de la creació de la nació dient que “encara que Israel va ser construïda per mans humanes, és impossible no veure-hi també la mà de Déu”.

Steve Bannon, l'antic estrateg en cap de Trump, malgrat que conviu amb la sospita d'engrescar els supremacistes blancs i neonazis, es dirigia el mes passat a una reunió de l'Organització Sionista d'Amèrica, un altre grup fortament finançat per Adelson: “No soc un moderat, soc un lluitador. I per això estic orgullós d'estar amb l'estat d'Israel, per això estic orgullós de ser un sionista cristià”, va declarar.

Frenar l'Iran

El tercer motor de Trump és més difícil de confirmar però s'apunta com el gran element geopolític clau en la decisió: un esforç consensuat de Washington amb actors clau de la regió per frenar el creixent pes de l'Iran, evident en llocs i conflictes com Síria, el Iemen o Líban. I res en aquest camp és més transcendental que el potencial que Aràbia Saudita s'acosti a Israel com mai abans.

Ofer Zalzberg, un analista israelià consultat per Efe, destacava dimarts el paper que està fent el príncep Mohammed bin Salman, “que és jove, no està centrat en el conflicte palestino-israelià sinó en l'Iran i podria voler fer urgentment alguna cosa que li permeti comptar amb l'ajuda israeliana contra l'Iran, així que està disposat a escoltar altres opcions i prendre riscos”.

Notícies relacionades

Trump dinamita el Pròxim Orient al reconèixer Jerusalem com a capital d'Israel

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Aquest dimecres, un editorial de The New York Times, que va revelar els suposats plans en mans de Bin Salman i Jared Kushner, que s'han trobat en almenys tres ocasions, es llegia: “Alguns analistes dubten que Trump vulgui realment un acord de pau (entre palestins i israelians) i diuen que qualsevol possible proposta pot pretendre ser una cobertura política perquè Israel i els àrabs sunnites, abans enemics, puguin intensificar la seva incipient col·laboració contra l'Iran”.

Riad i Washington han tractat de desmentir els plans publicats per Times però ningú descarta el potencial gir d'Aràbia Saudita. I aquest cap de setmana, el mateix Kushner, en una xerrada al Saban Forum de Washington, tot i que va donar poques pistes del seu pla per al procés de pau, sí que va posar un focus notable en aquesta possibilitat. “Molts països del Pròxim Orient volen el mateix: progrés econòmic, pau per als seus pobles”, va dir. “[Per l'amenaça de l'Iran i de l'Estat Islàmic] molts països a la regió veuen Israel com un aliat molt més possible del que ho era fa 20 anys”.